Jump to navigation
Crec que corria l’any 1988 quan vaig tenir aquella experiència tan estranya. La xafogor de l’estiu ens pegava, a tots els nens, les camises a la nostra pell. L’orquestra, poc a poc, començava a escalfar motors provocant que la gent es llevés de les seues taules i sortís a ballar, en parella. Però Jo, a l’igual que molts nens, esperava arribar al recinte de ball per tal de poder desempallegar-me de la protecció dels meus pares i poder començar a jugar a fet i amagar o a qualsevol altre joc que convertís les Festes de Campredó en un paratge idíl·lic on poder sentir que la nit era nostra, dels nens, tot i que els nostres pares pensessin que era d'ells.
Amb sis anys mal comptats i amb un refresc a la mà vaig anar al lloc on els anys anteriors ens reuníem els de la nostra espècie per començar a projectar les nostres cabòries dins d’aquell territori tant ballat com tancat. Però allí només hi havia desert, nens i nenes que no m’arribaven a les espatlles, no hi havia ningú de la meva edat. Sentia que m’havia fet gran de cop, vaig començar a sentir que el temps no passa de manera lineal sinó que es contreu i dilata de manera capritxosa.
A partir d’aquell any els nens ens assèiem a les cadires que hi havien a peu de pista i alguns, els més atrevits, començaven a treure a ballar les noies. Els altres, els tímids, ens ho miràvem amb ironia. Encara no dominàvem els jocs de la seducció si és que avui dia els dominem. Per sort per a mi vaig oblidar tot allò fent una visita a la casa museu Dalí, quan encara estava viu el pintor i quan encara pensava que era tiet meu. No el vaig veure pas a l’artista però allí jo em vaig sentir intemporal amb el meu Frigo dedo a les mans, la meva il·lusió i un còmic comprat a la regió de la tramuntana.
I així em vaig anar fent gran sense agafar-ne consciència fins que em va agradar una noia. Fins que em va colpir amb tanta força que vaig notar que jo ja no era ni el de jugar a fet i a amagar ni el del museu Dalí. Potser comptava amb 14 anys i amb tanta inconsciència així com també amb molta habilitat per fer el ridícul. La màquina perfecta que és la infància començava a fer aigües per tot arreu i el món adult s’aproximava a marxes forçades. Tot, però, arribava de manera discontínua. Vaig passar de ser un nen a ser adolescent en mil·lèsimes de segon i cap rellotge ni cap calendari era capaç de medir-ne la precisió amb la qual es produïa el canvi.
També recordo com un petó em va fer oblidar una noia, anys més tard. Un petó va esborrar allò que ni un any havia estat capaç, ni tant sols, de dissimular-ho. Una aproximació amb tacte va fer que agafés consciència, que sentís de quina manera el temps s’havia esfumat, que tota la eternitat que cobria el no poder oblidar-la se n’anava en orris i la meva alegria li va donar les gràcies. I és llavors quan penses que els anys passen, però que ho fan amb molt de capritx i que encara no te n’has donat ni compte i ja tens el Frigo Dedo desfet, sucant pel terra.
I ara volen arribar els 30, què oficialment ja han arribat, però encara avui em pregunto quin fet provocarà en mi la sensació d’haver arribat a aquesta xifra. En quin moment canviaré la meva manera de veure les coses i de sentir-les? Seré capaç de seguir gaudint del “The show must go on” de Queen com faig cada any el dia en què oficialment canvio d’edat? M’emprenyaré al veure que ja no em puc treure el Carnet Jove i que ja estic en una altra franja d’edat? Deixarà d’agradar-me Nietzsche i apostaré per Sant Agustí o per Sant Tomàs? La veritat, no ho sé.
Ara que el Frigo Dedo dels 20 s’ha esmunyit ja del tot entre les meves mans estreno el dels 30 i el començaré a gaudir confortant-me de pensar que si hi ha una cosa que m’agradi de veritat és aprendre a veure les coses de diferents maneres i que si una cosa tenen els anys és que t’ensenyen a fer-ho.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.