,
04/12/2013
Filosofia

Els teus amics "bessons"

Al llarg de la vida guanyarem i perdrem amics. Molts arribaran i marxaran sense quasi fer soroll, d'altres ens impactaran o bé quan els coneixem o bé quan s'allunyin de nosaltres. Alguns seran radiants com un sol d'estiu, d'altres enèrgics com el vent de dalt en ple hivern. Passa el temps i a molts d'ells els hem de rescatar de l'oblit tot fent una ganyota d'enyor. Passarà el temps i futurs inquilins ocuparan el lloc deixat pels altres.

Però de ben segur que tothom haurem tingut al llarg de la nostra vida diferents amics que hauran sigut els nostres inseparables, aquells a qui anomeno “bessons”. Tot Sherlock Holmes té el seu Watson, tot Mortadel·lo el seu Filemó. Amb aquests compartirem intimitats i viatges com si de la nostra ànima bessona es tractés. A la infància corres mil aventures amb el teu bessó o bessona i de manera inconscient i ingènua viatges fins a l'infinit, dissenyes malifetes, inventes històries i comparteixes el teu temps com si també fos de l'altre.

Sempre hi ha un punt de secretisme amb les amistats bessones. Sempre hi ha tresors amagats que només compartiries amb el teu company inseparable. Cromos, trapelleries, curiositats... que enforteixen la relació. Així vas creixent, compartint sense adonar-te'n de què hi ha algú que forma part del teu ésser d'una manera més propera que ninguna altra.

Et fas gran i potser l'amistat bessona ja no sigui la mateixa. Convertir-se en adolescent vol dir anar agafant consciència de com funcionen les coses. En aquest període de la vida segurament hi haurà molts nois i noies que s'hauran enamorat de l'amistat bessona; i quin sofriment si aquest amor no és correspost! Aquí compartirem somriures i també plors, ens desfogarem i ens il·lusionarem i ho compartirem només amb una o dues persones. També agafarem consciència de quin és el camí que volem escollir per viure'l.

L'edat adulta és l'època per prendre's amb serenor les coses viscudes, les que queden per a viure i, també, per reflexionar. És probable que molts de nosaltres, en aquesta època encara guardem els bessons de l'adolescència, d'altres els canviaran per companys d'estudis, de feina o de projectes. Canvis subtils que arribaran sense fer soroll, que arribaran de canviar petites dinàmiques a les nostres vides i que faran que visquem una altra història. Amistats, algunes, que perduraran encara que tinguem parella, d'altres que es truncaran per aquest mateix fet. Amistats que ara voldria recordar, que algunes ja només queden en la memòria i que d'altres encara m'acompanyen en les meves passejades, projectes i cabòries... Sense les quals seria molt complicat respirar. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

07/05/2017
Estic a Tortosa. Encara estic al llit. Mentalment estic al llit però els peus m’indiquen que estic a l’estació de busos de Tortosa.
11/04/2017
Si em toqués la loteria deixaria al meu home i als meus fills i marxaria a una illa tropical a viure la vida. Si pogués desaparèixer del món uns dies, què feliç seria!
28/03/2017
*Advertència: Aquest text és una ofrena boulòsofa creada per generar fam i fum i a partir del fem fer-ne fang.
13/03/2017
Una declaració d’amor, com a mi m’agrada fer. Sense saber-ne massa, m’agrada no parar d’intentar-ho. Pot ser que sembli sempre la mateixa història. Però en el fons no ho és.
08/01/2017
De menut era un poruc. Tant, que vaig haver d'anar a una psicòloga especialitzada en fòbies per tractar la meva por irracional als extraterrestres. Bé, irracional tampoc ho era.
06/11/2016
Se suposa que hauria de tenir gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí per compromís. No tinc gens de gana però al mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta.
25/10/2016
No sé per què però m’hi vaig atrevir. És d’aquestes coses que quan les vas a fer sents que la cagaràs. Però saps? De vegades crec que les persones tenim ganes de cagar-la. És com una necessitat.