,
14/04/2014
Filosofia

Em queden dues hores i mitja d'autonomia

Avui compto amb què tinc dues hores d’autonomia. Potser una mica més però no molt. Preparo ben bé el que faré. No puc quedar-me tirat a meitat del carrer i vull aprofitar al màxim aquest temps tan valuós. La idea és bàsica: sortir a passejar, durant dues hores i mitja sense gastar ni un cèntim. Ho aconseguiré?

I ho vaig aconseguir, però va anar d’un pèl. Els darrers vint minuts van ser molt estressants. Havia calculat una mica malament el temps. Resulta que mitja hora abans del que tenia previst em començaren a entrar les ganes de pixar. Aquest era el temps d’autonomia del que us parlava. A Barcelona i a moltes ciutats, quan surts de casa has de pensar una mica quan de temps podràs aguantar sense tornar a sentir la crida del lavabo. Em refereixo a aquells casos en què tens pensat no entrar a cap bar o centre comercial.

A la capital catalana no hi ha lavabos públics a cap lloc i els bars obliguen a fer-ne consumició per poder utilitzar els seus serveis. El temps al carrer és or i et pot jugar una mala passada si estàs lluny de casa i t’has oblidat la cartera.

Pensant en aquest tema em poso a pensar amb el concepte “astronauta”; amb una autonomia limitada i que només pot viure en llocs interiors. L’agonia no és la mateixa, d’acord, però considero que il·lustra bé quins tipus d’entorns estem creant.

I parlant d’autonomia. Quanta autonomia teniu des de què us desconnecteu d’Internet fins que sentiu una forta pressió al pit per tornar a entrar-hi? Per sort, el món actual disposa de mini botelles d’oxigen per als astronautes urbans, els “smartphones”.

...I aquests factors que es repeteixen una i altra vegada en diferents àmbits generen una apreciació del temps nova. Marquen temporalitats breus i les estructuren, escriuen una agenda de comportaments, un menú diari d’activitats i de l’ordre de preferències. “Què he d’estudiar, doncs aprofito per connectar-me uns segons al facebook i així ja m’actualitzo. Espera, que també voldria mirar un moment algun diari i ja que estem em descarrego alguna cosa... Mentre m’espero a què es descarregui faig uns quants comentaris a twitter. Merda, ara que volia començar a estudiar se m’ha acabat l’energia. Són les 2 de la matinada i hauria de dormir per tornar a disposar d’una autonomia de 16 hores.”

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

03/12/2017
Ell em va deixar però jo volia recuperar-lo d’alguna manera. No suportava que allò acabés sobtadament quan jo encara n’estava tan enamorada.
08/11/2017
*El que aquí s'aplega és un conjunt de relats i poemes escrits sense pensar gaire i publicats a xarxes socials.  Nin i Nina
09/10/2017
El color ataronjat de l’atmosfera veia ballar volves de pols mentre Kennan passejava amb el seu ciborgós. Malgrat el to cromàtic fos càlid, la temperatura rondava els 3 graus centígrads.
21/09/2017
Fardellet de somnis El dit petit d’en Pablo Diego José se queixa, n’està fart de pertànyer a un peu. Preferiria que el tallessin, si cal de soc-rel.
10/09/2017
Vuit dies somrient per Eivissa i una nit plorant. De tanta felicitat, records del passat s'hi van abalançar cap a mi com un sol sense frens col·lapsant contra el terra. La raó deixada de banda.
13/08/2017
A Campredó, quan jo era menut, hi vivia una bruixa. La veritat és que el meu poble és un lloc fascinant on les supersticions i les raons copulen amb més força que a d'altres llocs de les Terres de l'Ebre i de Catalunya.
27/07/2017
Imaginem-nos un sopar d'amics. És estiu i la lluna s'ha vestit de pruna. Les espelmes pinten de groc el blau fosc del cel. Una parella es besa. Estan molt enamorats. Dos amics es posen a xerrar sobre cotxes.