La Lluna als seus ulls

No sé per què però m’hi vaig atrevir. És d’aquestes coses que quan les vas a fer sents que la cagaràs. Però saps? De vegades crec que les persones tenim ganes de cagar-la. És com una necessitat. No volem caure dues vegades en la mateixa pedra, no. La segona vegada preferim tirar-nos-hi de cap.

No sé per què però el meu instint em va començar a avisar quan vaig notar les seves mans corrent per la meva esquena. No sóc massa viu i estic molt lluny de tenir un sisè sentit. És per això que la situació m’estranyava. Sentia que no havia de fer-ho, però me moria de ganes de no posar-hi remei. Per cert, la Lluna emergia de la mar esplendorosa, rabiosament bella.

Vaig començar a perdre el capteniment. Ella s’aproximava, o almenys jo m’ho imaginava així. La nit té aquestes coses que et submergeix en l’atmosfera sense atmosfera de l’espai exterior. Un viatge immens i vibrant. Pessigolles a l’estómac. Ganes de volar, la necessitat de cos contra cos, ben a prop l’un de l’altre, tan a prop.

La vaig mirar i en el seu mirar vaig veure’n el reflex del satèl·lit més dolç mai inventat. Hi havia boira nocturna o és que estava pujant al cel?  Encara no ho sé ara. Sortir del propi cos, sentir almenys que quelcom de tu surt de tu mateix per estar al costat d’algú altre és una imatge deliciosament poètica. L’aproximació era inevitable. Els seus llavis reflectien el meu deliri per ella. Sentia que, si no anava en compte, aniria a petar directe contra la pedra. Però ho volia fer.

La vaig besar, em va abraçar i em va tornar la besada. Em va despullar i amb la meva nuesa les meves pors sortiren planejant per abismes insondables. Jo ja era foll i el meu cos ja no em pertanyia a mi, sinó al cosmos. Donava voltes sobre mi mateix, sobre la sorra de la platja. A tot arreu la veia a ella. La Lluna somreia a dalt del Cel, com una Verge Maria postmoderna.

El silenci era tan gran i profund que no només sentia el bategar del meu cor sinó també el circular de les meves venes i els pensaments del meu cap, que sonaven a megàfon i que desprenien conceptes de tan bells tan veritables com possibles.

Ella es movia suaument al meu davant, com embriagada per l’escuma de la mar. Com si el demà no volgués arribar mai, com quan et rampes de mirar als ulls d’algú de tanta intensitat eròtica. Així es movia ella, desatenent per uns moments la meva fascinació i retornant a ella.

Sense adonar-nos-en el sol va començar a treure el nas. Impassible, arrogant, autoritari. Ella m’abraçava. La Lluna intimidada per l’astre rei cobrí un vel. La vaig veure desaparèixer. S’amagà dins les pupil·les de la noia que jo desitjava, que dormitava al meu costat aliena a la meva excitació metafísica.

Hi va haver una cosa estranya aquella nit. Vaig veure la Lluna en una noia i m’hi vaig enamorar. Feia uns 5 anys que ja havia vist aquella Lluna en un altre lloc, en uns altres ulls. La mateixa Lluna, encarnada. La primera vegada que vaig veure el satèl·lit amant de la Terra fou en la mirada de la meva primera parella. D’això en fa molt més temps. Érem massa joves i quan vaig deixar de veure la Lluna en ella em vaig quedar melancòlic, mirant al cel cada nit, buscant-la entre els estels. Tan distant que vaig perdre’m pel cosmos. I la vaig perdre a ella, a la meva parella per no perdre la Lluna.

Ara, per quarta vegada, torno a trobar l’amor. No sé el què durarà. És temps de Lluna plena. Potser no hauria, però tinc ganes de topar amb la mateixa pedra una i altra vegada. Tan rodona, tan brillant i tan canviant que només de pensar-la em sento viure sense morir.