Jump to navigation
És de nit. Vaig amb bus. Llegint o intentant llegir “Todo está iluminado” del Safran Foer. La versió catalana no és gaire bona, què hi farem! Torno cap a casa amb el nit bus de TMB. El xofer encara no ha pujat, ens vigila des de fora mentre fa les últimes calades al seu cigar que es quedarà a mig consumir. Els sorolls de la nit sonen esmorteïts, acompanyen tímidament l'ambient com intentant no molestar.
Comença el trajecte, una dona dorm al meu costat. Poc a poc és va arramblant a les meves espatlles. Resulta una mica inquietant. No sol passar que algú que en estat de vigília ni tan sols et miraria s'atreveixi a dormir al teu costat i poc a poc vagi trobant el seu lloc en tu com baixant la guàrdia. Llegeixo com puc, intentant no molestar-la.
Dues parades més tard tot segueix igual. Gent que baixa i gent que puja, el xofer va a la seva, ni tan sols interpel·la a qui no fitxa el seu bitllet. La nit és més permissiva, això em pareix. Tots abaixem l'estat d'alerta com si la foscor ens cobrís les esquenes. El silenci és trenca, comença a sonar música, de telèfon mòbil crec, de molt baixa qualitat.
La dona es desperta. El xofer rondina. La gent mira cap enrere. Sembla ser que algú vol compartir la seva música amb tothom. La vol compartir o simplement vol marcar el territori? No ho sé massa bé. Només sé que la tecnologia permet que una persona acabi amb moltes persones sense esforçar-se massa. Acabar en sentit figurat encara que algunes vegades es pogués entendre en sentit literal. En aquest cas la paciència era lo que amenaçava acabar-se.
Sona Manel encara que soni molt malament. La dona del meu cantó es carrega de valor i li pregunta per quin motiu no es posa uns auriculars, que no molesti a la demés gent. Sorprenentment el noi respon amb timidesa. Baixa la música del seu mòbil i li contesta: “Disculpin senyors, jo només volia compartir la música amb vostès ara que cada vegada és més complicat i car escoltar-la en llocs públics. Jo tinc un compte spotify premium i pensava compartir-lo gratis. M'he equivocat. Perdó.”
Allò sonava a petita revolució i és que quantes més prohibicions hi ha més fàcil és transgredir la norma. Aquell noi m'ha guanyat l'estima. De sobte em desperto, estic recolzat a les espatlles de la dona del meu costat i sona una música molt agressiva, sona molt malament. La gent no diu res, ni jo tampoc m'atreveixo a demanar-li a la noia que deixi d'escoltar Ràdio Flaixbac sense auriculars. El somni d'abans no em serveix per sentir-me menys indignat i més impotent que mai.
Fi del trajecte.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
