Jump to navigation
Acabo de mirar “El jefe”, no sé per quin canal, i tinc la sensació de què els realitzadors cada vegada són més bons. Si fa uns anys Amélie aconseguia que els espectadors sentissin una complicitat enorme amb la protagonista del film, avui dia els reality shows aconsegueixen el mateix resultat, i d’una manera molt més propera i viscuda.
En què consisteix, però, aquest programa? L’amo d’una empresa (low payment) decideix entrar a treballar d’incògnit a la seva pròpia companyia, en un dels llocs de treballs més poc agraïts, per exemple el de repartidor de pizzes. Alerta! Un déu del capitalisme baixa fins als inferns i utilitza les seves mans per treballar. Quin honor! Quina dignitat!
Va que segur que l’amo d’una empresa de deixalles, que ha pactat unes condicions penoses per als seus treballadors amb un ajuntament ara canviarà el xip i mirarà de posar-se a la pell dels seus inferiors. Tot plegat em recorda una mica al fill d’algun rei o president d’algun govern que per sentir-se humà decidí treballar durant un dia realitzant una feina, als seus ulls “massa terrenal” com per exemple al McDonald’s, tot és màgia.
Què fàcil és posar-se a treballar segons a quins llocs quan saps que al dia següent tornaràs a ser el “puto amo”! Doncs això és “El jefe”, però també és moltes coses més i totes elles dignes d’anàlisi exhaustiu.
Resulta que aquest senyor, amb una gran empresa als seus peus, analitza què fan els seus empleats, els espia i jutja la seva feina. Després del darrer dia de treball es reuneix amb ells i els hi solta que són grans treballadors i que l’han commogut amb el seu esperit de sacrifici i amor a la companyia.
A un li regala un viatge a Nova York, a l’altre li dóna sis mil euros per pagar-se els estudis... Quin goig! Llàstima que la resta, que no ha tingut la sort de trobar-se amb l’amo d’incògnit, seguirà cobrant el sou mínim, amb unes condicions tampoc no massa bones. Potser m’equivoco i desitjo que sigui així. En qualsevol cas, convertir una empresa en reality no és la solució més correcta per saber com funciona la pròpia empresa.
Si és que “El jefe”provoca una sort de síndrome d’Estocolm. Els seus treballadors, cabrejats amb els seus sous, vivint-ho amb silenci, després de què els hi donin un “regalet” se sentiran compensats per seguir amb la feina feixuga i amb unes condicions no molt millors que les anteriors. Però per un dia, se sentiran els elegits del seu amo i ho seguiran donant tot a la feina. (Encara que potser d’aquí uns anys surti algun treballador explicant que tot estava preparat i que el programa era una estafa).
“Va que tu, com veig que t’esforces, et mereixes unes vacances. Però no només t’ho mereixes, a part sé que la teva família sofreix. Te regalo una estança a Andorra, però ho faig perquè la televisió ho està gravant i així netejo imatge i faig màrqueting! Sí és que sóc llest!.” Doncs sí. Perquè això ens transporta a l’època franquista, quan als orfenats els nens passaven gana i no disposaven de joguines i durant el Nadal apareixien aristòcrates o burgesos carregats de menjar i ninotets i els hi regalaven per fer-se veure. (Al dia següent els monjos els hi prenien una cosa i l’altra; el somni d’una nit d’hivern).
No feu cas d’aquesta crítica. Jo mentre ho mirava m’he emocionat. Definitivament el nostre segle és un segle de forma sense quasi fons, però quina forma senyores i senyors, quina forma!
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
