,
20/03/2020
Filosofia
Coronaventura
Foto:
Toni Ruiz

No portaventuritzem el Coronavirus + Som fàcils de manipular?

Aprofito el confinament per fer reflexió perquè a diferència del que proposa Fernández Díez, tot ha de poder ser qüestionat, d'altra banda es cau en el dogma i el dogma pot caure en barbàrie. En aquest cas us porto 2 articles de reflexió sobre el COVID-19.

 

No portaventuritzeu el Coronavirus

Crec que és un bon moment per a què les famílies també conscienciïn als seus fills sobre el privilegi que es viure amb comoditats, un servei educatiu públic i un sistema sanitari de qualitat amb grans professionals.

És moment de fer-los-hi veure que la quotidianeitat és un privilegi. No cal generar alarma, però sí fer entendre que tot és molt fràgil. Que el món dels videojocs i els mòbils els ha distanciat tant de la realitat que no es valora una conversa amb amics, un bon caminar pel bosc; el privilegi de tenir totes les necessitats bàsiques solventades.

Fora bo aprofitar per generar consciència i no pas deixar-los la tablet o PS4 per anestessiar-los. Si es permet lo segon, la canalla seguirà veient la realitat a lo Port Aventura. Fem-los-hi entendre que cal esforç, que cal pensar i saber ser autònoms per sortir endavant en aquesta vida.

No feu com a 'La Vida és Bella'. No desdramatitzeu la situació. Cal fer pensar sobre el privilegi i l’esforç que requereix mantenir una vida sense perills. No alarmeu tampoc. Fer reflexionar, valorar i fer agafar certes responsabilitats. Comenceu per empoderar als més petits.

 

 

Som fàcils de manipular?

Sí i molt en certes condicions. Sobretot si se’ns mostren situacions d’escassetat, a molta gent fent la mateixa cosa o als mitjans manifestant en corus una mateixa iniciativa o ideologia.

En situacions normals és difícil veure-ho. Ara és molt més fàcil. En primer lloc, sembla que a una botiga s’hagi acabat el paper, algú ho fa viral i ja tenim Scottex per sobre de les nostres possibilitats de defecar. Amb una imatge la gent s’ha cagat, ha imitat a la majoria (com molts madrilenys marxant a la costa) i els mitjans i xarxes socials han ajudat a promoure-ho.

Aquesta estratègia està a la base del marketing: crea necessitat, crea sensació d’escassetat d’aquesta, mostra l’escassetat insistentment i aconseguiràs enriquir-te. És el cas dels “Finals de temporada”, “stock molt limitat, “darrera oportunitat”... Jo ho vaig veure en productes de Decathlon que no es venien i que, en posar la frase màgica i anunciar-ho als quatre vents, van deixar-nos sense estoc molt ràpid.

Doncs alerta. La base del neoliberalisme consisteix a fer-nos sentir l’escassetat. Escassetat de treball i de recursos. Aquells que defensen aquest model són els que pensen que seran tan llestos com les persones que esperen a primera fila el primer dia de Rebaixes, creient que s’enduran els millors lots.

L’escassetat treu lo millor i lo pitjor de la gent però l’estat d’alerta sol treure l’instint de supervivència més ferotge. El capitalisme et diu, si t’ho curres molt podràs endur-te els millors productes edició limitada, si no arribes a temps és perquè no has sigut llest. Això va passar amb els llocs de treball a partir del 2008. Treballar era vist com un luxe (i això que van florir treballs hiper precaris) i estar aturat una xacra social de la que es responsabilitza als mateixos aturats.

El sistema ha generat un model en què a pesar de l’abundància (només cal veure les fruites que es fan malbé als arbres per l’excès d’oferta) i de les enormes fortunes que van creixent a Europa, la sensació d’escassetat que ha generat el model econòmic fa que visquem en estat d’alerta constant, ignorant que la solidaritat horitzontal (no la caritat vertical) serà la que ens podrà treure de l’atzucac.

Sortir d’aquest parany serà possible gràcies a un model social i econòmic més cooperatiu, menys basat en l’individualisme radical i més centrat a valorar la sororitat. De fet, les empreses grans no ens salvaran perquè no tenen cor, només calculadores. Són els petits empresaris i una bona dotació en serveis públics lo que ens pot salvar.

Si com diria Hölderlin “allà on creix el perill també creix la salvació”, aquesta passa per agafar consciència de la importància de canviar de model econòmic, de veure que el model actual ens posa al límit.

Ara és o llei de la jungla o cooperativisme global. Adam Smith o Marx.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

07/05/2017
Estic a Tortosa. Encara estic al llit. Mentalment estic al llit però els peus m’indiquen que estic a l’estació de busos de Tortosa.
11/04/2017
Si em toqués la loteria deixaria al meu home i als meus fills i marxaria a una illa tropical a viure la vida. Si pogués desaparèixer del món uns dies, què feliç seria!
28/03/2017
*Advertència: Aquest text és una ofrena boulòsofa creada per generar fam i fum i a partir del fem fer-ne fang.
13/03/2017
Una declaració d’amor, com a mi m’agrada fer. Sense saber-ne massa, m’agrada no parar d’intentar-ho. Pot ser que sembli sempre la mateixa història. Però en el fons no ho és.
08/01/2017
De menut era un poruc. Tant, que vaig haver d'anar a una psicòloga especialitzada en fòbies per tractar la meva por irracional als extraterrestres. Bé, irracional tampoc ho era.
06/11/2016
Se suposa que hauria de tenir gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí per compromís. No tinc gens de gana però al mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta.
25/10/2016
No sé per què però m’hi vaig atrevir. És d’aquestes coses que quan les vas a fer sents que la cagaràs. Però saps? De vegades crec que les persones tenim ganes de cagar-la. És com una necessitat.