,
08/01/2017
Filosofia
Foto:
Toni Ruiz

Una àngel ha vingut a veure'm

De menut era un poruc. Tant, que vaig haver d'anar a una psicòloga especialitzada en fòbies per tractar la meva por irracional als extraterrestres. Bé, irracional tampoc ho era. Vull dir que darrere de casa meva hi havia un camp de futbol enorme, ideal per l'aterratge dels OVNIS i l'enllumenat del poble no era la hòstia en aquell moment. Ideal per a passar desapercebuts. Factors que, segons els informatius de TVE de l'època, solien augmentar l'aparició d'aquestes naus espacials.

Doncs en les meves visites a la psicòloga, jo tenia uns 9 o 10 anys, vaig descobrir que tenia tendència a la filosofia. És a dir, a separar-me de la societat, a viure des de la barrera, a no integrar-me en el col·lectiu. Era un petit Sòcrates (amb perdó del filòsof) hiper al·lucinat. En tots els dibuixos que realitzava apareixia jo separat de la resta, sempre. Jo observava els meus cosins jugant a futbol, la meva família somrient,...

És difícil d'explicar, vivia de manera distanciada els fets socials i estava sempre atent a perills que la resta de la gent no veia. Abans els OVNIS, ara les ideologies. Ambdós imperceptibles però amb la capacitat de xuclar-te el cervell i alienar-te.

Aquesta distanciació connatural en mi, genètica, em va constituir com a ésser cercador de cavernes a analitzar, de col·lectius a observar per poder extreure'n patrons de conducta, analitzar-ne la seva viabilitat i vitalitat i poder marcar una ruta. La filosofia fou la meva brúixola en el camí d'anada al món de les idees.

El problema arriba quan el distanciament inherent esdevé una fortalesa infranquejable. Quan ningú pot traspassar els murs que has aixecat te n'adones que la por no pot ser motor de la filosofia. Ho ha de ser la vida. És aquí quan me va començar a interessar amb força la filosofia gestual de Diògenes, les caminades de Nietzsche, el tarannà amable de María Zambrano. La idea era la següent: si es vol destruir un miratge, abans s'ha de crear un imaginari millor, més vital. Sinó, tot es converteix en un descampat.

Fa temps que no em fan por els extraterrestres, segurament els terrestres podem ser molt més perillosos. Les nits, ara, em permeten somiar i tenir malsons. Al·lucinatòries nocturnes i oníriques que són camí d'aprenentatge.

Fa nits que somio amb un àngel, un àngel amb sexe, una àngel més ben dit. S'obre el sostre de la meva habitació hi apareix sobtadament. Desplega les ales i un magnífic vol l'aproxima a mi. M'abraça i jo a ella, tot notant la força d'aquest gest de resistència afable. Em fa alçar el vol, me la quedo mirant tot embadalit. No entenc res. Una àngel m'abraça i no em fa temor que m'abdueixi. Quan estem a uns quilòmetres d'alçada em fa un petó i m'amolla. Caic precipitat cap al terra. No entenc res. “No desitgis que ningú sigui les teves ales i aprèn a aterrar” em diu. Tot seguit desperto amb la sensació d'haver assistit a una classe magistral de filosofia, sensitiva i sense idees.

Aprendre a aterrar vol dir, aprendre a aproximar-se a la gent, a disminuir distàncies, a no prendre mal quan les coses no van bé, a exercitar l'estil,...

Una àngel ha baixat a veure'm i la nit s'ha convertit en una arca de Noè on hi cabien tots els aterratges del món.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

21/03/2015
Cada dia que passa desaprenc una mica més a escriure. Me'n dono compte de què porto un fardell de paraules i que es van escampant pel terra aleatòriament. Escric tal com cau el so que porto entre les mans i que es descarrega silenciós.
24/02/2015
Toquen a morts. És un dia trist. Anava jo caminant, pensant en les meues coses i van i me diuen que s'ha acabat. Finiquitada. Quasi que m'agafa un infart. Tanta salut tenia pobreta. Se la veia en forma, però no. Tenia un mal endèmic.
19/01/2015
L'any 1890 van Gogh se suïcidava. Sentia que ningú el comprenia i que tenia alguna cosa molt important a dir. Vivia tan intensament que en un atac de lucidesa es va arribar a arrancar una orella.
22/12/2014
Estimat Quixot. El meu realisme és humil, de baixos fons. Jo sóc al rei el que el cul és al cor. Una part que també bombeja i que sovint és discreta tot i que, de tant en tant, genera esclafits i peterrades.
05/12/2014
Estimat Sancho, acompanya'm i te prometo, no només aventures extraordinàries, sinó també omplir-te de saviesa. Encara més, et faré propietari de vastos territoris. Vull un exèrcit de Sancho Panzas al meu costat.
02/11/2014
No hi ha res més complicat que canviar d'identitat. Ja no només per qüestions burocràtiques sinó per una qüestió psicològica.
15/10/2014
De vegades la realitat crema, allò que veiem fa mal i tendim a apartar la mirada.