,
11/02/2016
Filosofia
Dibuix de Toni Ruiz

L'impossible amor viscut des de la distància

“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”

 

Començo a sentir pànic de tot allò que impliqui telecomunicacions, més aviat de les teleoperacions. L'altre dia no em funcionava internet, per exemple. Truco a la companyia que, en lloc de posar-me amb una persona, em posa amb una gravació que m'ofereix solucions prefabricades sense atendre al problema real que jo tenia. Durant quatre dies vaig estar intentant posar-me en contacte amb l'agència i la resposta era “usted ya ha iniciado una instancia, en breve un técnico se pondrá en contacto con usted”. Quatre dies més tard arriba el tècnic, quatre dies eterns perquè treballo fent ús d'internet i perquè la desatenció genera incertesa i la incertesa desconfiança i neguit.

Per a més inri, em van trucar a posteriori, una vegada solucionat el probrema, per preguntar com havia sigut el servei. Evidentment el resultat també fou pèssim. Quan vaig anar a preguntar-li a la telefonista què havia de fer perquè em tornessin els diners dels quatre dies sense servei va i me diu que he de trucar al número XXXX, que ella no hem pot solucionar la petició. Nefast una altra vegada, tot tenyit d'educació i d'una falsa pàtina d'intent de ser-me útil.

Aquesta setmana em trobo un cartell a l'entrada del pis on se m'indica que a partir d'ara les lectures de la llum es faran a distància. Tot són avantatges segons resa el cartell, el paradís celestial electrificat. “Si és que tenim una sort de les elèctriques que tenim” deuen pensar González i Aznar. Abans de comptar amb el tele comptador ja m'esgarrifo. Lectures equivocades, pagaments inflats i ves i reclama-ho a distància. Lluita contra un telèfon i una veu enregistrada o una persona a qui no coneixes i que, pel fet de no tenir-la al davant, et pot anar marejant la perdiu indefinidament fins que t'esgotis.

Potser sóc exagerat però veig que les dimensions que està agafant això de les teleoperacions provoca que cada vegada sigui més difícil accedir als responsables i que al mateix temps siguem molt més accessibles i estiguem molt més exposats vers els mateixos.

La responsabilitat es dissol amb la distàncies i també amb l'abstracció de la gent amb qui es mantenen les relacions. Sóc una veu, un moneder, però no tinc rostre. Si em roben no se sentiran culpables perquè només hauran robat a una veu, no a res més. No existim si no és gràcies al nostre rostre. No importem si no és mercès el cara a cara.

Voldria saber a quines sessions de coaching se sotmet la gent que treballa teleoperant per no tenir cap sentiment ni de culpa ni de responsabilitat a l'hora de respondre amb evasives i dificultar les solucions als seus clients. De la mateixa manera que Eichmann aquells es queden tranquils tot argumentant “jo només faig la meva feina, allò que m'han manat” i abracen la banalitat que d'alguna manera empitjora la condició humana.

Estem comprant grisor perquè ens la vénen i ens estan ensenyant a actuar i a treballar com si estiguéssim a una selva. Ens inculquen valors d'èxit quantificable. Més diners, més “likes”, més visibilitat. El fi justifica els mitjans i les mateixes persones ens estem convertint en mitjans perquè s'aconsegueixin fins.

Seria possible establir una ètica de les distàncies? Tele-ètica?

Potser la ètica tingui a veure en quelcom semblant a establir una distància adequada entre la proximitat i la llunyania, entre apego i desapego. Seria bo pensar-hi. L'actualitat ens convida i, de vegades, obliga a mantenir força relacions personals i laborals a distància. L'humanisme filosòfic sembla que va néixer de les cartes que s'enviaven els savis viatgers entre ells mateixos per fer-ne reflexions i mantenir relacions de proximitat a distància.

La mateixa ètica de la distància d'aquell qui escriu i es despulla davant els lectors tot expressant pors, reflexions i sentiments sense més intenció que la d'aproximar-se a la seva gent.

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

21/03/2015
Cada dia que passa desaprenc una mica més a escriure. Me'n dono compte de què porto un fardell de paraules i que es van escampant pel terra aleatòriament. Escric tal com cau el so que porto entre les mans i que es descarrega silenciós.
24/02/2015
Toquen a morts. És un dia trist. Anava jo caminant, pensant en les meues coses i van i me diuen que s'ha acabat. Finiquitada. Quasi que m'agafa un infart. Tanta salut tenia pobreta. Se la veia en forma, però no. Tenia un mal endèmic.
19/01/2015
L'any 1890 van Gogh se suïcidava. Sentia que ningú el comprenia i que tenia alguna cosa molt important a dir. Vivia tan intensament que en un atac de lucidesa es va arribar a arrancar una orella.
22/12/2014
Estimat Quixot. El meu realisme és humil, de baixos fons. Jo sóc al rei el que el cul és al cor. Una part que també bombeja i que sovint és discreta tot i que, de tant en tant, genera esclafits i peterrades.
05/12/2014
Estimat Sancho, acompanya'm i te prometo, no només aventures extraordinàries, sinó també omplir-te de saviesa. Encara més, et faré propietari de vastos territoris. Vull un exèrcit de Sancho Panzas al meu costat.
02/11/2014
No hi ha res més complicat que canviar d'identitat. Ja no només per qüestions burocràtiques sinó per una qüestió psicològica.
15/10/2014
De vegades la realitat crema, allò que veiem fa mal i tendim a apartar la mirada.