Jordi Bartolí: "Cada dibuix, explica una situació d'avui"

Molts recordaran a Josep Bartolí per la pel·lícula d'animació 'Josep' de l'any 2020. Ara els dibuixos d'aquest mític artista tornen a apropar-se al públic. A partir dels fons del Memorial de Ribesaltes d'esbossos i dibuixos preparatoris de Bartolí (Barcelona, 1910 - Nova York, 1995), l'exposició 'Josep Bartolí: Dibuixar és lluitar' impulsada pel seu nebot Jordi Bartolí explora l'evolució de la creació artística dels seus dibuixos que finalment van ser publicats el 1944 a Mèxic (Ediciones Iberia) inclosos al llibre 'Campos de concentración (1939-194...)'. A partir de febrer de 1939, a les acaballes de la guerra civil, centenars de milers de persones van creuar la frontera amb França empesos pel seu intent de supervivència, motivats per l'esperança, a la recerca d'un lloc on refer les seves vides. Però aquesta no era la França pàtria dels drets del ciutadà, de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, sinó una França que es deixava seduir pel feixisme i estava a punt de pactar-ne la rendició davant l'Alemanya de Hitler. Els excombatents republicans, inclosos els brigadistes internacionals, van ser conduïts a nombrosos camps de refugiats que aviat van demostrar la seva veritable naturalesa: camps de concentració en què se'ls negaria la seva dignitat i on patirien gana i vexacions.  Hem parlat amb parlat amb Jordi Bartolí sobre l'exposició i sobre la relació amb el seu oncle. L'exposició es pot veure al Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera fins el 31 de maig de 2026.

- Quins són els primers records que tu tens del teu oncle?
El meu oncle vivia als Estats Units. Per mi sempre havia estat el famós tiet d'Amèrica. No li posava cara. Deien que era famós perquè era pintor i havia conegut la Frida Kahlo. Era una mena de mite familiar.

- També el coneixies pel seu llibre 'Campos de concentración'?
Sí, era un llibre que el teníem a casa. Coneixia la seva aportació a la memòria de la guerra civil i sabia moltes coses d'ell. Quan el vaig conèixer jo ja tenia 14 anys. Va venir a Perpinyà de visita. Aquest cop, va poder retrobar-se també amb els seus germans que s'havien quedat a Catalunya. El Joaquim, el Lluís i la Rosita, que vivien a Barcelona. No havia tornat fins llavors, perquè ell es negava a tornar a Espanya mentre el “fill de puta” que li deien estès viu. En aquell moment, jo vaig conèixer una mica més els altres oncles i la història de la família. Em va fascinar la seva personalitat.

- Què vas pensar quan el vas veure per primer cop?
Primer va ser una decepció. Jo al tiet d'Amèrica el veia com un gegant, fort i amb botes de cavall. El vaig trobar ja gran, baixet i poc espectacular. Que s'assemblava molt al meu pare, això sí. Vaig caure una mica de cul. Però en aquest petit home vaig descobrir una gran persona, amb un sentit de l'humor fantàstic. Jo encara era un adolescent. Van passar tres o quatre anys i va tornar a Perpinyà. Era una època en què jo no anava massa a l'institut, però ja era fotògraf aficionat. Vam compartir taller durant dos anys. Vam compartir discussions polítiques, baralles, etc. Va ser un moment molt important per mi, tot i que jo era massa jove per interessar-me per temes de memòria.

- El teu interès per la memòria històrica i per la memòria de l'exili apareix més tard?
Sí, jo crec que sempre passa igual. Quan els teus pares són vius, són ells els que porten la memòria i et fan de mur de protecció a la vida. Van passar dues coses importants. El meu oncle als anys vuitanta va fer una exposició a Terrassa on va assistir-hi el Tarradellas, que ja no era president, però encara era viu. En aquella exposició, hi havia el seu llibre 'Campos de concentración' que era l'únic exemplar que quedava. Quan van desmuntar l'exposició, em va regalar el llibre amb una dedicatòria.

- Què hi deia?
“ Per en Jordi, aquest document “fotogràfic” que potser un dia contribuirà a trencar l'eficaç conspiració del silenci”. Era molt impactant. Em va tocar molt. Jo en aquell moment tenia dos nens petits i una carrera de fotògraf que m'ocupava molt temps. Estava molt emocionat però no va ser el començament de res. L'any 1992 va morir el meu pare. En el moment que mor el teu pare ja et trobes una mica més endavant. Et trobes a primera línia. L'any 1995 es va morir el Josep. En tres anys es van morir els dos, de la mateixa malaltia, un tumor al cervell. Allò va ser com un electroxoc. Ara érem nosaltres la generació que havíem de moure fitxa.

 

 Jordi Bartolí | Foto: Cedida
- Després publiques un llibre sobre el tema?
L'any 2009 publico un llibre que es diu 'La retirada' amb una editorial de Madrid. Jo em pensava que amb això ja havia passat comptes amb la història. No només de la família sinó amb tots els refugiats de la guerra d'Espanya. En aquest llibre parlo de com nosaltres, fills de la retirada, vam viure en un país que no era el nostre. Jo he crescut aquí a França i tinc un carnet francès, però una part meva no és francesa. Jo encara soc de la generació que a l'escola l'han tractat “d'espanyol de merda”. En aquest llibre, vaig poder fer servir els dibuixos del Josep. I el que va impactar més, a part del relat, eren els dibuixos del Josep. Ningú els havia vist abans a França, perquè ningú els havia publicat. Els francesos van conèixer una part de la història que estava totalment amagada.

- Què van descobrir?
Que el mot “camps de concentració” va ser inventat a França pels refugiats espanyols. Llavors el dibuixant francès Aurel va descobrir aquests dibuixos i va caure de cul. Va posar-se en contacte amb mi. Va dir que volia fer coses amb aquests dibuixos. D'allà va sortir la pel·lícula 'Josep' que va propulsar estratosfèricament la figura del meu oncle.

- Ara, l'exposició vol aprofundir una mica més encara?
Arran de l'interès de la pel·lícula, l'Aurel i jo convencem la regió d'Occitània, el lloc on estaven concentrats la majoria dels camps de concentració, per fer aquesta exposició per interès polític, arran del creixent auge de l'extrema dreta. La regió va dir que sí i la vídua del Josep, que encara es viva, té noranta-quatre anys, van dir que sí. Ella no sabia què fer amb els més de mil dibuixos i esbossos del Josep que es va encarregar de classificar durant tota la seva vida. Moltes d'aquestes pintures estaven en un traster de Nova York. Com no van tenir fills, no sabien molt bé que fer amb aquesta obra. Es va designar el Memorial de Ribes Altes per acollir l'obra. Amb una única condició: després organitzaríem una exposició. Primer aquesta exposició es va fer al Memorial i va ser tot un èxit.

- I després?
Vam provar de portar l'exposició al Mnac, però no va ser possible. Perquè els directors de museus i els polítics canvien de càrrec i les relacions no són fàcils. El Memorial de Ribes Altes acull la memòria no només dels refugiats espanyols sinó de molts altres col·lectius, perquè hi ha moltes persones que van passar per aquest Camp de Concentració. Defensa la memòria de molta gent. Aquest Memorial i el Museu de l'Exili de la Jonquera treballen conjuntament en projectes transfronterers, i aquesta exposició ha estat finançada per aquests fons europeus. L'únic requisit és que l'exposició sigui mòbil i es pugui passejar. És un dibuix d'ahir ensenyat avui, amb una forma més atractiva. Cada dibuix, de fet, explica una situació d'avui.

- Llavors perquè serveix aquesta exposició?
Crec que aquests dibuixos, si no veus el peu de foto, podria semblar que som a Ucraïna, a Gaza o a l'Iran. Han passat gairebé noranta anys i som al mateix lloc. Veus en els dibuixos una persona que corre amb dos policies al darrere i sembla que sigui d'ara. Com podem ser en el mateix punt?