Laetitia Tura

Foto: 

Marie Docher

Laetitia Tura: “No hem de buscar una memòria commemorativa, sinó una memòria activa”

L’exposició sobre l’exili republicà a França es podrà veure fins al 10 d’abril
Mar Molero Dolz
,
03/03/2022
Arts
La fotògrafa i documentalista Laetitia Tura exposa ‘Em deixen l’exili’ al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera. El títol de l’exposició prové del vers "Me dejan el destierro", del poema ‘Un español habla de su tierra’ de Luis Cernuda (1939). Un treball amb una mirada sensible que té en compte la història de cadascú, les circumstàncies, però també les utopies que els van dur a exiliar-se. Tura, a partir d’una mirada sensible, parla de les violències d’estat i les utopies, treballa la memòria històrica per posar-la en relació amb la història actual.

- Quin tipus de relat hi trobem, a ‘Em deixen l’exili’?
El que hi ha al MUME és un extracte petit d’un treball més ampli sobre la memòria històrica dels exiliats a França, d’aquest procés polític que va passar a Espanya i de les fosses comunes, és a dir, de la violència d’estat. No soc historiadora; com a artista fotògrafa buscava una mirada sensible. Un treball sensible en què miro de barrejar estrats de la memòria.

- A què et refereixes?
A França hi va haver diferents etapes, sobre el tema dels exiliats. Hi va haver un període de silenci, és a dir, molts ho parlaven, però també n’hi havia molts que no en parlaven amb els seus fills i filles, perquè hi havia la necessitat -o l’obligació- d’integrar-se a França, i això també volia dir oblidar, no posar al davant la seva pròpia història. Aleshores, els fills i filles d’exiliats amb els quals he pogut parlar deien que n'hi havia que parlaven de la guerra de manera molt repetitiva, sempre sobre les mateixes coses, o també n'hi havia que no ho parlaven. Hi ha aquesta tensió entre un relat amb molt de soroll, molta repetició, i un altre que es queda totalment en el silenci, perquè quan algú arriba la seva prioritat no és explicar el seu passat, sinó construir el seu present. Però també depèn de la nostra capacitat d’escoltar. És a dir, hi ha relats que es diuen, però ningú no les escolta. I al final aquesta mena de relats no existeixen a l’espai comú. Si un parla i nosaltres no l’escoltem, aleshores el tipus de relat de l’exili, de la violència, dels vençuts, etc. sembla que sorgeix de cop, però jo crec que sobretot el que canvia és la nostra capacitat en un moment donat de poder escoltar aquest relat. I escoltar-ho li permet sortir i donar-li un espai dins de l’espai comú.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1

- A l’exposició veiem tres personatges fotografiats: Pedro Peralta, Dolores Tejada i Maria Rovira. Reivindiques la individualitat de cada història dins d’aquesta història col·lectiva.
La forma de transmissió de la història també depèn molt d’on han arribat i si han seguit amb una activitat militant o no, és a dir, la transmissió no serà igual si vas cada setmana a juntes polítiques per a la lluita antifranquista o com a activitat comunitària amb les altres persones que han compartit les mateixes experiències. No és igual si segueixes els sindicats, si ets un home o una dona, si arribes en un lloc en què no hi ha ningú, si ets l’únic espanyol que hi ha. Les formes de transmissió són diferents. Per exemple, Lluís i Maria Rovira no seguien la lluita, es van retirar de tot això. En canvi, Pedro Peralta va arribar més tard, els anys cinquanta, per raons econòmiques i polítiques, perquè era un obrer a les mines de Fígols, i va formar part de la CNT espanyola a l’exili. La meva preocupació era la de tenir perfils molt diferents. Dolores Tejada viu al sud-oest de França, és la mare d’una persona que coneixia del món cultural, no tenia res a veure amb els altres testimonis. Va ser la construcció d’una xarxa de trobada i el conjunt és molt variat.

 

Dolores Tejada | Fotos: Laetitia Tura
- La meva àvia explica coses, però tinc la sensació que les explica ambigües. No saps ben bé com va anar la història. I em pregunto si ho fa conscientment. És a dir, si és perquè realment no ho recorda o perquè no ho vol explicar.
Els que queden vius ara eren nens, per tant, són records d’infantesa. Han estat convertits i transformats per l’època, per com els ha impactat, com ho van viure i tot el que ha passat després. És a dir, no és una veritat històrica, sinó una veritat subjectiva. I és molt important escoltar-los. A França hi ha una unitat al voltant de la qüestió de la memòria dels camps d’internament en què els espanyols van ser tancats en cabanes a les platges a la seva arribada. És una de les coses que reuneixen tots els que han travessat la frontera, sigui quin sigui el seu partit polític. Però aquesta unitat també fa de màscara davant d’un altre tipus de memòria més conflictiva, sobre qüestions socials.

- De quin tipus de memòria es tracta?
Per a mi és important posar al davant totes les utopies per les quals aquestes persones havien creuat la frontera i havien lluitat. D’una banda, si la memòria dels espanyols a França es redueix als camps d’internament oblidem tota la part d’utopies, la qüestió política. D’altra banda, aquesta qüestió dels camps queda com una memòria comunitària, que només coneix la gent que ho ha viscut. A França, la gent que no es preocupa per la memòria dels espanyols ni ho saben, que hi havia aquesta mena de camps. I això, per exemple, és un detall pel que fa a tot el que ve després, la Segona Guerra Mundial. Tot això no és culpa de la persona que ho ha viscut, sinó del fet de què es considera que entra o no com a memòria col·lectiva d’un país.

- Et dediques en general als moviments migratoris, les fronteres, l’exili, la violència d’Estat, a la memòria de tot això, que no s’invisibilitzi. Com vas decidir enfocar la teva vida professional cap aquí?
No ho sé. És el segell principal de la meva feina des de fa quinze anys i va ser així, de manera evident, que es va imposar per a mi. Ara et puc donar moltes raons emocionals, polítiques, racionals, però en aquell moment no era conscient de tot això, tan sols era una evidència. Ara hi ha una posició política conscient d’on poso la meva càmera, què vaig a buscar en aquest món, què vull reconstruir.

 

Pedro Peralta | Foto: Laetitia Tura
- En aquest cas l’exposició és sobre l’exili republicà a França. El teu avi va ser un exiliat republicà.
Jo soc neta d’un exiliat que no he conegut i no en sabia pràcticament res, sobre la història. Des de mitjans dels anys 2000 em dedico a un treball documental sobre la situació de les fronteres i de l’exili, però no de l’exili espanyol. Aleshores em vaig trobar en el rodatge d’un documental a Melilla sobre els desapareguts a les fronteres europees al mar o a l’Àfrica, abans d’arribar. I allà em vaig descobrir amb tots els rastres del franquisme. Va ser una història que em va explotar a la cara, i vaig anar a trobar els últims testimonis directes. Per a mi era com veure dues històries, el present i el rastre que va quedar viu del franquisme unificat a la meva vida.

- Quin paper hi tenim nosaltres, en la memòria històrica i el relat dels vençuts?
El deure de memòria l’hem de fer actualitzant-lo amb el que vivim avui. És a dir, la qüestió dels camps d’internament continua sent igual. Seguim tancant els estrangers només pel fet de ser estrangers, que històricament és una idea que podem desmuntar i parar. Per a mi, com a realitzadora i fotògrafa, si continuo treballant aquesta història és per posar-la en relació amb la història actual. No hem de buscar una memòria commemorativa, sinó una memòria activa.

- Recordo el primer cop que vaig sentir el relat en primera persona d’algú que s’havia exiliat. Què fas la primera vegada que et trobes amb algú que ha viscut una cosa així?
​No recordo la primera vegada. Entenc que jo també estic construïda d’això. Els primers relats d’exili que realment vaig anar a buscar i gravar de manera conscient va ser de persones que venien d’Àfrica de l’oest a Europa, parlo dels anys 2006-2007. Relats que desvetllen una violència extrema pel lloc on han nascut; la impossibilitat jurídica de viatjar amb normalitat, sense limitació -i que jo sí que tinc-; una violència d’estat. D’això me’n recordo molt. El meu primer encontre a Melilla va ser una experiència determinant per la violència que descobria.

Més informació: 

A

També et pot interessar