Blogs:

'A.K.A.' a La Cate: una identitat entre xenofòbia submergida

14/10/2018
Albert Salazar i el seu company, el públic.
Tramuntana TV
Foto:

Fa mesos que Daniel J. Meyer va escriure en una (!!) nit el text d’una obra que es capitanejaria amb la direcció de Montse Rodríguez i la interpretació d’Albert Salazar. I ai las, mentre s’estava gestant l’embrió de l’obra, no havia arribat la tardor del 2017 que Estat Islàmic va cometre l’atemptat a la Rambla de Barcelona i Cambrils. L’actualitat amb tota aquesta duresa plantejava de nou si la xenofòbia és inherent a les societats d’arreu del planeta. Buf.

En Carlos és un noi adoptat que s’enamora per Tinder d’una noia “autòctona” de Catalunya. Un nen refugiat de la Guerra dels Balcans que refà la seva vida en una societat on teòricament ho ha de tenir molt més fàcil, però un “clic” –com ho anomena la Montse Rodríguez- el fa tornar a ser condemnat per la societat en la qual semblava plenament integrat. Un recoi de cop a la taula, que ens fa pensar quin paper hi juga la nostra concepció d’aquells que semblen diferents a la resta per tenir un to de pell més fosc o un accent especial. Escolteu bé la darrera frase del text de Meyer.

La Sala Flyhard de Barcelona va ser la primera en veure ben aviat amb tan bons ulls la proposta d’aquest ja multipremiat equip, format a través de les seves recíproques i inequívoques referències. Poc després dels permanents sold-outs a la Sala, A.K.A. ha rebut moltes ofertes de programadors que els estan portant per arreu del territori dels Països Catalans. En el cas de Barcelona, també podrem descobrir la història d’en Carlos al Teatre Lliure i la fantàstica Villarroel. Però aquesta crònica neix a posteriori del passat dissabte 13 a la La Cate.

Més concretament, l’escenari de La Cate. Sí, precisament allà. Que sí, creu-t’ho. Unes grades que envoltaven un limitat espai interpretatiu pel portentós Albert Salazar es van quedar petites des d’abans de començar el xou, quan l’actor que s’havia fet conegut per televisió com a Marçal a La Riera (TV3) anava triant qui serien els amics i altres personatges que doten d’un punyent missatge d’identitat pel protagonista. Potser haver pogut conversar amb l’Albert i la Montse em va garantir formar part d’aquella obra com a Pepe, l’amic canalla d’en Carlos…! “El meu company és el públic, encara que estigui sol a l’escenari” (Albert Salazar).

No sé si quan em deien que no s’esperaven aquesta rebuda fou per modèstia, però està clar que la proposta té un punt de risc i uns engranatges que no poden fallar, des de la il·luminació fins a la pròpia interacció del públic. I aquests engranatges s’engreixen a cada llarg aplaudiment final. Figueres necessitava programar-ho, pel que m’alegra que la meva intuïció fos escoltada i els companys de Figueres a Escena (Ajuntament de Figueres) es deixessin convèncer i obrissin (de nou) les portes a l’Obès Musical.

I és que ni aquella estona que els dos terços del pal de paller d’aquesta gran proposta teatral van dedicar a l’Obès Musical em podia preparar pels aproximadament 75 minuts in crescendo d’Also Known As. A Figueres hi vaig veure un tipus de públic habitual, familiar, amb un estat de shock a posteriori, també habitual, que va quedar evidenciat al col·loqui. L’Albert no en va tenir prou amb ballar hip-hop, fer el pi i tota altra mena de gesticulacions contundents combinades amb un exhaustiu text molt sincronitzat també amb una il·luminació que feia molt gran un petit espai que servia d’uns quants escenaris pels 18 personatges presents a l’argument. Encara vam poder comentar la meva “interpretació” d’en Pepe a la barra d’El Bar de la Cate. I al Lliure la farà en doble sessió més d'un dia.

Feia anys que no vivia d’aquesta manera una obra teatral. No m’espantava el format (menys havent vist la Terra Baixa de Lluís Homar o el Conillet de Clara Segura) i intuïa com l’escenari quedaria suficientment ocupat pel seu protagonista. A través del debat identitari, A.K.A. toca la integració, la xenofòbia, l’adopció, les noves tecnologies de missatgeria i apps de contactes, el paper de la societat amb cada cop més governants neofeixistes i uns punts suspensius que van completar els meus companys de públic en treure'ns la nostra pròpia caputxa d'audiència un cop acabada la sessió de Figueres.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.