Jump to navigation
“Crida als ocells de colors llampants” és com l’Òscar més alt dels Òscars, (poca presentació cal després de més d’una dècada de La Competència), l’Andreu, titula el seu primer espectacle en format monòleg (stand-up). I no, no va d’aus. Més aviat del gran i etern problema que tenim en aquesta nostra dissortada pàtria que anomenem Catalunya i d’altres Països Catalans: la llengua. Tot entrant i sortint de la política que afecta directament al català, entre d’altres coses per ser llengua sense estat, no és una temàtica que sembli de mofa fàcil.
Estem acostumats a veure Òscar Andreu sempre molt ben acompanyat, ja sigui dels personatges que encarna a la ràdio o de periodistes i altres humoristes a la televisió. No ha de sorprendre gens que, tenint uns fills que (diu) mengen molt, s’hagi d’animar a fer monòlegs per seguir-se guanyant el pa.
Aquest divendres, que també coincideix amb les Fires i Festes de la Santa Creu d’enguany, La Cate de Figueres es va omplir amb entrades exhaurides des de fa setmanes amb aquest ocell de colors llampants, com l’escenografia, representant les llengues "poc" parlades i en contraposició d’un simpàtic tigre borni trobat a Wallapop representant les llengües majoritàries del món. En el nostre cas, el castellà. Una representació senzilla i efectiva, a través de la qual vam anar descobrint anècdotes i la biografia del terrassenc al voltant d’aquesta nostrada lluita amb orígens pluricentenaris: el poder-nos expressar en la llengua del nostre país.
Fotografia de TramuntanaTV
Com desapareix una llengua? Quins són els símptomes? Per què ens comportem com ens comportem els parlants de català? Com es pot redreçar… si és que es pot redreçar la situació d’amenaça? Quina part de culpa tenim els i les catalanoparlants, i quina part en tenen els que no aprenen o decideixen no parlar el català?
Personalment, com la majoria del públic, em vaig sentir interpel·lat, i com de (gairebé) tot a la vida se n’ha de poder riure, va anar bé recordar les nostres contradiccions sobre parlar en castellà a gent que no té la pell blanca o a tota una aula d’alumnes catalans, que veuen com s’ha incorporat un alumne que no coneix la seva llengua (per crear alguna mena de zona de confort que no es trobaran sempre fora del centre educatiu). Per dir alguna cosa. I posats a dir-la, com va parafrasejar de Carme Junyent el protagonista d'aquesta crònica, diem-la en català i seguim salvant la nostra bonica llengua pròpia.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
