,
03/11/2019
Crítica cultural
Guillamino
Foto:
Oriol Abulí

Gal·làxia espiritual de Guillamino per 66 butaques

66 butaques que he comptat i hi són. Així és com Guillamino va estrenar aquest recull de concerts amb noms prou ben parits com Ernest Crusats, Joana Serrat o Ferran Palau. Però d’això ja en parlarem aviat.

Llàstima que als amics que m’acompanyaven a la prèvia d’aquell dissabte nit els fés només gràcia el nom de l'artista i no pas pel que va sonar a la sala Toni Montal, la ‘petita’ de La Cate, amb públic vingut fins i tot d'Osona. 

I un disc parit al monestir de Poblet, 'colti. Que fins al moment servidor no creu en gaire res. Bé, en Pau Guillamet no és ateu ni agnòstic, diu. "No sé que sóc... però és molt bonic el que vaig sentir en resar tres cops al dia allà, els cants gregorians…".

L’altra anècdota va ser sobre la clausura dels monjos. “Aquesta gent realment no volen conèixer a ningú”. Fra Borja, la sotana major del monestir, li va dir que si més no intentaria fer-li saber al fra organista que l’artista Guillamino qui gravava un disc a la sala de música hi voldria parlar. L’organista no el va voler conèixer. Doncs res, vot de silenci.

I d'allà vingué el reverb que caracteritza el disc, portat enllaunat als concerts com el de Figueres. L'espai que li cediren, amb limitacions tècniques reconegudes, d'una dimensió similar a la de la sala de la Cate, que sonava millor que qualsevol concert del Primavera Sound (o potser amb l'excepció dels que fan en auditoris).

Amb les espelmes enceses i la sonoritat “càlida” que els pleia, Fra Júpiter va sonar en un context similar al de Poblet, tot i la posterior mescla de l’omnipresent també metafísic (i pàter del concepte) Joan Pons (El Petit de Cal Eril). “Aquest concert no és gaire de rock, espero no haver decebut”. I no ho va fer, reblant el clau amb la versió de Sangtraït Els senyors de les pedres. “Ens trobem en terra de vents. Em va semblar que el viatge de metall de la Jonquera a folk de Poblet seria prou interessant”.

L’inauguració de 66 butaques va acabar amb una lletra brasilenya en versió unplugged. S’ha de felicitar la professionalitat tècnica de la Cate. Vam sortir molt satisfets de la qualitat del so, la delicada il·luminació i l’espiritualitat lírica i sonora de la nova proposta de Guillamino.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

01/03/2020
Aquesta última setmana hem tingut l’oportunitat de donar-li una crítica constructiva a la societat en el marc d’un tema molt present a Figueres: el turisme.
08/02/2020
A Figueres potser no hi teníem les floristes, de la Rambla barcelonina i els seus trets modernistes. Però també hi tenim Rambla, amb plataners i que de flors plena n’és cada diada de Sant Jordi.
03/11/2019
66 butaques que he comptat i hi són. Així és com Guillamino va estrenar aquest recull de concerts amb noms prou ben parits com Ernest Crusats, Joana Serrat o Ferran Palau. Però d’això ja en parlarem aviat.
09/08/2019
L’home i la natura: diàlegs cèltics. Irlanda, Escòcia, Bretanya, Galícia i el País Basc.
06/08/2019
Els barris afrourugaians de Montevideo van veure com l’elit blanca prohibia l’any 1808 uns ritmes atronadors produïts per uns grups compactes que desfilaven pels carrers de la ciutat.
08/07/2019
[...] com aquells músics que comencen amb l'Hallelujah i acaben amb La Bamba.
16/06/2019
Secretly hoping you catch me looking (“esperant dissimuladament que em pesquis mirant-me”) dóna nom al segon disc que Pavvla va presentar dissabte a la Sala Cotton de Peralada per cloure els Concerts