,
31/07/2022
Crítica cultural
Adrià i Antínoo a Tívoli. Moment pic de l'òpera.
Foto:
Oriol Abulí

La irrupció de l'imperi gai. Rufus Wainwright torna a Peralada

L’emperador Adrià i Antínoo. Antínoo i l’emperador Adrià. Robert Mapplethorpe i Jörn Weisbrodt. Jörn Weisbrodt i Robert Mapplethorpe. La mort de Sondheim i aquell buit. La música i Rufus Wainwright. Rufus Wainwright i Peralada. Entre nius de cigonyes i arbres de jardí afrancesat van arribar divendres a les més delicades orelles i retines notes interpretades pel cor i orquestra del Teatro Real, compostes pel cada cop més estiuejador empordanès Rufus Wainwright, que ja ens havia acostumat a la bellesa d’allò aparentment senzill el 2018 amb un concert de piano, guitarra i veu.

Ben sopat a Peralada, poc després de nadar a la platja de Garbet, el gran músic canadenc va portar la reivindicació contemporània que portava gairebé una dècada preparant: Hadrian, un crit a la llibertat, entre edats, classes, religions i fotografies sense filtre (visca el cos humà i la llibertat de desitjar i estimar a qui et plagui) embolcallades en un libreto semi-escenificat que no podia atrevir-se a fer ombra a la fotografia de Mapplethorpe ni a la música de Wainwright. No apte per a tots els públics.

 


Situem-nos a la Roma d’Adrià, en la que les relacions homoeròtiques s’acceptaven (!) només quan l’objectiu era la instrucció carnal entre un home adult i un jove que era esclau i estava sotmès al seu amo. Però el grec Antínoo no era una aventura, i la mateixa divinitat Plotina se’n va adonar una mica massa tard abans de trair-lo per por, així com Turbo, comandant del seu exèrcit.

En aquesta òpera de Daniel MacIvor (libreto) i Cori Ellison (dramatúrgia), s’hi enfronten el monoteisme i els fonaments d’un imperi politeista per un amor entre dos homes. Un abisme entre classes aparentment insalvable es trenca amb el seu enamorament, excel·lentment interpretats per l’il·lustre Thomas Hampson i Santiago Ballerini, amb aparicions estel·lars com la celebrada soprano Vanessa Goikoetxea, la muller no estimada d’Adrià, i l’”altaveu” espaterrant del cor del Teatro Real madrileny.

 


L’embolcall de la fotografia, part de l’escenografia ideada per Jörn Weisbrodt (i també marit de Wainwright), que òbviament va espantar algunes retines cavernàries, jugava amb la reivindicació contracultural. Una lluita encara actual tot i venir de captures dels anys 70 i 80, va fer que potser algunes persones decidissin no tornar després de l’interludi. Gimme 5 per l’aposta, senyors del Festival! A les antípodes d’aquestes desercions, alguns lamentàvem l’aparició fugaç dels textos inicials que resumien els actes (altres també lamentarien que aquests només fossin en anglès). Tot això sense deixar de valorar aquest bri d’aire fresc a un gènere que, tot i seguir essent econòmicament inaccessible a la majoria de la societat, sembla ser el precedent d’una nova contemporaneïtat.

Wainwright i el llibret que l’acompanyava, es mostra antibèl·lic, contracultural, tan gai com els elements operístics li ho permeten i tan desacomplexat com ens té acostumats, valgui d’exemple el recital amb banda al Liceu el 2019. De tantes capes, alguns espectadors es poden mostrar desconcertats per l’argument o selectes amb la seva única interpretació. Tots marxaran amb el seu Hadrian. Però Rufus, Si només hi ha un déu (amb d minúscula, no fos cas), que sigui l’amor i no el dòlar.

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

31/07/2022
L’emperador Adrià i Antínoo. Antínoo i l’emperador Adrià. Robert Mapplethorpe i Jörn Weisbrodt. Jörn Weisbrodt i Robert Mapplethorpe. La mort de Sondheim i aquell buit. La música i Rufus Wainwright. Rufus Wainwright i Peralada.
30/03/2022
Europa Bull planteja: “És, Europa en si, un acudit? Ens hauria de fer pixar? O ens hem de cagar?”. I no cal ser gaire europeu per entendre que la pregunta és retòrica.
21/03/2022
Björk, Lorca, dones pashtun afganes, la Verge Maria, visions de Hildegarda de Bingen i poesia de Safo de Mitilene són algunes de les veus que van sorgir en boca de Tarta Relena i la seva instrumentació electrònica embolcallada l
30/01/2022
“El meu regne per un espectador intel·ligent”, rebla el Joan Carreras nascut del text de l’uruguaià multi-premiat Gabriel Calderón. Un Joan molest per no semblar prou “mascle” pel fet de ser actor.
16/01/2022
“Onde otros ven penes yo veo alegríes”, diu la bio de l’asturianu que es va ficar Figueres a la butxaca des del primer minut de concert.
20/11/2021
Dijous tornava a aquell edifici modernista que havia vist córrer tanta sang fa uns anyets. I, vés per on, la cultura i el turisme és el que ara s’hi cou.
14/11/2021
Com si fos un monòlit, aquesta darrera setmana Figueres s'ha vist tocada per la genialitat de Stanley Kubrick i, qui ho sap, potser per aixecar una mica el cap com a ciutat?