Blogs:

Les Floristes al Jardí del nou Sagarra

08/02/2020
Moment líric de l'obra
May Zircus
Foto:

A Figueres potser no hi teníem les floristes, de la Rambla barcelonina i els seus trets modernistes. Però també hi tenim Rambla, amb plataners i que de flors plena n’és cada diada de Sant Jordi. Una rosa és una rosa, recordin; I una Rambla pot ser moltes rambles, escoltin. Ben a prop, una plaça amb el nom Josep Pla cal creuar, millor a poc a poc, per al Teatre Jardí arribar. I fins aquí el meu pobre intent d’apropar-me a Sagarra.

La paritat absoluta en 7 actrius i 7 actors és apunt d’aparèixer amb el teló ja elevat fins al cim d’un majestuós i ple Teatre Jardí. Alguns degustem les noves (i còmodes) butaques de la platea. Plataners i flors omplen l’escenari d’aquesta clàssica Rambla de les Floristes de Josep Maria de Sagarra en una nova producció del Teatre Nacional de Catalunya. En aquest primer acte, tot és apunt pels colors vius de la presentació dels personatges capitanejats per n’Antònia (Rosa Boladeras). Arriba novament als teatres una obra escrita en vers a les portes de la Guerra Civil i ambientada en l’època de la revolució La Gloriosa (1868). De Rosa (Maria Sardà) a Rosa (Boladeras).

En certa manera l’actualitat es fa present dient-nos que no hem canviat tant en tres quinquennis. La inspiració londoniana de les companyies habituades a contemporitzar Shakespeare es fa notar en aquest constant intercanvi de rols de gènere que esclafa la concepció binària en la que encara ens veiem identificats. A més, dansa, música (aquell piano en directe de David Anguera) i cant (aquelles intro i outro de Clara Altarriba) es combinen amb els versos de Sagarra que ja contenien una revolució inherent per molt dretana que fos la ideologia de l’autor.

Antònia, una florista de la Rambla barcelonina. Empoderada. “Femenina”. Constantment cortejada. Constantment atacada. Forta d’escorça, alhora debilitada per la realitat que l’envolta. L’acompanyen altres dones que també volen sortir de la misèria, fora de la Rambla. Si cal, fan el gara gara. Se saluden donant-se les “bones tardes”. I ens arriben a mostrar una relació oberta. En paraules del director Jordi Prat al celebrat col·loqui post-funció, “Sagarra era molt més revolucionari del que ell mateix es descrivia”. Si avui existeix el purple washing per mostrar un fals feminisme oportunista, en Sagarra existí un purple unknowing: sense buscar-lo.

La rambla té defectes. Molts. Un espai també de mort, però amb molta vida. Un espai polític però també massificat. Un indret que Lorca no volia que tingués fi. No cal buscar defectes només en el turisme d’avui ni els fantasmes d’ahir. Tanmateix, malgrat tot, aquest espai el fan els qui l’han ramblejat. “Alguna cosa deu tenir”, diuen. Com el vers. Com el llenguatge modernista d’aquella Barcelona esplendorosa i també revolucionària.

Si Sardà feu de n’Antònia un clàssic, Boladeras -que per fi és protagonista- i tot l’elenc del TNC dirigit per Jordi Prat el torna a classificar amb un públic rendit a aquesta tan agradable producció farcida -potser massa poc- de metàfores visuals i colors per tots els gustos. Llarga vida a Royal Sagarra Company.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.