,
09/10/2023
Crítica cultural
Foto:
Apolinar Gómez

No tenir por a l’alegria

L’últim espectacle de creació de la trajectòria de Dagoll Dagom, amb una adaptació d’una creació de Santiago Rusiñol, estrenada l’any 1898 i esdevenint un dels espectacles més representats de l’època. Així se’ns presentava L'alegria que passa en la seva parada al Jardí. Com la companyia que arriba al poble gris d’aquesta obra, els 100 minuts d’una tarda de diumenge van fer menys grisa la ciutat de Figueres.

En canvi, el poble gris de L’alegria, contracta la companyia per decisió de l'alcalde del poble i propietari de l'única fàbrica en tota la població. Son fill, a punt de casar-se amb la Lina, s'enamora de la gran estrella Zaira i vol fugir amb ella lluny del poble gris, just al contrari del que ella vol: esgotada de la seva vida nòmada, desitjaria quedar-se a viure al poble i portar una vida amb tranquil·litat. Puck, l'agressiu mànager, la maltracta creient-la de la seva propietat i li exigeix que continuï. L’alcalde, agafat al poder, vol fer que el seu fill a desisteixi dels seus somnis.

Si bé alguna part de la història pot semblar una mica “típica” i encara massa heterosexual, elements com la “condemna a la prosa eterna” o els “ocells de fang que no poden volar i els que passen no volen aterrar” fan d’aquesta darrera proposta originalment de format curt i transformada en musical de gran format i en català (pren nota, Àngel Llacer), una bona manera de gaudir del que en el fons és un homenatge al món dels artistes i del teatre.

La coreografia d’Ariadna Peya, que ja tenim ben adorada en les seves aportacions a les Impuxibles i videoclips de sa germana Clara, i aquesta adequada interpretació d’instruments del conjunt d’actors i actrius que conformen un equip sense protagonismes exagerats (Maria Molins no va gens de diva), la fa una digna darrera producció de la companyia.

Apolinar Gómez

Foto: Apolinar Gómez

Dagoll Dagom deixa un buit gran, en un país on els musicals en català són difícils de trobar i han de conviure lluny d’un seguit de musicals en castellà que són sempre presents i omplint la cartellera de Barcelona, abans de fer rodar aquestes propostes per altres ciutats (tot i que no sempre). No ens queda altra cosa que agrair a la companyia el seu esforç i per sempre enlluernar-nos, com ja va fer fa pocs anys amb Maremar al mateix escenari que enguany. Catalunya, com aquell poble, torna a ser una mica més grisa, però tot s’acaba i rere un gran projecte en pot néixer un altre. L’alegria, esperem, tornarà.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

26/04/2025
El 1908, la companyia Teatre Català estrenava al Romea “L’aranya”, d’Àngel Guimerà.
23/03/2025
Fa aproximadament una setmana, Txell Feixas estrenava programa a 3Cat mostrant dones afganeses regalant llibretes i bolígrafs a talibans, com quan a Portugal regalaven clavells també a soldats del règim.
16/03/2025
Imagina’t no haver de buscar sonoritats de James Blake o Mogwai, ni tan sols sortir de l’Empordà per sentir teclats com els que toca Clara Peya.
03/03/2025
David Mamet va escriure el 1999 Boston Marriage, en la qual Anna i Claire, juntament amb la minyona escocesa de la primera, exposen una sèrie de fets que exploren les relacions de poder entre una dues dones benestants i
27/02/2025
Diu Wajdi Mouawad que “la vérité n’est pas une propriété”, i diu Oriol Broggi que les veritats són el gran tema del libanès afincat a Canadà: com les rebem?
20/01/2025
Des que anava a la universitat un relativament llunyà 2009, en Peyu feia fins i tot agradable l’anada amb la Renfe des d’El Fricandó Matiner amb trucades il·lustres com la que va fer a la Guardia Civil per donar l’adreça
02/12/2024
L’ésser humà, per la seva condició racional, té una capacitat de crear la seva pròpia realitat mitjançant la mentida. Aquest, segurament, fou el que va fascinar més a Emmanuel Carrère per escriure L’Adversari.