No tenir por a l’alegria

L’últim espectacle de creació de la trajectòria de Dagoll Dagom, amb una adaptació d’una creació de Santiago Rusiñol, estrenada l’any 1898 i esdevenint un dels espectacles més representats de l’època. Així se’ns presentava L'alegria que passa en la seva parada al Jardí. Com la companyia que arriba al poble gris d’aquesta obra, els 100 minuts d’una tarda de diumenge van fer menys grisa la ciutat de Figueres.

En canvi, el poble gris de L’alegria, contracta la companyia per decisió de l'alcalde del poble i propietari de l'única fàbrica en tota la població. Son fill, a punt de casar-se amb la Lina, s'enamora de la gran estrella Zaira i vol fugir amb ella lluny del poble gris, just al contrari del que ella vol: esgotada de la seva vida nòmada, desitjaria quedar-se a viure al poble i portar una vida amb tranquil·litat. Puck, l'agressiu mànager, la maltracta creient-la de la seva propietat i li exigeix que continuï. L’alcalde, agafat al poder, vol fer que el seu fill a desisteixi dels seus somnis.

Si bé alguna part de la història pot semblar una mica “típica” i encara massa heterosexual, elements com la “condemna a la prosa eterna” o els “ocells de fang que no poden volar i els que passen no volen aterrar” fan d’aquesta darrera proposta originalment de format curt i transformada en musical de gran format i en català (pren nota, Àngel Llacer), una bona manera de gaudir del que en el fons és un homenatge al món dels artistes i del teatre.

La coreografia d’Ariadna Peya, que ja tenim ben adorada en les seves aportacions a les Impuxibles i videoclips de sa germana Clara, i aquesta adequada interpretació d’instruments del conjunt d’actors i actrius que conformen un equip sense protagonismes exagerats (Maria Molins no va gens de diva), la fa una digna darrera producció de la companyia.

Foto: Apolinar Gómez

Dagoll Dagom deixa un buit gran, en un país on els musicals en català són difícils de trobar i han de conviure lluny d’un seguit de musicals en castellà que són sempre presents i omplint la cartellera de Barcelona, abans de fer rodar aquestes propostes per altres ciutats (tot i que no sempre). No ens queda altra cosa que agrair a la companyia el seu esforç i per sempre enlluernar-nos, com ja va fer fa pocs anys amb Maremar al mateix escenari que enguany. Catalunya, com aquell poble, torna a ser una mica més grisa, però tot s’acaba i rere un gran projecte en pot néixer un altre. L’alegria, esperem, tornarà.