Jump to navigation
La calidesa d’un espai com la Sala Toni Montal de la Cate es va fer encara més evident ahir, entre les peces despullades d’artificis, com ens té ben acostumats en els seus discos l’eivissenc Miquel Serra. Un artista que tracta com orfebreria la senzillesa d’una interacció tan estimada com és un artista interpretant la seva música en directe, veu i guitarra.
Miquel Serra va ser honest des del preludi a la primera cançó: una contextualització del que vindria a continuació en forma de cançons i alguna anècdota, passant per referents com el Nebraska de Bruce Springsteen o Raimon, i la presentació de la seva proposta com a artesania.
Més o manco, xerrant i cantant amb el bellíssim balear, Serra va fer un repàs de la seva discografia, passant per “Saps les meves eines” i arribant a la nova “La sala oberta” i agraint qualsevol comentari post concert al Bar de la Cate. Sense subterfugis i amb elegància, convé no perdre-li la pista.
El 66 Butaques continua el mes vinent amb un plat fort: arriba el Cyclamen de Núria Graham.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
