Blogs:

Paula Valls, Jonah Smith i els cinc sentits a Mas Espelt

23/07/2018
Paula Valls i el crepuscle
Oriol Abulí
Foto:

Dissabte es va ajuntar pràcticament tot el que els sentits d’un humà poden voler satisfer. Per la vista, un entorn inigualable en plena posta de sol i crepuscle a l’entorn de Vilajuïga i les seves vinyes des de Mas Espelt. Pel gust, els vins d’aquell celler empordanès (i una copa inclosa amb l’entrada, per posar-nos a to) i entrepans de quilòmetre zero. Per l’olfacte, tot el que el vent i les aromes de l’Empordà sumades al propi vi ens duien mentre el sol ens deixava reposar de les temperatures prèvies. Per l’oïda, i probablement el motiu de més pes pel que hi érem totes, la música de Paula Valls i la col·laboració única de l’estatunidenc Jonah Smith. Pel tacte, doncs una mà amb l’altra, de tant d’aplaudir.

El festival Sons del Món continua oferint concerts en cellers de la DO Empordà i altres espais emblemàtics (que no sé si haurien d’ésser restringits) de la comarca. En altres edicions he pogut maridar les cançons del repertori Roger Mas o Carlos Núñez amb vins d’altres cellers i no m’he pas queixat. Alguns podríeu sospitar de la meva capacitat de concentració en tots els sentits després i mentre marido els concerts amb aquesta beguda tant tel·lúrica, però  correré aquest risc. Al bell mig de la natura, mentre una cursa nocturna passava a tocar del concert poc després de la seva fi, vam marxar sense cap però.

Na Paula Valls, osonenca com tota la bona música nova que podeu sentir la darrera dècada (i segurament més endavant), presentava un disc anomenat “I AM”. Una mena d’exorcització dels monsters que l’han acompanyat just després d’haver-nos regalat “Black and white”. En una lletra hi pots escoltar mencionar Norah Jones, en una altra finally I got out [...] o let’s funk. Tot això en una veu seductora, amb una interpretació molt sentida i un acompanyament instrumental que no es pot obviar.

Si bé normalment David Soler hi posa la guitarra elèctrica i la steel guitar, en aquest repertori de jazz, soul i música negra amb la firma de l’osonenca s’hi va sumar Jonah Smith. El cantant-cantautor de Syracuse hi va posar la veu, els teclats, la guitarra acústica i alguna de les seves cançons pròpies donant un toc country a aquell vespre que s’acabava amb un ocàs. Mentrestant, sonava per primer cop en directe la versió de la mítica Que tinguem sort, gravada a dues veus entre la Paula jove i l’encara més jove quan la començava a cantar. Quin futur, Paula, quin futur. I quin goig haver compartit uns instants post-concert d’agraïment mutu, d'espectador a intèrpret i viceversa.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.