,
04/02/2021
Crítica cultural
Moment àlgid de "Jauría"
Foto:
Vanessa Rabade

Quant en tenim a dins, de la Manada?

L’escenificació en un drama documental

Una actriu i cinc actors dirigits per Miguel Arco van presentar el que han batejat com a “Jauría” (en castellà) al Jardí de Figueres 90 minuts absolutament punyents que ens van deixar el temps just per respirar, tot i ja ser coneixedors de la violació grupal perpetrada per la “Manada”.

“Jauría” va acabar fent-nos saber que la seva productora, Kamikaze, que va obrir a Madrid un teatre amb el mateix nom, acabava de tancar-lo després de la seva obertura el 2016 ben farcida d’èxits. Però com va començar? Doncs amb el trist pa de cada dia: violència sexual. Sense el consentiment, en un estat de vulnerabilitat i un ambient festiu que va acabar mediatitzat per una situació que es produeix en el 10% dels casos de les violacions. El resultat, una condemna per “delictes contra la intimitat i abusos sexuals”, em va fer tanta gràcia com els riures que es van sentir entre el públic en un moment significatiu de l’obra.

Però abans d’arribar-hi, se’ns va presentar la situació, dramatitzant les declaracions al judici –del que no tenim imatges. Durant els “Sanfermines", una festa que acompanya el condemnable fet de l’espectacularització de la tortura animal, una noia va començar xerrant amb una colla autoanomenada “gossada” acostumats a abusar, agredir i gravar a noies a qui violaven en grup fins a ser-ne una nova víctima que posteriorment va haver de tornar a ser victimitzada per l’advocat dels violadors i la majoria dels mitjans de comunicació.

En aquesta obra, que tan fidelment va voler mostrar els ets i uts oficialitzats en el judici, ens vam agafar fort als braços de les butaques del Jardí per veure unes interpretacions creïbles des del primer minut (amb la d’un dels protagonistes de la grandiosa Antidisturbios inclosa), una il·luminació ben adaptada i una escenografia amb pocs elements però protagonitzada per aquell cubicle de 3m3. Hi va haver una demostració en la qual part del públic va caure de quatre grapes, a la qual em referia abans. En un intent de semblar menys culpable, el “cap” de la Manada anomenat Prenda va ser qüestionat per malgrat ses afirmacions negacionistes prèvies a la dissortada troballa d’esperma seu a les calces de la víctima. “Antes de llover, chispea”, va afirmar. I es van sentir rialles. El propi director, al col·loqui després de l’obra, es lamenta a cada sessió de l’obra en sentir més rialles que les que va es sentir al propi judici en aquell precís moment.

Tot i això, l’aridesa textual que considerava el director es va fer palesa amb el conjunt de la obra. Alguns vam sortir del teatre agafant aire i deixant que el nostre cervell assimilés tot el que es va sentir i veure a l’escenari. Entenent que el duríssim i incansable ritme del dramatisme manifestat pels personatges és buscat i funciona, s’hagués agraït alguna pausa momentània per poder salvar les inevitables desconnexions que vam necessitar fer. Al mateix temps, un final que no semblava final, si és que cap final pot ser trobat, va ser el que va faltar per arribar a l’excel·lència de Jauría.

Els mitjans en el punt de mira

La psicòloga especialitzada en victimologia Alba Alfageme i la periodista i professora Susana Pérez-Soler, autora de l’informe “La cobertura mediàtica del cas de la Manada” van debatre sobre les violències sexuals als mitjans a l’Auditori Caputxins amb reflexions molt il·lustratives que també coincidien amb les del director: l’educació és indispensable, per a aquells que esdevindran homes per evitar que es produeixin violacions. Hi afegiria, com deia el director, que “el teatre és un espai perfecte per a exercitar l’empatia”, diu Miguel Arco.

Psicòloga, moderadora i periodista coincidien en aquest terrorisme patriarcal que ens vol allunyar de la realitat i manté els codis penals com l’espanyol, de creació absolutament masculina, i no tipifiquen les violacions mentre els anomena “abusos” i “agressions” sexuals segons elements com la intimidació de la víctima. Els mitjans i estratègies de defensa, per la seva banda, sovint humanitzen els violadors per generar certa contradicció entre el crim i la vida natural dels seus autors.

Xifres esgarrifoses –provinents de fonts oficials-: un 8% de les violències sexuals són denunciades, un 10% de les violacions són grupals, més del 80% de les violacions són produïdes per coneguts i no pas en la típica imatge nocturna al carrer, es calculen 1066 víctimes des de 2003 mentre ETA en 60 anys va tenir 864 víctimes.

I tots aquests arguments amb el protagonisme dels mitjans: com a reflex de la societat, són els que haurien de representar la seva imatge real i sovint fan de mirall d’aquells amb deformitats, que per molt que afegeixin la figura de l’editora de gènere i donar protagonisme a una violació grupal d’entre tantes que hi han hagut i hi seguiran havent, no ens ensenyen prou com el consentiment s’ha de construir, el bloqueig mental en una situació com aquesta es segueix utilitzant en contra seva i les revictimitza, les festes sexuals no tenen res a veure amb les violacions grupals i les masculinitats s’han de construir des del nostre creixement.

Com a cis home que no accepta el binarisme entre les tantes identitats de gènere, m’avergonyeixo d’assemblar-me i ser assimptomàtic d’aquest virus que ens inocula un remot percentatge de la Manada. Si als homes se’ns regala injustament el poder, encara ens fa més responsables del que els passa 24/7 a les dones. I gràcies a manifestacions com Jauría, seguim lluitant.

La vessant psicològica del cas, en contra d’advocats i gent amb poder que no mostren empatia.

Acompanyat per un bon amic psicòleg, l'Estèvia Robleda, em va fer arribar algunes reflexions:

El director de l’obra va dir literalment: “el teatre és un espai perfecte per a exercitar l’empatia”. Sincerament, no puc estar més d’acord amb ell. De fet, el dia següent l’obra es va representar al teatre Jardí per als estudiants d’Institut i em va semblar una iniciativa genial i molt molt necessària; (no entenc per què al currículum obligatori es realitza música i arts plàstiques i, en canvi, teatre no… o dansa… o cinema… en fi, misteris)

Analitzant el cas de la “manada” (un nom amb reminiscències especistes, ja que els animals no humans no acostumen a practicar violacions en grup) constatem que, massa sovint les víctimes de violència sexual, i les víctimes en general, es troben exposades als judicis en situacions que comporten un procés de traumatització secundària. I amb la plena complicitat de jutges, magistrats, advocats defensors dels agressors, periodistes incompetents i també amb un bon grapat de polítics. Res d’estrany, la pròpia dinàmica d’un model i d’una forma de “justícia” que no entén o no vol comprendre els factors psicològics relacionats amb casos com els que ens mostra l’obra Jauría.

Una representació teatral impecable, precisa i que molt probablement no podia deixar cap pausa per a pair els escabrosos fets, ja que les víctimes no en tenen, i en algunes situacions de la vida tampoc no n’hi han, i al final el valor estètic i ètic ho requeria així. Un altre misteri no resolt de l’obra és el final, ja que m’ensumo que no el vam poder disfrutar del tot, degut a la incontinència i nerviosisme del públic que no va poder evitar aplaudir ràpidament. Un públic que es notava tocat, aixafat, a voltes, menyspreable, quan reia en escoltar la declaració d’un dels agressors.

M’agradaria saber quin percentatge dels que reien eren homes. I és que, en la línia del director i la psicòloga Alba, tenim molta feina a educar-nos i treballar-nos les nostres masculinitats (o abolir-les?) en la línia de models alternatius per a prevenir les violències masclistes. I tenim molta molta feina. I especialment en l’educació del xiquets. Educació humanitària i pel respecte i el foment a l’empatia. I potser contribuir a combatre aquells terrorismes masclistes (sostinguts per la maquinària de l’estat).

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

03/05/2021
Algunes vam fer una associació directa amb Figueres en veure com, al començament de Cobertura, Clara Segura i Bruno Oro ens presentaven la inauguració d’un antic cinema recuperat com a motiu pel qual el públic també era p
28/02/2021
Genocidi: exterminació d’un poble, d’un grup ètnic, etc. (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans).
20/02/2021
El 66butaques continua acostumant-nos a bons concerts un cop al mes. En teniu bons exemples en aquest bloc.
13/02/2021
Les perifèries tenen nom propi, però no el sabem.”
04/02/2021
L’escenificació en un drama documental
13/12/2020
Em permeto la típica expressió de final d’article: l’espera va valdre la pena per arribar a la presentació de Kevin de Ferran Palau a la Cate de Figueres.