Jump to navigation
Des que anava a la universitat un relativament llunyà 2009, en Peyu feia fins i tot agradable l’anada amb la Renfe des d’El Fricandó Matiner amb trucades il·lustres com la que va fer a la Guardia Civil per donar l’adreça on té penjada una estelada al balcó. Amb els anys, hem vist espectacles ja en la majoria de teatres catalans, com els recents El Gallardo Español o L’Il·lusionista (Premi a Millor espectacle d'humor dels Premis Teatre de Barcelona el passat 2023). A televisió no podem oblidar la meravellosa secció Ole tú! de les pífies urbanístiques d’arreu, carril bici enmig de rotondes a Vilafant inclòs.
El més recent dels espectacles que ens presenta és La Niña Bonita, que per dir-ho ràpid seria una quina presentada per ell i un notari amb la veu en off d’Albert Pla. I per fer-ho tot més fidel a la realitat, el guanyador de la quina, qualsevol membre del públic que seguís els números cantats amb el cartró que es proporcionava a l’entrada, s’endú un pernil. Com tots els premis de les quines, vegetarians i vegans no estarien tan entusiasmats, però tampoc ho estàvem quan ens regalaven segons quins turrons o ampolles de licors de marca “no t’hi fixis”. La qüestió era participar d’un nou monòleg 100 % Peyu.
La Niña Bonita és el nom que fa referència a la tieta Carmen, però també és el número més conegut de les quines. No cal ni dir-lo. No va faltar l’adaptació de l’espectacle a la vila on va tenir lloc, Llançà, a la Casa de la Cutura. Una vila que té dos tanatoris a la seva entrada, un que sembla un hotel i l’altra una botiga de mobles! Si és que l’Empordà és ben autèntic.
El que és ben segur, és que guanyi o no guanyi el pernil, tothom en surt content, i això fa molt català (especialment pels que no guanyen): sempre s’agraeix una bona estona de riure sense filtres, però molt ben mesurat.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
