Blogs:

Rufus Wainwright o el Gay Messiah canadenc conquerint Peralada

09/07/2018
Rufus Wainwright
Toti Ferrer
Foto:

Ho he de reconèixer: quan vaig seure per esperar que comencés el concert, no em va fer gaire gràcia veure un sol piano i una guitarra. Em van trencar expectatives el fet de no veure Rufus Wainwright amb la seva banda. Com també em va sorprendre aquell canvi d’imatge que li proporcionava la barba, però això ja són consideracions més de periodisme que no té lloc en aquest espai d’obesitat musical. Va, tornem al dissabte.

La serenitat habitual dels jardins del Castell de Peralada es va veure trencada per les primeres notes pianístiques i el cant de les cigonyes, amb qui va coincidir repetidament el canadenc. Hi va haver dedicatòries de tota mena: Carmen Mateu (amb Candles, que va compondre per sa mare), l’homofòbia d’una manifestació de 5 persones en criticar la seva presencia a San Remo, l’embriaguesa i, la novetat de la nit, Donald Trump en format més aviat rapsòdic hip-hoper.

“He escrit una cançó a Trump. És una cançó dolenta, però és just el que es mereix, oi?".

A mesura que anaven apareixent aquestes dedicatòries, un s’oblidava de la manca de banda. L’escenari ja era seu des de la segona peça.

Una afinació vocal brillant i el carisma que lligava els espais del repertori amb les seves anècdotes arrodonien uns 90’ on no hi van faltar grans èxits com Jericho, Out of The Game, Gay Messiah. Hallelujah de Leonard Cohen, no va faltar, però l’homenatge va ser plural amb també la interpretació de So long, Marianne. Falta un any pel nou disc, però ja van sonar prous novetats com per sentir què ens espera mentre ho alterna amb les òperes que també està component. I sí, d’aquest gènere en vam sentir una ària en francès per la que es va referir al públic d’aquest origen i del que no falta mai a Peralada, prou que ho saben.

En definitiva, una de les veus més respectables de Canadà va repartir novetats, clàssics, versions que ja són homenatges inherents als seus setlists i un desacomplexament massa necessari i menys habitual del que caldria. I les cigonyes van acomiadar-nos amb una copeta de cava mentre Wainwright es treia aquella indumentària de lluentons.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.