Judit Monclús
,
16/01/2019
Arts

Carla Montoto: “Resseguint les passions dels altres vaig donar forma a la meva, que era la fotografia”

La fotògrafa reflexiona sobre allò que dóna sentit a la nostra existència amb la mostra ‘Cignes’ que exposa a Girona
Carla Montoto

Foto: 

Cedida
Carla Montoto
L’aneguet lleig estava trist perquè els seus companys es burlaven del seu aspecte. Després d’amagar-se per passar sol l’hivern, quan va arribar la primavera es va adonar que s’havia convertit en cigne, en el que realment era des d’un principi sense saber-ho. La fotògrafa Carla Montoto (Barcelona, 1979) exposa la mostra ‘Cignes’ al local dels Amics del Museu d’Art de Girona, una reflexió per identificar allò que dóna sentit a la nostra existència i ens converteix en cignes en els nostres àmbits a partir de persones que, als seus ulls, ho han aconseguit.
"Cadascú té un procés propi però penso que hi ha molta gent que estem condicionats pel que s’espera de nosaltres i pel que se suposa que hem de fer i de vegades costa si no tens la força per atrevir-te a buscar, trobar i identificar el que vols fer"

- L’exposició ‘Cignes’ és una reflexió sobre el fet de trobar el nostre lloc al món. Com es pot captar això a través d’una càmera fotogràfica?
Les primeres fotos que vaig fer i que giraven al voltant d’aquesta idea eren els retrats en blanc i negre que he inclòs a l’exposició i on l’objectiu era retratar persones que jo considerava o intuïa que havien trobat la seva vocació i volia retratar-les en acció. Aquest projecte el vaig començar fa quatre o cinc anys perquè jo mateixa, amb la fotografia, era una vocació que vaig trigar a trobar-la, o almenys a permetre-me-la. A partir d’aquí, i amb l’oportunitat de l’exposició, va prendre forma també d’altres maneres: vaig interpretar la mateixa idea amb un altre tipus de fotografies amb color i hi vaig afegir una sèrie de paisatges que representen el fet de trobar el teu lloc físic. A més, hi vaig incloure la sèrie ‘Anna i el llac’ on el llac és una interpretació més onírica del fet de trobar el teu hàbitat, l’espai on pots ser i trobar-te a tu mateix.

- Com has pogut identificar aquestes transformacions en les persones que apareixen als teus retrats?
Era una intuïció amb gent coneguda o de qui coneixia la seva feina i m’havia cridat l’atenció per alguna cosa. Tot el procés ha sigut molt intuïtiu i aquests inicis també. És a dir, jo vaig començar aquest projecte sense saber on anava però era com si resseguís el meu procés a través dels altres. Resseguint les passions dels altres vaig donar forma a la meva, que era la fotografia.

- A nivell personal, amb la fotografia has identificat el teu pas cap a cigne?
Sí, absolutament. Jo vaig estudiar Econòmiques i la fotografia la tenia totalment aparcada. Els darrers anys la vaig reprendre i vaig veure que era al que jo em volia dedicar. En realitat estic esperant el meu procés.

- En el cas de les imatges exposades, assegures que has trobat veritat en la bellesa que hi has captat. Si haguessis fet les fotos als aneguets lleigs, hi hauria veritat però no bellesa?
El tema de la veritat i la bellesa partia de la idea que els cignes són bells i, a més, era la veritat per a l’aneguet lleig perquè en realitat, l’aneguet lleig no és un ànec i la seva veritat era el cigne. El fet de fixar-me en la part bonica de la història és com fer un crit optimista per dir que tots podem arribar un dia a veure’ns com a cignes. Fem-ho! El meu procés ha estat aquest: fins que no em vaig adonar i creure que era un cigne en la fotografia, no vaig poder-me sentir com intento explicar en aquestes fotos més interpretatives.


Carla Montoto

- Fotografiar la bellesa és fotografiar l’ànima?
Una pregunta que jo m’anava fent durant tot aquest procés era què és primer: trobem veritat en la bellesa o trobem bellesa en la veritat? Era una pregunta que em feia donar voltes. De vegades pensava que era una cosa, de vegades pensava que era l’altra. No sé si ho he resolt, potser és una pregunta que queda a l’aire. En el cas dels paisatges per a mi és evident que al darrere de la seva bellesa hi ha una veritat. Quan tu trobes bell un paisatge és perquè t’hi sents bé, perquè t’agrada, perquè potser és el teu lloc. Des de l’altre punt de vista, les fotografies de la sèrie ‘Anna i el llac’, el fil conductor era la bellesa del cigne. Després hi trobes que al darrere hi ha la veritat que quan tu et sents cigne és quan estàs bé i en pau. Llavors, també et porta tot cap a la veritat.

- Has hagut de fer la feina d’intentar mostrar en una imatge allò que en un primer cop d’ull potser no es veu...
En els retrats en blanc i negre volia explicar la mirada amb la fotografia. Tu veus una persona treballant però com la retrates per explicar que allò que fa és la seva vocació i que és el seu hàbitat natural? És el que he intentat.

- A la mostra també s’hi poden contemplar imatges de paisatges per exemplificar que “el lloc al món” també és un espai físic. Què et va fer adonar que aquests paisatges que has fotografiat ho eren?
Són paisatges quotidians meus, del meu entorn. Jo vaig viure a Barcelona fins fa uns quatre anys que vaig venir a l’Empordà. Des que estic aquí, tenir el mar tan a prop i anar-lo a veure i a fotografiar era una sensació que primer no tenia identificada com de satisfacció fins que em vaig adonar que era un símptoma de que estava al lloc correcte. Abans a Vall-llobrega i ara que visc a Garrigoles, amb el mar una mica més lluny però amb un entorn de boscos, camps i camins que camino cada dia, me n’adono que són els paisatges que m’omplen. Potser encara estic cercant el meu lloc però el fet que aquests paisatges em donin oxigen és que vaig ben encaminada.

- És tota una gesta, a dia d’avui, el fet de poder convertir-nos en cignes i trobar el nostre lloc al món?
Estem tan condicionats per tantes coses... Entre les persones que he retratat, però, hi ha gent que no ha patit un procés d’aquest tipus de dir primer sóc un aneguet lleig i després, cigne. Hi ha gent que sempre s’ha sabut cigne. Cadascú té un procés propi però penso que hi ha molta gent que estem condicionats pel que s’espera de nosaltres i pel que se suposa que hem de fer –estudiar una carrera, formar una família, etc.– i de vegades costa si no tens la força per atrevir-te en determinats moments de buscar, trobar i identificar el que realment vols fer.

Més informació: 

També et pot interessar