Judit Monclús
,
18/05/2016
Arts

Xavier Bonfill: “És molt difícil accedir al nostre potencial quan ens mentim per temor a no ser estimats” 

El fotògraf tortosí exposa els autoretrats de ‘Diaris de l’opressió’ a la biblioteca Marcel·lí Domingo
Xavier Bonfill

Foto: 

David Sánchez
Per davant la càmera de Xavier Bonfill Cardona hi han desfilat top models de fama mundial i rere l’objectiu, ha conegut el glamurós món de la moda, la televisió i el cinema. El fotògraf tortosí afincat a Londres torna ara a casa per presentar ‘Diaris de l’opressió’, una col·lecció de punyents autoretrats a través de la qual realitza un exercici d’introversió que viatja per l’ànima de l’ésser humà i per les barreres que l’aparten de la seua essència. Es pot visitar a la biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa fins al 10 de juny.

- ‘Diaris de l’opressió’ sorgeix de la necessitat de fer una introspecció després de dedicar bona part de la teva carrera professional a retratar celebrities exposades als focus mundials?
Sorgeix de la necessitat de traspassar la frontera de la meva pròpia consciència, de transcendir en l'àmbit emocional a llocs on no imaginava entrar mai. Per a mi, va ser deixar fluir cadascun dels sentiments de base que experimento i també els que no. D'alguna manera va ser com buidar-me i deixar que la vida em guiés. Va ser una experiència molt positiva però també dura: enfrontar-me a les meves pròpies temors, censures, frustracions i opressions no va ser fàcil. És un relat de com els éssers humans aprenem qui som perquè ens ho diuen mentre som educats per a ser adults i de vegades la veu de la nostra essència es fa menys patent. Per a mi va ser una manera de retrobar-me amb això i qüestionar la meva pròpia opressió, al mateix temps que hi havia un desig de parlar, dins de les meves limitacions, pels que no tenen veu o no són escoltats. 

- Els autoretrats que presentes a la biblioteca Marcel·lí Domingo es poden presentar com una performance fotogràfica conceptual. Què busques amb aquesta acció artística?
No sé exactament què buscava quan vaig crear les fotografies. Suposo que volia donar veu, a través de les imatges, a les limitacions que com a persona em trobo cada dia: les externes, com la globalització, i les més íntimes, com la timidesa o la dificultat de viure en un món que de vegades m'és difícil. En reflexionar sobre l'obra, em vaig trobar amb la incertesa d'allò que no conec de mi mateix. En exposar les imatges, he experimentat moltes sensacions, sobretot la de saber que el procés està viu i el fet de mostrar-les consolida el procés vital, el valida i en ser observat, d’alguna manera, el fa transcendir. És com la psicoteràpia. Em dono per satisfet si desperten la curiositat de l’espectador, sento que aquesta curiositat i l’autoreflexió són les úniques vies de trobar un mica més de llibertat.

- Relaciones els teus estudis de psicologia transpersonal amb l’art i la gènesi d’aquesta exposició. Què et porta a interessar-te per aquesta branca de la psicologia?
Practico la meditació des de fa anys i sempre m'ha interessat el budisme i l'espiritualitat. En un moment de la meva vida vaig necessitar anar a psicoteràpia i vaig triar la variant transpersonal perquè volia aprofundir en la meva part espiritual. Em va anar tan bé que vaig decidir estudiar-la, sobretot perquè inclou com a pilar bàsic la consciència de l'ànima per informar el procés vital i amb això estar més present al món.  

- A la presentació de ‘Diaris de l’opressió’, expliques que l’autocensura i l’opressió autoimposada ens ajuden a viure en societat però que, a la vegada, ens allunyen de qui som i del nostre potencial. Com arribes a observar aquesta reflexió?
Aquesta qüestió donaria per a molts debats. En la meva experiència, allò que m'allunya de la meva essència són les convencions que he acceptat sense cap tipus d'evidència, les que han estat imposades o que vaig creure sense preguntar, també les regles que vaig crear durant la infantesa per a sobreviure l'adversitat. En l'àmbit social, si no s'hagués qüestionat l'status quo encara pensaríem que la Terra és plana. Quantes vegades, per exemple, no expressem com ens sentim perquè pensem que no és acceptable? En determinats moments l'exercici de l'autocensura ens protegeix però si ho fem sempre i amb tothom ens estem llevant el dret a ser i amb això perdem molta llibertat. És molt difícil accedir al nostre potencial quan ens mentim per temor a no ser estimats o tolerats. 

- És aquesta reflexió la que fa que et col·loquis com a protagonista d’aquesta sèrie fotogràfica?
Sí, és un diari del meu propi sentiment d'opressió, la personal i l'externa, la que experimento com una persona que viu dins d'aquesta societat. Fenòmens com les tradicions, la pèrdua i la instal·lació de nous valors de grup, i moltes altres coses que se m'escapen, també formen part de la reflexió. Intento a través de mi, canalitzar altres sentiments que estan a prop del meu cor, com la injustícia, la guerra, l'economia, la corrupció. Penso que tots som responsables de la societat en què vivim i nosaltres tenim la sort de poder dir que alguna cosa no ens agrada, però la qüestió és si estem disposats a obrir els ulls i prendre consciència que com a grup podem modelar la nostra realitat i que tenim molt de poder. El fet que alguns governs retallin tant en educació fa que em pregunti si és un fet casual o, com s'evidencia en molts llocs del món, que com més ignorant i fragmentada és la població, més fàcil és manipular-la i mantenir-la callada. Això fa mes fàcil que ens sentim víctimes d'un sistema i ens instal·lem allí en lloc de fer alguna cosa al respecte. És molt similar en el procés intern de cadascun de nosaltres. 

- Ha estat complicat traduir aquesta reivindicació per presentar-la a través de l’ull fotogràfic?
La veritat és que no massa. Va ser una mica un acte de fe, vaig confiar en que allò que sortiria seria el que havia de sortir. Ha sigut més complicat mostra-la. Per a mi, és més difícil mostrar la meva vulnerabilitat que sentir-la. En aquest punt, em vaig trobar a mi mateix convivint en una censura internalitzada que quasi tenia vida pròpia i vaig entendre al meu propi artista turmentat que mai havia deixat sortir a la llum. Vaig decidir llavors posar en pràctica aquella frase de "sent la por i fes-ho de totes maneres".  

- L’any 2000 desplegues les ales per marxar a París i aterrar després a Londres amb un projecte d’autoretrats. Ara, tornes a casa amb una mostra en què tornes a apostar per aquest exercici d’anàlisi. Com veus la teva evolució en aquest camp?
L'autoretrat és un mitjà d'expressió que m'ajuda a encarnar-me, és com constatar que existeixo. Ha reforçat un procés de recerca de mi mateix. Em serveix de diari i com a escletxa al món terrenal. També m'agrada mirar les fotos i retrobar-me en les persones de les quals vinc genèticament: les que estan al món, com la meva mare o la meva àvia, i també les que hi són en esperit, com el meu pare, els meus avis i besavis o la meva àvia Mercè.

- Et vas graduar com a fotògraf de publicitat i moda a l’IDEP de Barcelona, has col·laborat en projectes internacionals de dissenyadors com Gucci, Prada i Yves Saint Laurent, a més de veure com per davant del teu objectiu hi han passat tops de la talla de Claudia Schiffer, Naomi Campbell i Kate Moss, entre d’altres. Com es paeix una carrera tan fulgurant?
He sigut molt afortunat, he tingut la sort de treballar a un nivell molt proper i humà amb les persones que m'he trobat, això ajuda a mantindre la perspectiva i veure l’ésser humà darrere de qualsevol imatge pública o llegenda urbana. A algunes les he fotografiat, a altres els hi he cuidat la imatge abans de posar-se davant les càmeres. A mi m'han ajudat molt, sobretot a ser més obert, tolerant i a no jutjar. En el món de la moda, el cinema o la televisió es treballa molt dur i es passa molt de temps fora, i en estar lluny de casa ens hem fet de germans. Ens ho hem passat molt bé, tot i que de vegades no tant, compartint confidències i creant imatges o conceptes que ens han inspirat. 

- Aquest univers de la moda ha estat una constant en la teva vida professional. Quina visió del món t’ha aportat?
Hi ha dues parts, una és la creació de peces que en molts casos són obres d'art. L'altra és la indústria, més orientada a fer diners i que pot ser molt cruel. He après molt sobre la vida, al costat de gent que no sempre tenen una vida tan fàcil i glamurosa com sembla. Encara que el producte sembla que està fet sense massa esforç, es treballa molt intensament i això m'ha quedat. Sóc capaç de fer horaris brutals, sota molta pressió i a perseverar. M'ha donat una visió del món més amplia i inclusiva del que mai vaig imaginar i a entendre, inclús allò que crec que no puc entendre. També he après que no tot és el que sembla. 

- Què t’agradaria explorar en el camp fotogràfic que encara no hagis fet?
No m'ho he plantejat massa, potser en algun moment allunyar-me temporalment de la figura humana. La meva àvia és pintora i sempre m'han fascinat els seus bodegons i marines. M'agradaria fer una col·laboració amb ella. 

- “Fotografiar és col·locar el cap, l’ull i el cor en un mateix eix”, deia Henry Cartier-Bresson. Ja tens pensat el proper projecte on alinear-los?
M'agradaria fer alguna cosa sobre Tortosa, tinc diverses idees. Excepte les fotografies, les quals es van produir per proximitat a Londres, ‘Diaris de l'opressió’ ha estat produïda a Tortosa. He comptat amb l'ajuda de tortosins amb un talent brillant. Tornar a casa de la mà de tots ells, així com de la d'Irene Prades, el seu meravellós equip i la meva amiga entranyable Dora Casadó, ha estat tot un privilegi i m'agradaria repetir.

 

Més informació: 

Exposició 'Diaris de l'opressió' de Xavier Bonfill
Del 9 de maig al 10 de juny - Tortosa
Fitxa d'agenda Surtdecasa 

 

També et pot interessar