Foment

Foto: 

Cedida
Públic de l'Escola El Foment de Girona

"La idea és tornar a donar espai a la transmissió oral"

L'Escola de Foment de Girona treballa i experimenta amb la dansa, la glosa i la cançó d’arrel
Mar Molero Dolz
,
26/10/2020
Arts
L’Escola El Foment de Girona neix per transmetre un coneixement d’arrel tradicional i se centra en tres eixos: cançó, glosa i dansa. El contacte estret amb les tradicions ha anat desapareixent i El Foment ha volgut englobar totes les edats en cursos i tallers vertebrats en aquests tres eixos. Havia inaugurat el 29 de febrer i el 14 de març va haver de tancar. A l’abril, maig i juny havien de començar els primers tallers i les inscripcions anaven a bon ritme. Però, com tot, va haver d’aturar l’arrencada, que finalment ha tingut lloc aquest setembre. Hem parlat amb Gemma Pla, directora pedagògica de l’escola El Foment de Girona.
El concepte que la tradició és antiga i d’uns altres temps al meu cap no existeix

- Què busqueu amb l’escola?
Oferir una formació artística d’arrel tradicional basada en la dansa, la glosa i la cançó, presentant una proposta educativa per a famílies, infants, joves i adults mitjançant tallers i cursos regulars. En definitiva, un espai que faciliti l’aprenentatge, la pràctica, l’experimentació i el gaudi d’aquestes arts en viu. Pel que fa a l’eix de la dansa, perquè te’n facis una idea, no busquem una simple execució de la dansa, sinó que volem potenciar l’expressió corporal a través de punts i moviments gestuals d’arrel. Quan veig un grec sé que és grec per com balla, o passa el mateix quan veig un andalús, un rus, un holandès. Veus aquell moviment i l’associes a algun lloc del món. Nosaltres també tenim els nostres punts i gestos que són representatius però sovint estan oblidats. És una aposta agosarada.

- Al meu poble hi havia esbart, però jo no me’n vaig assabentar fins al cap de molts anys, que vaig descobrir què era. Des de l’escola no m’havien portat a explorar aquest terreny.
L’escola no ho pot fer tot, això per començar. Hi ha d’haver altres entorns en què puguis gaudir de la cançó o la dansa, i en aquests moments no hi són. A Irlanda és molt típic anar a un bar i que hi hagi música en directe i la gent gaudeixi amb aquella música. Per què aquí no podem anar a un bar i cantar i passar-nos-ho bé? Aquí et fan callar. Costa trobar aquests llocs.

- Hi ha cançons i contes que els nostres avis ens cantaven i explicaven i que nosaltres ja no recordem.
Una vegada a P3 vaig ensenyar la cançó de 'Ralet, ralet'. La cançó que és un joc de mans, la saps?

- Sí. Ralet, ralet. Pica dineret!
Doncs un dia a la sortida una mare em va dir que li havia fet molta il·lusió sentir que la seva filla deia ralet, ralet, perquè ella la tenia adormida i fins que la nena no l’havia cantat no l’havia recordat. Ostres, s’havia passat tres anys de la vida de la seva filla sense cantar-li el 'Ralet, ralet'. Això exemplifica una mica la situació en què estem i sap greu. Per això la raó de ser de l’escola és oferir a mares i pares que tinguin nadons que vinguin a fer tallers de cançons falda. O un avi que vol aprendre a ballar sardanes amb el seu net, pot venir tota la tarda a ballar-ne a l’escola.

- Parlem de la glosa, aquest art d’improvisar versos rimats sobre una melodia.
La glosa havia desaparegut molt al Principat, però fa uns quinze o vint anys que està fent un reviscolament. Queda un corrandista a Folgueroles, a Terres de l’Ebre sempre hi ha hagut viva la jota, tots ens emmirallem amb Mallorca i al País Valencià mai ha desaparegut. De mica en mica ens hem anat unint tots i la nostra pretensió és fer glosa com una oferta cultural.

 

 Ball de sardanes al carrer
- Tant amb la cançó, com amb la dansa o la glosa es treballen aspectes com la memòria, la improvisació, la vergonya...
Les disciplines artístiques treballen molt la part social. Nosaltres som animals socials, i si ens abandonem ja no té gaire sentit. Aquí es treballen molt aquestes habilitats més humanes: arrelament, integració al grup, capacitats escèniques, desenvolupament crític, capacitat de raonament... I també hi ha un treball més intel·lectual i individual, com la memorització, la dicció, l’articulació o el vocabulari.

- Aquests últims anys hi ha diverses iniciatives que volen recuperar tradicions. Per exemple el Càntut, que vol recuperar aquell ambient que es creava al voltant d’una taula i les cançons que s’entonaven.
La idea és tornar a donar espai a la transmissió oral. I si no hi ha aquests espais perquè les noves tecnologies o nosaltres mateixos amb el dia a dia ens els hem menjat, doncs tornar-los a crear i no tant en escenari públic, sinó buscar una interrelació entre el que escolta i el que actua. Per a mi això és l’essència de la cultura popular en el fons: que tothom s’hi senti implícit, s’hi senti cridat a participar d’alguna manera. Ja sigui fer la resposta, fer la tornada, cantant, improvisant o fins i tot amb el moviment. Espais com el Càntut o l’Escola de Música Tradicional de Salt van en aquesta línia.

- A vegades es té el pensament que la tradició és una cosa antiga i encarcarada. Hi ha projectes que agafen el folklore i el cant antic i li donen una volta i ho combinen amb sons electrònics. Suposo que és una manera d’agafar les tradicions i modernitzar-les.
Sempre dic que tothom forma part de la tradició. T’adeqües a la tradició del temps en què vius. El concepte que la tradició és antiga i d’uns altres temps al meu cap no existeix. Jo formo part de la tradició i les cançons que m’han arribat les porto a l’any 2020. I si l’any 2020 vull cantar picant el cos o amb electrònica doncs tot és possible. T’has de sentir còmode fent allò. I com a públic no hi ha res més bonic que sentir-se part d’un grup. Per mi aquesta és la força més gran de la cultura popular.

- A terres gironines, hi ha prou tradició?
La majoria de pobles d’una certa magnitud tenen esbart. Però curiosament Girona no en té. Doncs alguna cosa passa. De corals per exemple, n’hi ha moltes. És una entitat molt viva al nostre país. Però el cant popular no tant, és un altre registre.

- Hi ha la possibilitat que la tradició es perdi?
Jo soc del parer que la tradició la formem tots. I l’any 2020 hem perdut repertori, melismes o formes de moviment, però de ben segur que n’hem entrat d’altres adaptades al nostre entorn i a la situació. La tradició la formem i és viva. No ens ha de fer recança la pèrdua d’alguna cosa sempre que siguem conscients que ho hem perdut. Està bé saber què teníem o què tenim i després nosaltres hem de decidir, amb la mesura que puguem, si ens interessa mantenir-ho o no. És molt important fer-ho saber a la gent i que la gent estigui sensible amb aquest tema.

- Com es pot fer conèixer?
Des de la nostra humil capacitat oferim la formació i fem una programació cultural promovent aquests tres eixos. Presentacions de llibres, xerrades, espectacles, raonaments, debats entorn la dansa, la glosa i la cançó. També ens interessa molt llengua i país. De fet, l’escola és una part d’un projecte més gros, el Foment, que serà un complex cultural de debat, formació, gastronomia, etc.

- La covid-19 no ajuda gens ara mateix.
En ser activitats grupals encara es complica més. Estem a l’expectativa però s’ha de buscar la manera de poder-ho fer. En línia segur que no, perquè oferir una cosa que no hi crec, no. Soc del parer que ha de ser vivencial: la gràcia és cantar tots junts, mirar-te als ulls i saber quan entrar.

Més informació: 

A

També et pot interessar