Jump to navigation
Potser alguna vegada t’ha passat, si ets músic, que, com que no tens diners, el teu cervell ha decidit que tens talent de sobres per gravar tu mateix el teu primer disc. Només és una cosa temporal perquè segurament serà tan espectacular i tan innovador que el segon ja te l’editarà Sony o Universal, no pateixis. Així que passes setmanes tancat al garatge de casa fent entrar amics músics i caixes de cervesa. De fet, tens un deadline d’un parell de mesos, i per això vas fent amb calma i cuides cada detall. Com que gairebé et passes els dos mesos bevent birra amb el bateria del grup, quan la taja s’esvaeix descobreixes que allò que heu fet és una fabulosa merda. Però has contactat amb un mànager que té certa pressa i de tant en tant et diu ‘a veure com ho tenim, això’. Així que has decidit que faràs un pas endavant i et tancaràs dos dies sencers per mesclar el disc el millor que puguis perquè t’han comentat que aquest paio és un sibarita de la música i que l’has de deixar absolutament flipat amb el so. No tens ni l’habitació ni l'oïda preparades per això, així que resulta que sona com una castanya tot i que t’hi has deixat l’ànima. Tornem-hi, doncs. Mires quatre tutorials de Youtube per acabar de masteritzar la que serà la teva opera prima.
Ha arribat el dia. Quedes amb el teu mànager. Li encantarà, n’estàs segur. T’has passat dos dies assegut a la cadira tocant i retocant cada canal, afegint pistes i més pistes, creant un mur de so que faria emmalaltir de plaer al mateix Phil Spector. La qualitat que has aconseguit tot i tenir una merda d’ordinador i una tarja de so que es penjava cada dos minuts és digna d’un tità de la música, que és el que tu ets, col·lega. Us doneu la mà, potser una abraçada si aquell dia has pensat a dutxar-te. Li dones el CD. Mires al teu voltant buscant un equip de música. Un amplificador a vàlvules, unes bones caixes de fusta massissa i un subwoofer que aguanti aquests greus tan espectaculars que has aconseguit. Mentrestant el teu mànager remena alguna cosa al seu pc. I quan estàs a punt de preguntar on és l’equip amb què escolta els discos... el teu primer tema sona pels altaveus de la marca Logitech, connectats al pc amb un cable no gaire més gran que un fil de pescar. Sona com una puta merda. Mires al teu mànager esgarrifat i et diu:
- Coi, com et penses que escolta la música la gent?
Atac de cor i fos a negre.
En Robert Molina va néixer a Girona el 15 de setembre de 1979. No parla d’ell en tercera persona perquè això és d’excèntrics. De ben petit va marxar a viure a Figueres i ara pateix de certa bipolaritat: impossible decidir quina de les dues ciutats li fa més por. Ara escriu cançons.
