Jump to navigation
Ho vaig intentar tot. Feia un temps que m’havia promès escriure uns dels millors discos de la història del folk-pop. Però per molt que ho provava no podia escriure ni dos versos de merda. I a tots dos versos apareixia la paraula ‘amor’. Sacrilegi. Em vaig posar, un darrere l’altre, tots els discos de Dylan, Young, Sisa i Manel. Però res de res, tu. Vaig deixar la meva dona 4 o 5 vegades i vaig estar a punt de llençar al meu fill per la finestra, com en el seu dia va fer Eric Clapton (això diuen). Em vaig recloure a Montserrat a la recerca d’una pau i espiritualitat que em fessin arrencar el vol però els galls desordenats d’aquella colla de capellans i nens de l’escolania em feien bullir la sang. I de dia a sobre cantaven, els fills de puta.
Em vaig alienar, vaig beure alcohol, vaig prendre tota mena de drogues legals i no legals. Vaig buscar la resposta al fons d’un got de ratafia. Vaig viatjar, vaig deixar-me caure pels indrets més perillosos. Vaig obrir la meva ànima i la vaig vendre per quatre rals al diable, un/a shemale (feu una mica de google) d’uns 14 anys que va fer que m’atonyinessin una nit d’allò més galdosa al vell mig de Bankgok. Vaig perdre el seny i vaig vagar com un rodamón, això sí, amb la guitarra a l’esquena, no fos cas que les muses em vinguessin a trobar a un puticlub de Tijuana.
Finalment, una nit d’octubre, després de salvar uns nens i el seu gos d’un incendi, em vaig trobar un senyor vell, ben decrèpit, que em va aturar al mig del carrer, em va agafar la mà i, mirant-me als ulls, em va dir: Això que busques ho tens dins teu. Després va tenir un atac de cor i se’m va morir als braços. Li vaig agafar la cartera i vaig córrer com un boig carrer avall.
Ho vaig entendre perfectament. Així que vaig arribar a l’hotel on m’estava aquells dies, me’l pagava una vella que em feia els dijous a la tarda quan el seu marit era a la sessió de quimio, vaig agafar una fulla d’afaitar i em vaig obrir la panxa. Vaig començar a remenar, buscant allò que necessitava per escriure. Vaig apartar els ronyons, els budells, el pàncrees, tot. Poquet a poquet vaig anar ficant els dits per tot arreu. Fins i tot em vaig acabar de col·locar bé l’estómac, que el tenia una mica fora de lloc. Però res... No hi vaig trobar res. Quan em vaig adonar de l’error ja era massa tard.
Agonitzant vaig arribar fins a la tauleta de nit i vaig seure a la vora del llit. Vaig deixar-me caure i vaig tancar els ulls, esperant el final. I de sobte, davant meu va aparèixer una noia preciosa, d’ulls grans, cabell curt i arrissat, amb un nas que deu ni do, i em va dir: ‘Per què no tornes a ser tu?’.
En Robert Molina va néixer a Girona el 15 de setembre de 1979. No parla d’ell en tercera persona perquè això és d’excèntrics. De ben petit va marxar a viure a Figueres i ara pateix de certa bipolaritat: impossible decidir quina de les dues ciutats li fa més por. Ara escriu cançons.
