,
08/03/2016
Cinema i Art

Bone Tomahawk (2015)

L’art té una capacitat increïble per a reinventar-se constantment, per a recollir idees i formes ja expressades i fent-ne una mescla presentar en contra tota expectativa de fracàs una obra nova tan interessant com original. I això és el què ha fet S. Craig Zahler, un director novell que amb un pressupost modest i uns actors de primera categoria (Kurt Russell, Patrick Wilson, Matthew Fox, Richard Jenkins, etc.) ha creat la nova pel·lícula de culte Bone Tomahawk, una proposta western, clàssica i trencadora a la vegada, que se suma a la tendència recuperada del cinema ambientat en l’oest americà.

Amb influències de Ford, Hawks i hi ha qui suggereix Tarantino, Bone Tomahawk tracta sobre el segrest d’una metgessa (una valent i empoderada figura femenina moderna Lili Simmons) i el grup de quatre homes del poble que van a rescatar-la, el sheriff (Kurt Russell), el vell (Richard Jenkins), el solter galant (Matthew Fox) i el marit (el cada vegada més famós Patrick Wilson), qui té la cama trencada. Lluny de ser una mera versió de l’arxiconeguda The Searchers (1956), Bone Tomahawk té la característica de ser a més de Western una pel·lícula de terror, ja que els segrestadors són una tribu nativa de caníbals, premissa d’entrada extravagant però que s’articula de manera versemblant amb l’ambientació i història que se’ns vol explicar. És un western clàssic del viatge, la supervivència, la solitud, la violència, els paisatges desèrtics i d’antagonistes al final del recorregut una tribu terrorífica i gore.

Bone Tomahawk és una pel·lícula molt ben feta, amb un càsting brillant i molt ben caracteritzat, amb un guió sobri, que juga amb l’emoció i l’actuació dels gestos. Mentre que la primera part podria ser un western molt ben treballat però un de més, la segona part juga amb els sons i les imatges del cinema de terror sense dependre a la vegada de la foscor: les escenes més intenses succeeixen a plena llum del sol intens i esgotador. Amb el millor de dos mons, S. Craig Zahler ha aconseguit unir dos gèneres difícils de combinar i que altres pel·lícules han fallat en intentar-ho. Després d’aquesta grata sorpresa, només podem fer que esperar que la pròxima d’aquest director sigui igual de refrescant.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

09/01/2017
El cinema fantàstic i de terror des de fa molt (o potser des de sempre) que es basa en la seva majoria en trucs previsibles i senzills, amb un guió simple que permeti un gaudi fast-food.
12/12/2016
Al llibre VII de la República, Plató ens explica a través de Sòcrates la universal Al·legoria de la caverna.
28/11/2016
Ahir vaig veure l’última pel·lícula del banyolí Albert Serra, un dels cineastes més innovadors del panorama europeu, i també potser dels més difícils de veure.
17/11/2016
Com a amant de terror, sóc una víctima més de la cantarella “ja res fa por”. El consum de pel·lícules del gènere al llarg dels anys ha fet que la por passés a ser espants i els espants a sorpreses ridícules i previsibles.
03/11/2016
Resulta enutjós no saber de certes pel·lícules que en teoria estan projectant en el cinema mentre em menjo els mocs sense saber de la seva existència.
19/10/2016
Sense que fos la meva intenció seguim en terres nipones, aquesta vegada retornant al director Takashi Miike, una de les bèsties negres del món del cinema.
12/10/2016
Ja fa temps que tenia ganes de portar al blog alguna pel·lícula d’animació. Però quina per començar? I agradarà la idea?