,
08/03/2016
Cinema i Art

Bone Tomahawk (2015)

L’art té una capacitat increïble per a reinventar-se constantment, per a recollir idees i formes ja expressades i fent-ne una mescla presentar en contra tota expectativa de fracàs una obra nova tan interessant com original. I això és el què ha fet S. Craig Zahler, un director novell que amb un pressupost modest i uns actors de primera categoria (Kurt Russell, Patrick Wilson, Matthew Fox, Richard Jenkins, etc.) ha creat la nova pel·lícula de culte Bone Tomahawk, una proposta western, clàssica i trencadora a la vegada, que se suma a la tendència recuperada del cinema ambientat en l’oest americà.

Amb influències de Ford, Hawks i hi ha qui suggereix Tarantino, Bone Tomahawk tracta sobre el segrest d’una metgessa (una valent i empoderada figura femenina moderna Lili Simmons) i el grup de quatre homes del poble que van a rescatar-la, el sheriff (Kurt Russell), el vell (Richard Jenkins), el solter galant (Matthew Fox) i el marit (el cada vegada més famós Patrick Wilson), qui té la cama trencada. Lluny de ser una mera versió de l’arxiconeguda The Searchers (1956), Bone Tomahawk té la característica de ser a més de Western una pel·lícula de terror, ja que els segrestadors són una tribu nativa de caníbals, premissa d’entrada extravagant però que s’articula de manera versemblant amb l’ambientació i història que se’ns vol explicar. És un western clàssic del viatge, la supervivència, la solitud, la violència, els paisatges desèrtics i d’antagonistes al final del recorregut una tribu terrorífica i gore.

Bone Tomahawk és una pel·lícula molt ben feta, amb un càsting brillant i molt ben caracteritzat, amb un guió sobri, que juga amb l’emoció i l’actuació dels gestos. Mentre que la primera part podria ser un western molt ben treballat però un de més, la segona part juga amb els sons i les imatges del cinema de terror sense dependre a la vegada de la foscor: les escenes més intenses succeeixen a plena llum del sol intens i esgotador. Amb el millor de dos mons, S. Craig Zahler ha aconseguit unir dos gèneres difícils de combinar i que altres pel·lícules han fallat en intentar-ho. Després d’aquesta grata sorpresa, només podem fer que esperar que la pròxima d’aquest director sigui igual de refrescant.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

17/05/2017
Una dona camina sola per les praderes gèlides. El vent feréstec flagel·la el vestit blau i el sacseja entre les plantes. Sembla com si aquest camp, que mira cap al cel, fos ell mateix infinit.
11/04/2017
El món de l’animació japonesa i Catalunya podem afirmar que sempre ha tingut una relació especial.
28/03/2017
L’altre dia vàrem anar a veure Grave, l’opera prima múltiplement premiada de la cineasta francesa Julia Ducournau.
14/03/2017
La literatura moderna neix a principis del segle XX com oposició a la novel·la realista imperant durant la segona meitat del segle XIX.
23/02/2017
Poc després que s’estrenés Tarde para la ira, va arribar a la cartellera també Que Dios nos perdone
06/02/2017
Sovint quan es parla d’una pel·lícula, s’obvia un dels personatges més importants de la mateixa: l’escenari. L’habitació parla de qui l’habita. La ciutat de l’humor i quotidianitat de qui la caminen.
23/01/2017
A la frontera entre Xina, Rússia i Corea del Nord hi ha la prefectura autònoma coreana de Yanbian, din