Cold fish (2010)

Fa cosa d’un mes ja vaig dedicar aquesta secció a un autor japonès, Takeshi Miike, i tot i que procuro ser variat, no he pogut evitar tornar a l’arxipèlag nipó amb un altre cineasta que gaudeix trencant les expectatives i atrevint-se amb moments extrems: Sion Sono.

Desconec si pel seu nom és reconegut, però estic segur que molts han sentit a parlar de Suicide Club (2002), pel·lícula argumentalment caòtica i força inconsistent però que va fer-se molt reconeguda per les seves escenes tan originals com sanguinolentes i que catapultaren a Sion Sono cap a la fama.

Sion Sono és un director molt interessant, que busca sempre la denuncia social i profunda d’una societat (la japonesa) emocionalment aïllada i en conseqüència que esdevé malalta, deshumanitzada i finalment descontrolada, salvatge. A la vegada, Sono gaudeix amb el descontrol d’ell mateix, de la violència cada cop més pujada de to, cosa que se li ha criticat ja que pot banalitzar i fer oblidar la denuncia i reflexió filosòfica. Sens dubte és un autor apassionat i apassionant a qui aconsello fer-li una ullada, com per a exemple la increïble i magistral Love Exposure (2008), Himizu (2011), Guilty of Romance (2011) i la sàtira negra i divertidíssima Why Don't You Play in Hell? (2013). Avui en concret vull recomanar Cold fish (2010), un plat paradoxalment calent, d’actuacions ardents i ritme narratiu a foc lent que va cremant poc a poc fins que el director decideix tirar-hi benzina i fer-ho calcinar tot amb un final visualment tan impactant com inevitable.

Cold fish, basada en un cas real, tracta sobre Nobuyuki Shamoto (Mitsuru Fukikoshi), un home pusil·lànime amo d’una botiga de peixos. El matrimoni amb Taeko (Megumi Kagurazaka), la seva segona dona, ha perdut la flama; i la seva filla, Mitsuko (Hikari Kajiwara), és una adolescent rebel que ignora al seu pare i odia a la seva madrastra. Una nit, Mitsuko es fica en problemes per robar en un supermercat, però el gerent decideix no trucar a la policia per petició de Yukio Murata (el magnífic actor Denden). El senyor Murata és un home alegre, enèrgic, extravagant, propietari també d’una botiga de peixos, però no una qualsevol, sinó de la més grossa, la més maca, la millor. Murata condueix un ferrari vermell, vesteix també amb roba europea, li agraden les dones i totes les seves treballadores són joves de vida problemàtica que ell ha acollit sota la seva protecció per a reformar-les. Murata, entusiasmat amb la família de Shamoto i buscant l’amistat del pater familias, li ofereix a Mitsuko treballar per a ell, vivint sota les seves ordres i de la seva dona Aiko (Asuka Kurosawa). Incapaç de dir mai que no, Shamoto accepta sense ser conscient que aquesta decisió marcarà la seva vida per sempre.

I amb aquesta presentació ja hem arribat a la primera mitja hora, quaranta minuts com a molt d’una pel·lícula d’unes dues hores i mitja de metratge. I no vull dir res més, només que hom es pot esperar situacions tan emocionants com extremes, de sexe i violència i diàlegs potents dits per uns actors i actrius excel·lents. Si la pel·lícula per sí mateixa ja val la pena, les actuacions l’eleven encara i molt més amb un senyor Murata al capdavant amb la batuta dirigint una d’aquelles bogeries ben fetes i gens puerils que sap equilibrar allò seriós amb allò patètic o còmic, tot gràcies a Sion Sono, un director que pel seu nom potser no molts coneixen, però que estic segur que a partir d’ara coneixereu.