Elle (2016)

Resulta enutjós no saber de certes pel·lícules que en teoria estan projectant en el cinema mentre em menjo els mocs sense saber de la seva existència. Potser és culpa meva per no estar al dia, potser perquè tenen mínim o nul ressò mediàtic i presència en les sales de cinema a favor de l’heroi de Marvel de torn. Sigui com sigui, quasi em perdo l’efímera projecció a Girona (a l’estimat cinema Truffaut) de Elle, una imperdible del 2016.

Com faig habitualment, abans de veure una pel·lícula m’agrada informar-me una mica. Vaig mirar per Internet i tenia bones crítiques. Llavors veig que és dirigida per Paul Verhoeven, protagonitzada per Isabelle Huppert i seleccionada per França per ser presentada als Oscars. La temàtica: thriller, abusos sexuals, venjança i, en última posició i sobtada, comèdia negra. La cosa prometia.

I sí, les crítiques positives són ben merescudes. I així jo també m’hi sumo. Vull advertir, però, a futurs espectadors, que no intentin buscar la història de venjança. Aquesta és clarament i per davant de tota la resta una comèdia negra, tan i tan negra que no fa riure menys en alguna escena concreta. És tan i tan fosca, tan i tan mordaç i endimoniada, que desperta i fa ballar a tots els dimonis de la societat burgesa francesa, la religió, la família, l’amor i l’amistat, i veiem que clarament és una comèdia, i brillant, però no fa riure perquè espanta la fidelitat del mirall en el qual se’ns posa a davant.

Elle comença sobtadament amb Michèle, reeixida dona d’alta burgesia, sent violada a casa seva per un home amb passamuntanyes. Davant un acte tan repulsiu, el que seria raonable és sentir compassió per la protagonista, però això no passa. El director només de començar juga amb els nostres sentiments i fa que sentim repudi davant la víctima, algú que acaba de ser violada! I és que Michèle és un personatge estrany des del primer moment. Freda, indiferent al què acaba de succeir, no truca a la policia... Decideix netejar-ho tot i dutxar-se i seguir amb la seva dia com si fos quelcom normal. No ens en fiem de Michèle. Quelcom dolent ha de tenir! I passen els minuts i veiem que tot és tan normal que es fa estrany. Sentim una gran inquietud davant la protagonista. Poc a poc veiem que és una dona calculadora, que regeix les seves amistats i treballadors amb mà de ferro, en un món on els homes, molt sexuals, són estúpids però perillosos com un nen amb una pistola; i ella per a estar a l’alçada no pot ser menys, ha de ser tan forta i desapiadada com els llops. Aquestes afirmacions podrien ser tan sols sospites fins que a poques escenes de l’inici Michèle decideix explicar en un sopar com si fos la cosa més normal del món que va ser violada. I ho diu així, com si no fos important. I és que per ella no ho és (o no vol que ho sigui). Agafa el que podria ser la seva debilitat i l’expressa amb naturalitat als amics a qui regenta com a acte d’ostentació de força, com si digués: “M’ha passat això i no m’importa”, “A mi no em dobleguen”.

I la història segueix i anem descobrint més coses d’aquesta dona tan inquietant i ens adonem que no sabem exactament a què condueix la història, si hi ha un fi. És de fet una pel·lícula que m’ha confós en diferents moments, d’aquelles que com un bon vi es fan més bones com més dies passen i més hi penses. Trenca amb les expectatives amb un argument que no sabem què vol explicar o cap a on vol anar, tampoc com interpretar-lo. Només podem veure fins al final esperant que hi hagi algun sentit en tot això, una història clara que sembla que no arriba. El millor és seure, estar atent, fixar-se amb els petits detalls i deixar-se portar per una comèdia negríssima amb molta mala llet per part de l’argument, protagonista i guió.