The Invitation (2015)

Fa poc vaig veure —gràcies a l’estimat cinema Truffaut— la guanyadora de l’últim festival de Sitges: The Invitation. No n’havia sentit a parlar gens. Potser perquè tot i el premi ha passat força desapercebuda, potser i segurament perquè sovint tendeixo a no parar prou atenció a què es cou a l’actualitat en els festivals de cinema, on es troben pel·lícules de gran qualitat que triguen mesos o fins i tot anys a arribar als nostres cinemes (si arriben)  i que llavors són ignorades per la majoria que ni ens assabentem de la seva existència. Aquesta situació dol encara més quan es tracten de pel·lícules fetes al nostre país.

La història de The Invitation transcorre durant una nit a casa d’Eden (Tammy Blanchard), qui va perdre el seu fill dos anys enrere en un accident. Desapareguda durant un temps, ha tornat a Los Angeles casada amb David (Michiel Huisman) i ha invitat a tots els antics amics d’ella i de Will (Logan Marshall-Green), l’exmarit qui a encara li corca el dol. A Will, el protagonista, li fa mal tornar a estar a la casa del seu antic matrimoni i felicitat, i els antics amics i la seva exdona el reben amb els braços oberts i condescendents. Però Will no pot deixar de sentir-se inquiet. La bonhomia d’Eden i David li resulten sinistres. Es mostren massa comprensius, i afables, somrient tota l’estona i asseverant que han deixat els seus dolors en el passat, que el patiment és opcional. Mentre la vetllada avança, les coses es posen cada cop més estranyes i Will reacciona de manera més lúgubre i violenta davant els actes del matrimoni, que la resta d’invitats veu amb bons ulls. Realment està passant alguna cosa i l’instint de perill de Will és encertat, o bé Will s’ho està imaginant tot cegat per la pena i la incapacitat de superar la tragèdia del seu fill?

The Invitation no és una pel·lícula perfecta, i pot provocar debats sobre si o bé és bona i original o bé és previsible i tramposa; el fet que pugui generar aquest tipus de discussions n’és un punt a favor. A mi m’ha sorprès així com satisfet, tot i que puc assenyalar elements formals o de la trama que no m’han convençut.

La primera sorpresa va ser conèixer qui ha dirigit aquesta obra: Karyn Kusama, directora a qui sempre se la considerat mediocre per les seves pel·lícules (Æon Flux, de 2005, i Jennifer's Body, de 2009). Amb The Invitation Karyn Kausama sense dubte es redimeix del seu passat amb una producció modesta de cinema indie però amb actors que compleixen satisfactòriament amb els seus papers.

La segona sorpresa n’ha estat el guió, ple de converses naturals i lleugeres que flueixen desgranant-nos la trama i els personatge sense que sentim artificialitat o abús de clixés.

La tercera sorpresa, i l’última que puc comentar per a salvaguardar aquest article de spoilers, és la manera efectiva i intel·ligent com en algunes escenes es passa de situacions reposades a sinistres. Per a posar un exemple: un personatge comença a parlar sobre un tema i de sobte te n’adones sense saber com reaccionar que el que està explicant és torbador, amb un canvi gradual que s’introdueix sense que se senti brusc. A més a més, aquestes situacions són donades des del respecte a l’espectador, sense que hi hagi introduccions de músiques ni treballs de càmera que ens indiquin com ens hem de sentir. I a la vegada aquests moments sinistres no desentonen amb la resta i se saben justificar de tal manera que tot i ser inquietant el tracte extremadament amable de Eden i Davis i tot i parlar o ensenyar-se coses que posen els pèls de punta, aquests moments són coherents amb la resta, i ens desperten desconfiança com en el protagonista però a la vegada acceptem que no és tan estrany i ho acceptem tot i sempre mantenir-nos en dubte.

Les escenes finals: molt ben filmades; i no diré res més.

The Invitation és un bon thriller, perversament divertit si es té un sentit de l’humor recargolat, que sap articular el ritme narratiu i tensional amb gran talent, amb un guió i personatges que sentim naturals i que evolucionen junt amb la trama de forma continuada, com un riu. La incapacitat de saber si està passant alguna cosa realment ens fa sentir indefensos, desprotegits, atrapats en una història que sap jugar molt bé les seves cartes. És també una pel·lícula amb certa crítica social en contra l’obligació que ens és imposada, des del món de la publicitat i les relacions socials, de no mostrar dolor. La societat ens diu que hem de ser feliços, que estar trist és dolent, que s’ha de negar la tristesa. I The Invitation subtilment ataca aquesta societat nostra que tendeix a buscar el consum de pastilles i el negacionisme en comptes de tractar i acceptar el dolor per tal de poder-lo interioritzar correctament, aprendre d’ell i superar-lo.

I vosaltres què? Coneixeu a algú que es manté tan positiu en la vida, sempre somrient, que us causa mal rollo?