Labyrinth (1986)

David Bowie ens ha deixat. Ha estat una sorpresa amarga, imprevista. Ens ha deixat una de les grans figures de la música, sense la qual no podríem entendre part de la nostra cultura pop actual, i per això des de Seqüència s’ha decidit fer un canvi d’última hora i homenatjar una de les grans estrelles del rock.

Són moltes les pel·lícules en les quals va col·laborar o fins i tot protagonitzar l’home camaleó. Cantant que va saber transformar la seva figura i música innovant i adaptant-se al llarg de les dècades, Bowie també va ser actor, de moltes més pel·lícules que la gent imagina, i fins i tot va actuar i posar música al món dels videojocs. La seva música és ben present a tot arreu, independent del medi i de les edats dels seus oients. Per a mi, David Bowie dins el món del cinema és l’antagonista de Labrynth, pel·lícula de la meva infància que no he deixat de veure una vegada i una altra des que tinc memòria. I com no podria ser de cap altra manera, és aquesta la pel·lícula de la qual vull parlar avui com a homenatge.

La meva versió de Labrynth —l’única que he visionat tot i sempre dir que s’ha de veure les pel·lícules sempre i només sempre en versió original— va ser la versió en català feta per TV3, gravada en VHS i amb subtítols en groc per a les cançons. És sens dubte una pel·lícula màgica, de culte, d’un director molt especial i innovador, Jim Henson, el creador dels Muppets i de la també imprescindible i fosca The Dark Crystal (1982). Junt a Henson hi ha el seu col·laborador habitual el titellaire Frank Oz, de guionista a Terry Jones, un dels membres de Monty Phython, a George Lucas com a productor executiu, i amb música de Trevor Jones i, com no, cançons originals de David Bowie. D’aquesta combinació en sortí una pel·lícula de gran imaginació i aventures que sap encisar tan als petits com als adults. El seu treball artesanal és encara impressionant, fet amb detall i amor tot a mà.

Però tornem a Bowie, perquè ell és sens dubte l’ànima de la pel·lícula. Labrynth és la història d’una adolescent anomenada Sarah (la preciosa i jove Jennifer Connelly) de gran imaginació que en un atac de rebecaria per haver de cuidar el seu germà de dos anys implora als reis dels follets que se l’endugui. Quan per la seva sorpresa Sarah descobreix que el rei dels follets i els seus súbdits existeixen, Sarah farà una aposta amb el rei Jareth (David Bowie) per a recuperar el seu germà. Té tretze hores per a arribar al centre del laberint, sinó, el seu germà pertanyerà per sempre al rei. I així comença una gran història de personatges màgics i estrambòtics, situacions que xoquen amb la lògica i companys que s’uniran per a ajudar a Sarah. Per a fer-ho més emocionant, ens acompanya les cançons originals de Bowie i les seves aparicions malicioses per a complicar l’èxit de l’heroïna.

I què més es pot dir? Són d’aquelles pel·lícules especials que per melancolia o el que sigui no pots parlar malament d’elles. És màgica, onírica, divertida, intrigant, amb cançons que et provoquen ganes de cantar i ballar. És simplement Labrynth. És simplement David Bowie.