,
13/01/2016
Cinema i Art

Labyrinth (1986)

David Bowie ens ha deixat. Ha estat una sorpresa amarga, imprevista. Ens ha deixat una de les grans figures de la música, sense la qual no podríem entendre part de la nostra cultura pop actual, i per això des de Seqüència s’ha decidit fer un canvi d’última hora i homenatjar una de les grans estrelles del rock.

Són moltes les pel·lícules en les quals va col·laborar o fins i tot protagonitzar l’home camaleó. Cantant que va saber transformar la seva figura i música innovant i adaptant-se al llarg de les dècades, Bowie també va ser actor, de moltes més pel·lícules que la gent imagina, i fins i tot va actuar i posar música al món dels videojocs. La seva música és ben present a tot arreu, independent del medi i de les edats dels seus oients. Per a mi, David Bowie dins el món del cinema és l’antagonista de Labrynth, pel·lícula de la meva infància que no he deixat de veure una vegada i una altra des que tinc memòria. I com no podria ser de cap altra manera, és aquesta la pel·lícula de la qual vull parlar avui com a homenatge.

La meva versió de Labrynth —l’única que he visionat tot i sempre dir que s’ha de veure les pel·lícules sempre i només sempre en versió original— va ser la versió en català feta per TV3, gravada en VHS i amb subtítols en groc per a les cançons. És sens dubte una pel·lícula màgica, de culte, d’un director molt especial i innovador, Jim Henson, el creador dels Muppets i de la també imprescindible i fosca The Dark Crystal (1982). Junt a Henson hi ha el seu col·laborador habitual el titellaire Frank Oz, de guionista a Terry Jones, un dels membres de Monty Phython, a George Lucas com a productor executiu, i amb música de Trevor Jones i, com no, cançons originals de David Bowie. D’aquesta combinació en sortí una pel·lícula de gran imaginació i aventures que sap encisar tan als petits com als adults. El seu treball artesanal és encara impressionant, fet amb detall i amor tot a mà.

Però tornem a Bowie, perquè ell és sens dubte l’ànima de la pel·lícula. Labrynth és la història d’una adolescent anomenada Sarah (la preciosa i jove Jennifer Connelly) de gran imaginació que en un atac de rebecaria per haver de cuidar el seu germà de dos anys implora als reis dels follets que se l’endugui. Quan per la seva sorpresa Sarah descobreix que el rei dels follets i els seus súbdits existeixen, Sarah farà una aposta amb el rei Jareth (David Bowie) per a recuperar el seu germà. Té tretze hores per a arribar al centre del laberint, sinó, el seu germà pertanyerà per sempre al rei. I així comença una gran història de personatges màgics i estrambòtics, situacions que xoquen amb la lògica i companys que s’uniran per a ajudar a Sarah. Per a fer-ho més emocionant, ens acompanya les cançons originals de Bowie i les seves aparicions malicioses per a complicar l’èxit de l’heroïna.

I què més es pot dir? Són d’aquelles pel·lícules especials que per melancolia o el que sigui no pots parlar malament d’elles. És màgica, onírica, divertida, intrigant, amb cançons que et provoquen ganes de cantar i ballar. És simplement Labrynth. És simplement David Bowie.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

28/09/2016
En un poble fred dels Estats Units viu Lars (Ryan Gosling) en el garatge dels seus pares, difunts, apartat de la casa principal habitada pel seu germà (Paul Schneider) i la seva dona (Emily Mortimer).
19/09/2016
Jose (Antonio de la Torre) viu en un pis gran, en un bon barri, mai somriu, sempre està sol, en el seu temps lliure li agrada travessar la ciutat i anar a un petit bar de la zona obrera de Móstoles, on beure i jugar a cartes amb els habitants de l
12/07/2016
Una de les primeres pel·lícules de les quals vaig parlar a Seqüència va ser Blue Ruin (2013), de Jeremy Saulnier, una obra de venjança de gran direcció i un gran i entranyable actor protagonista, Macon Blair, amb decisions estètiques
28/06/2016
Ja ha arribat l’estiu, la calor comença a emprenyar i s’inaugura oficialment l’època de tardes o nits al sofà després d’un dia de platja on només bé de gust veure una pel·lícula lleugera.
21/06/2016
Abans de començar a escriure aquest article poso Tear Me Down, la primera cançó que sona a Hedwig and the Angry Inch.
07/06/2016
Si hagués de fer una llista dels millors països a l’hora de fer cinema, sens dubte triaria Dinamarca com a un dels meus preferits.
31/05/2016
Fa cosa d’un mes ja vaig dedicar aquesta secció a un autor japonès, Takeshi Miike, i tot i que procuro ser variat, no he pogut evitar tornar a l’arxipèlag nipó amb un altre cineasta que gaudeix trencant les expectatives i atrevint-se amb moments e