,
07/12/2015
Cinema i Art

The Raid (2011)

 En el món del cinema hi ha pel·lícules per a tots els gustos i moments. Hi ha obres complexes que busquen transmetre un missatge moral, d’alerta social, un discurs filosòfic, o expressar-se estèticament, amb formes narratives i audiovisuals ambicioses. Altres obres, en canvi, cerquen el pur entreteniment, que l’hora i mitja que travessen els nostres ulls se sentin com tan sols quinze minuts i al acabar et diguis: “ha estat divertida” i després segurament no hi pensis més. The Raid (també coneguda com The Raid: Redemption, Redada asesina i Serbuan maut) és una pel·lícula indonèsia que pertany a la segona categoria, i com a pel·lícula de pur entreteniment és excel·lent.

The Raid té un argument simple però que no li manca res, només tenint algunes parts que grinyolen al intentar donar certa profunditat als personatges. A la ciutat de Jakarta, un grup de forces especials d’elit se li encomana infiltrar-se en un gran edifici dels barris marginals per a cercar i eliminar a un líder mafiós, rei de la droga i les armes. L’edifici, de grans proporcions, és habitat majoritàriament per criminals a les seves ordres. En teoria entrar i sortir, l’operació esdevé un infern i els policies es veuran aïllats del món, atrapats en l’últim lloc on hom desitjaria ser.

Gareth Evans es un director i guionista gal·lès que, després de fer un documental sobre l’art marcial Pencak Silat a Indonèsia, s’enamorà del país i s’hi instal·là, on conegué la seva esposa, amb qui té una filla. Si Evans va guanyar cert renom amb Merantau (2009), és amb The Raid amb la qual ha arribat a tot el món. Intensa, frenètica, aquesta és una pel·lícula que no pretén tenir cap missatge moral. Hi ha un bo, l’increïble actor Iko Uwais, i uns dolents, i la resta sobra. Com si es tractés d’un videojoc simple amb objectius directes i violents, el protagonista es dedicarà a disparar, tallar i colpejar a tots els que es posin per davant amb meravelloses coreografies envejables, de les millors vistes en el cinema asiàtic.

I es que The Raid és això: violència desmesurada a base de bales i coces ben donades. I com n’és de divertida! No té la millor banda sonora, ni la millor fotografia, ni el millor de moltes coses, però tots els seus elements es conjuguen donant un resultat ideal pel què es vol fer. Igual que amb l’espanyola Rec2 (2009), només es precisa d’una presentació dels policies en un furgó preparant les armes i per a la resta l’interior d’un edifici, originalitat en els límits imposats i finalment deixar-se anar, en un festival d’acció sense descans que treu l’alè i ens manté enganxats fins que apareixen les lletres de crèdits. Si s'accepta el que és, impossible no gaudir-la.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

09/01/2017
El cinema fantàstic i de terror des de fa molt (o potser des de sempre) que es basa en la seva majoria en trucs previsibles i senzills, amb un guió simple que permeti un gaudi fast-food.
12/12/2016
Al llibre VII de la República, Plató ens explica a través de Sòcrates la universal Al·legoria de la caverna.
28/11/2016
Ahir vaig veure l’última pel·lícula del banyolí Albert Serra, un dels cineastes més innovadors del panorama europeu, i també potser dels més difícils de veure.
17/11/2016
Com a amant de terror, sóc una víctima més de la cantarella “ja res fa por”. El consum de pel·lícules del gènere al llarg dels anys ha fet que la por passés a ser espants i els espants a sorpreses ridícules i previsibles.
03/11/2016
Resulta enutjós no saber de certes pel·lícules que en teoria estan projectant en el cinema mentre em menjo els mocs sense saber de la seva existència.
19/10/2016
Sense que fos la meva intenció seguim en terres nipones, aquesta vegada retornant al director Takashi Miike, una de les bèsties negres del món del cinema.
12/10/2016
Ja fa temps que tenia ganes de portar al blog alguna pel·lícula d’animació. Però quina per començar? I agradarà la idea?