The Raid (2011)

 En el món del cinema hi ha pel·lícules per a tots els gustos i moments. Hi ha obres complexes que busquen transmetre un missatge moral, d’alerta social, un discurs filosòfic, o expressar-se estèticament, amb formes narratives i audiovisuals ambicioses. Altres obres, en canvi, cerquen el pur entreteniment, que l’hora i mitja que travessen els nostres ulls se sentin com tan sols quinze minuts i al acabar et diguis: “ha estat divertida” i després segurament no hi pensis més. The Raid (també coneguda com The Raid: Redemption, Redada asesina i Serbuan maut) és una pel·lícula indonèsia que pertany a la segona categoria, i com a pel·lícula de pur entreteniment és excel·lent.

The Raid té un argument simple però que no li manca res, només tenint algunes parts que grinyolen al intentar donar certa profunditat als personatges. A la ciutat de Jakarta, un grup de forces especials d’elit se li encomana infiltrar-se en un gran edifici dels barris marginals per a cercar i eliminar a un líder mafiós, rei de la droga i les armes. L’edifici, de grans proporcions, és habitat majoritàriament per criminals a les seves ordres. En teoria entrar i sortir, l’operació esdevé un infern i els policies es veuran aïllats del món, atrapats en l’últim lloc on hom desitjaria ser.

Gareth Evans es un director i guionista gal·lès que, després de fer un documental sobre l’art marcial Pencak Silat a Indonèsia, s’enamorà del país i s’hi instal·là, on conegué la seva esposa, amb qui té una filla. Si Evans va guanyar cert renom amb Merantau (2009), és amb The Raid amb la qual ha arribat a tot el món. Intensa, frenètica, aquesta és una pel·lícula que no pretén tenir cap missatge moral. Hi ha un bo, l’increïble actor Iko Uwais, i uns dolents, i la resta sobra. Com si es tractés d’un videojoc simple amb objectius directes i violents, el protagonista es dedicarà a disparar, tallar i colpejar a tots els que es posin per davant amb meravelloses coreografies envejables, de les millors vistes en el cinema asiàtic.

I es que The Raid és això: violència desmesurada a base de bales i coces ben donades. I com n’és de divertida! No té la millor banda sonora, ni la millor fotografia, ni el millor de moltes coses, però tots els seus elements es conjuguen donant un resultat ideal pel què es vol fer. Igual que amb l’espanyola Rec2 (2009), només es precisa d’una presentació dels policies en un furgó preparant les armes i per a la resta l’interior d’un edifici, originalitat en els límits imposats i finalment deixar-se anar, en un festival d’acció sense descans que treu l’alè i ens manté enganxats fins que apareixen les lletres de crèdits. Si s'accepta el que és, impossible no gaudir-la.