,
16/11/2015
Cinema i Art

Spectre (2015)

Ja tenim al cinema la pel·lícula número vint-i-quatre de la saga Bond, i també l’última de Daniel Craig com l’agent secret més famós del cinema. Un producte potent, divertit i recomanable, però que és pecador de no assolir el nivell que ell mateix sembla que es proposa.

Spectre ens mostra l’última missió no-oficial de l’agent 007, qui en contra del seu cap M i l’organització MI6, emprèn un viatge pel món d’assassinat, caos i una organització mundial secreta del mal que podria estar apunt de fer-se amb el domini del món a través del control de les agències d’espionatge més importants. Dones, cotxes, explosions i dolents carismàtics i excèntrics: la mescla Bond paradigmàtica i a la vegada diferent als més clàssics de la saga. I és que el Bond representat per Daniel Craig és un 007 que des del primer moment es va diferenciar de la resta. Fou una gran sorpresa quan aparegué per primer cop a Casino Royal (2006), presentant-se com un home corpulent, rude, elegant quan ho ha de ser i salvatge quan s’ha d’embrutar les mans. A diferència dels Bonds anteriors, Craig és imperfecte, més humà, beu alcohol com la resta però ell ho fa perquè té un passat dolorós, i el seu malestar físic i psíquic es fa notori. L’agent secret esdevé un assassí del govern britànic. Aquell playboy de revista és ara també un home que triomfa amb les dones, però que també es compromet emocionalment amb algunes d’elles, les quals són personatges rodons, complexos, que no serveixen de mer acompanyament per a l’heroi o el malvat de torn.

L’altre aspecte a destacar de les pel·lícules d’aquest Bond, a saber, Casino Royal (2006), Quantum of Solace (2008), Skyfall (2012) i Spectre (2015), és que l’argument és continuat, guarda relació entre ell. Veiem l’inici de Bond, la decadència i renaixement, i finalment la conclusió d’un home i el seu arxienemic el qual dirigia entre les ombres totes les trames i morts que l’agent 007 ha hagut de patir. I Sam Mendes (director de les últimes dues pel·lícules i d’obres imprescindibles com són American Beauty (1999), Road to Perdition (2002) i Revolutionary Road, de 2008) ho ha sabut fer molt bé. Veiem referències als títols anteriors, la presència encara palpable de la potser millor dona Bond de la saga, l’actriu Eva Green, les seqüeles i continuïtat entre personatges i històries. Però Sam Mendes va més enllà. S’acomiada d’aquest Bond tan diferent amb referències constants a totes les altres pel·lícules, dedicades als seguidors més acèrrims de la saga. Fotogràficament és molt ben cuidada, igual que ja va estar-ho Skyfall.

Però tot allò bo que podem dir de les pel·lícules Bond amb Daniel Craig també té la seva part dolenta i a Spectre es fa molt evident: aspira a ser diferent, realista, però és incapaç de rebutjar a ser un producte comercial, cosa per la qual el guió es veu profundament ressentit, i més a Spectre, on tot i voler ser diferent, el constant homenatge als Bonds clàssics fa que perdi en part aquesta essència distinta a favor dels gags còmics i els enemics excessivament excèntrics, fins i tot ridículs, i un Bond que per més cops que rebi, per més brutal que vulgui ser, no té ni una gota de sang, ni una sola bala, ni un blau en el seu rostre bell. I és una llàstima, perquè l’argument de Spectre prometia per a molt. Però què se li pot demanar a una obra de només dues hores i mitja de duració? Spectre necessita almenys entre sis i dotze hores per a desenvolupar-se bé. Hi ha molta informació, hi ha una història d’amor i un dolent que podria haver estat fascinant. Però no hi ha temps. La dona de no voler saber res de sobte ja està profundament enamorada en qüestió de massa poc temps. El dolent, un com sempre excel·lent actor Christoph Waltz, surt poc i de manera massa forçada, com li va passar també a Javier Bardem a Skyfall. Són personatges amb un gran potencial, però que l’intent d’aura sinistre i maligna queda en no res, en un munt de clixés ridículs i patetisme per culpa de la manca de temps per a poder desenvolupar correctament el seu personatge.

Moltíssim més temps, més realisme i un xic més d’humanitat i Spectre podria haver estat quelcom inoblidable. En canvi tenim un producte molt correcte, divertit, però que està fet pels fans de l’acció i allò més comercial. Al final no ha volgut arriscar tant com ella mateixa sembla que volia. Però quina pena, Sam Mendes, que no t’hagis atrevit a més, o potser hem de culpar més aviat a les productores, és clar. Tu que has fet obres amb tant de cor, minimalisme i força, amb guions de 10, i ara ens fas una obra bona per a qualsevol altre director, però que venint de tu és fluixa, i ho saps. Això sí, si està aquí és perquè m’ha agradat. I la recomano. I perquè m’ha agradat és perquè vull ser i sóc dur amb ella. Dins de tot he gaudit molt de la teva última missió, agent 007. Però quina llàstima. Quina llàstima!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

09/01/2017
El cinema fantàstic i de terror des de fa molt (o potser des de sempre) que es basa en la seva majoria en trucs previsibles i senzills, amb un guió simple que permeti un gaudi fast-food.
12/12/2016
Al llibre VII de la República, Plató ens explica a través de Sòcrates la universal Al·legoria de la caverna.
28/11/2016
Ahir vaig veure l’última pel·lícula del banyolí Albert Serra, un dels cineastes més innovadors del panorama europeu, i també potser dels més difícils de veure.
17/11/2016
Com a amant de terror, sóc una víctima més de la cantarella “ja res fa por”. El consum de pel·lícules del gènere al llarg dels anys ha fet que la por passés a ser espants i els espants a sorpreses ridícules i previsibles.
03/11/2016
Resulta enutjós no saber de certes pel·lícules que en teoria estan projectant en el cinema mentre em menjo els mocs sense saber de la seva existència.
19/10/2016
Sense que fos la meva intenció seguim en terres nipones, aquesta vegada retornant al director Takashi Miike, una de les bèsties negres del món del cinema.
12/10/2016
Ja fa temps que tenia ganes de portar al blog alguna pel·lícula d’animació. Però quina per començar? I agradarà la idea?