,
16/11/2015
Cinema i Art

Spectre (2015)

Ja tenim al cinema la pel·lícula número vint-i-quatre de la saga Bond, i també l’última de Daniel Craig com l’agent secret més famós del cinema. Un producte potent, divertit i recomanable, però que és pecador de no assolir el nivell que ell mateix sembla que es proposa.

Spectre ens mostra l’última missió no-oficial de l’agent 007, qui en contra del seu cap M i l’organització MI6, emprèn un viatge pel món d’assassinat, caos i una organització mundial secreta del mal que podria estar apunt de fer-se amb el domini del món a través del control de les agències d’espionatge més importants. Dones, cotxes, explosions i dolents carismàtics i excèntrics: la mescla Bond paradigmàtica i a la vegada diferent als més clàssics de la saga. I és que el Bond representat per Daniel Craig és un 007 que des del primer moment es va diferenciar de la resta. Fou una gran sorpresa quan aparegué per primer cop a Casino Royal (2006), presentant-se com un home corpulent, rude, elegant quan ho ha de ser i salvatge quan s’ha d’embrutar les mans. A diferència dels Bonds anteriors, Craig és imperfecte, més humà, beu alcohol com la resta però ell ho fa perquè té un passat dolorós, i el seu malestar físic i psíquic es fa notori. L’agent secret esdevé un assassí del govern britànic. Aquell playboy de revista és ara també un home que triomfa amb les dones, però que també es compromet emocionalment amb algunes d’elles, les quals són personatges rodons, complexos, que no serveixen de mer acompanyament per a l’heroi o el malvat de torn.

L’altre aspecte a destacar de les pel·lícules d’aquest Bond, a saber, Casino Royal (2006), Quantum of Solace (2008), Skyfall (2012) i Spectre (2015), és que l’argument és continuat, guarda relació entre ell. Veiem l’inici de Bond, la decadència i renaixement, i finalment la conclusió d’un home i el seu arxienemic el qual dirigia entre les ombres totes les trames i morts que l’agent 007 ha hagut de patir. I Sam Mendes (director de les últimes dues pel·lícules i d’obres imprescindibles com són American Beauty (1999), Road to Perdition (2002) i Revolutionary Road, de 2008) ho ha sabut fer molt bé. Veiem referències als títols anteriors, la presència encara palpable de la potser millor dona Bond de la saga, l’actriu Eva Green, les seqüeles i continuïtat entre personatges i històries. Però Sam Mendes va més enllà. S’acomiada d’aquest Bond tan diferent amb referències constants a totes les altres pel·lícules, dedicades als seguidors més acèrrims de la saga. Fotogràficament és molt ben cuidada, igual que ja va estar-ho Skyfall.

Però tot allò bo que podem dir de les pel·lícules Bond amb Daniel Craig també té la seva part dolenta i a Spectre es fa molt evident: aspira a ser diferent, realista, però és incapaç de rebutjar a ser un producte comercial, cosa per la qual el guió es veu profundament ressentit, i més a Spectre, on tot i voler ser diferent, el constant homenatge als Bonds clàssics fa que perdi en part aquesta essència distinta a favor dels gags còmics i els enemics excessivament excèntrics, fins i tot ridículs, i un Bond que per més cops que rebi, per més brutal que vulgui ser, no té ni una gota de sang, ni una sola bala, ni un blau en el seu rostre bell. I és una llàstima, perquè l’argument de Spectre prometia per a molt. Però què se li pot demanar a una obra de només dues hores i mitja de duració? Spectre necessita almenys entre sis i dotze hores per a desenvolupar-se bé. Hi ha molta informació, hi ha una història d’amor i un dolent que podria haver estat fascinant. Però no hi ha temps. La dona de no voler saber res de sobte ja està profundament enamorada en qüestió de massa poc temps. El dolent, un com sempre excel·lent actor Christoph Waltz, surt poc i de manera massa forçada, com li va passar també a Javier Bardem a Skyfall. Són personatges amb un gran potencial, però que l’intent d’aura sinistre i maligna queda en no res, en un munt de clixés ridículs i patetisme per culpa de la manca de temps per a poder desenvolupar correctament el seu personatge.

Moltíssim més temps, més realisme i un xic més d’humanitat i Spectre podria haver estat quelcom inoblidable. En canvi tenim un producte molt correcte, divertit, però que està fet pels fans de l’acció i allò més comercial. Al final no ha volgut arriscar tant com ella mateixa sembla que volia. Però quina pena, Sam Mendes, que no t’hagis atrevit a més, o potser hem de culpar més aviat a les productores, és clar. Tu que has fet obres amb tant de cor, minimalisme i força, amb guions de 10, i ara ens fas una obra bona per a qualsevol altre director, però que venint de tu és fluixa, i ho saps. Això sí, si està aquí és perquè m’ha agradat. I la recomano. I perquè m’ha agradat és perquè vull ser i sóc dur amb ella. Dins de tot he gaudit molt de la teva última missió, agent 007. Però quina llàstima. Quina llàstima!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

17/05/2017
Una dona camina sola per les praderes gèlides. El vent feréstec flagel·la el vestit blau i el sacseja entre les plantes. Sembla com si aquest camp, que mira cap al cel, fos ell mateix infinit.
11/04/2017
El món de l’animació japonesa i Catalunya podem afirmar que sempre ha tingut una relació especial.
28/03/2017
L’altre dia vàrem anar a veure Grave, l’opera prima múltiplement premiada de la cineasta francesa Julia Ducournau.
14/03/2017
La literatura moderna neix a principis del segle XX com oposició a la novel·la realista imperant durant la segona meitat del segle XIX.
23/02/2017
Poc després que s’estrenés Tarde para la ira, va arribar a la cartellera també Que Dios nos perdone
06/02/2017
Sovint quan es parla d’una pel·lícula, s’obvia un dels personatges més importants de la mateixa: l’escenari. L’habitació parla de qui l’habita. La ciutat de l’humor i quotidianitat de qui la caminen.
23/01/2017
A la frontera entre Xina, Rússia i Corea del Nord hi ha la prefectura autònoma coreana de Yanbian, din