,
28/06/2016
Cinema i Art

You're next (2011)

Ja ha arribat l’estiu, la calor comença a emprenyar i s’inaugura oficialment l’època de tardes o nits al sofà després d’un dia de platja on només bé de gust veure una pel·lícula lleugera. Per a no fer un lleig al cinema més desenfadat i gamberro, avui recomano You’re next, dirigida per Adam Wingard, un slasher paròdic que tot i els seus defectes, aconsegueix distreure i fer-nos passar una bona estona.

You’re next té tots els elements característics del cinema d’assassins amb dosi de gore i exageració. Un nombre indefinit d’individus amb màscares d’animals ataca i envaeix una casa aïllada en mig del bosc amb l’únic objectiu d’assassinar a tots els membres d’una família rica que s’ha reunit amb les seves parelles per a celebrar els trenta-cinc anys de casats dels patriarques. Fins aquí tot clixés, i de fet l’argument i retrat dels protagonistes no té res de distint respecte a les mil pel·lícules semblants que ja hem vist. Què és doncs el què fa You’re next diferent? Mentre els clixés irracionals amb potes que fan tot el què no s’ha de fer mai, Erin (Sharni Vinson) guarda un secret que no ha volgut compartir fins llavors: de petita va ser entrenada en un campament de supervivència de naturalesa militar. Així doncs, en mig del pànic i el caos, Erin es revolta contra la figura de la víctima vulnerable i de l’assassí implacable, demostrant ser més intel·ligent, preparada i letal que els emmascarats que estan massacrant als membres de la casa.

I poc més resta a dir sobre aquesta pel·lícula. Bona música, bons moments de tensió, bona paròdia d’humor negre que a la vegada pretén ser seriosa i no acaba de funcionar. You’re next pretén ser una proposta divertida i a la vegada intel·ligent, que no tracta com a estúpid a l’espectador i que ens vol oferir un personatge fort i llest. Malauradament pateix de les mateixes llacunes i absurditats de les que fan gala les pel·lícules d’aquest gènere; però què importa, és divertida, i el canvi, tot i no ser tan radical com pretén sinó una mera variació, és suficient per a sorprendre i fer-nos-ho passar d’allò més bé. Així doncs, si no saps què veure durant aquesta setmana i només tens ganes de quelcom distret, amb acció i un argument senzill, aquesta és la teva pel·lícula.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

09/01/2017
El cinema fantàstic i de terror des de fa molt (o potser des de sempre) que es basa en la seva majoria en trucs previsibles i senzills, amb un guió simple que permeti un gaudi fast-food.
12/12/2016
Al llibre VII de la República, Plató ens explica a través de Sòcrates la universal Al·legoria de la caverna.
28/11/2016
Ahir vaig veure l’última pel·lícula del banyolí Albert Serra, un dels cineastes més innovadors del panorama europeu, i també potser dels més difícils de veure.
17/11/2016
Com a amant de terror, sóc una víctima més de la cantarella “ja res fa por”. El consum de pel·lícules del gènere al llarg dels anys ha fet que la por passés a ser espants i els espants a sorpreses ridícules i previsibles.
03/11/2016
Resulta enutjós no saber de certes pel·lícules que en teoria estan projectant en el cinema mentre em menjo els mocs sense saber de la seva existència.
19/10/2016
Sense que fos la meva intenció seguim en terres nipones, aquesta vegada retornant al director Takashi Miike, una de les bèsties negres del món del cinema.
12/10/2016
Ja fa temps que tenia ganes de portar al blog alguna pel·lícula d’animació. Però quina per començar? I agradarà la idea?