Jump to navigation
- Com decideixes fer el pas d’explicar històries a través de cançons a fer-ho a partir de contes com els que conformen ‘Morir sabent poques coses’?El fet d’intentar donar forma a idees que mai caben en una cançó, que sempre té una estructura bastant més rígida que el conte, em semblava un pas natural. Una cançó requereix una tornada, un pont, una estrofa, etc., i hi ha una sèrie d’elements que la fan més concreta, com ara que has de passar pel mateix missatge diverses vegades. En el cas del llibre, hi havia una sèrie d’idees d’escriptura creativa que volia reprendre de la carrera de filologia anglesa, d’assignatures que vaig fer que m’obligaven a escriure. Per això, em vaig apuntar a l’Aula d’Escriptura de Girona amb el propòsit de sortir amb alguna idea encaminada cap a una novel·la o un recull de contes. Al final, va acabar sent 'Morir sabent poques coses', que neix d’aquells dos anys de classes. Aquests contes, formalment, són molt diversos perquè neixen una mica de l’experimentació, de poder provar coses noves i d’explicar històries de maneres diferents.
- Com bé dius, amb aquesta experimentació, a ‘Morir sabent poques coses’ hi ha contes que es relacionen amb altres a través de personatges o de situacions, incorpores acotacions a peu de pàgina que es converteixen gairebé en relats breus dins d’un altre relat, converteixes el conte ‘Els últims onze dies’ en un diari, mentre que ‘Atenció al client’ s’explica a través de correus electrònics...La idea de connectar-los surt després. Vaig començar a escriure relats independents partint d’idees petites que tenia i treballant-ho amb el Vicenç Pagès Jordà, que va ser el meu tutor a l’Aula d’Escriptura i m’ho va fer veure. “T’has fixat que aquest accident que expliques aquí podria ser aquest altre accident del que parles en aquest altre conte? I t’has fixat que aquest personatge parla d’una manera que, segurament, està molt relacionada amb la manera com parla aquest altre?”, em deia. De cop i volta, se’m va obrir un món i vaig pensar que podia fer un llibre de contes on, cada relat, agafat d’un en un, pugui resultar satisfactori, però també podia donar-los aquesta altra capa que, si el lector té ganes de jugar i de veure una mica més enllà, permeti connectar fets, situacions i personatges. N’hi ha de molt evidents, com quan dius el nom d’un personatge, com Fèlix o Gerard, que apareixen en diversos llocs, però també hi ha situacions un punt més amagades que fan que tot plegat novel·legi. De fet, això és el que volia buscar un cop acabat, que si com a lector te’l mires des de dalt i uneixes totes les peces, aquest llibre és com un fresc humà de sentiments de dol i de pèrdua.
- I com ha estat aquest exercici de desplegament de formes i estils?Vaig veure que cada cosa que volia explicar requeria una forma diferent i no volia agafar només la tercera persona del singular, el narrador omniscient, etc., i explicar una història. Tot i això, hi vaig pensar en algun moment, com en el cas de 'Dalton Highway', que és el conte més clàssic a nivell narratiu. Però vaig veure que en històries com Fèlix, que és el segon relat, no em funcionava gens. Vaig intentar-ho de diverses formes i no trobava la fórmula. Al final, vaig pensar que potser no fent parlar en Fèlix i fer que el lector només tingués informació d’una de les dues parts afegia una segona o tercera capa al conte. Si l’altre personatge que està amb la germana no parla, no saps si és mort, si és un zombi que ha tornat o si la germana està parlant sola. Eren coses que quedaven a mercè del lector i del que volgués pensar. En tot cas, era això: experimentació, jugar amb idees i formats, i no tenir por a que fos bastant teatral. “T’has fixat que hi ha coses que són material per a una obra de teatre?”, em deia en Vicenç. Això passa perquè hi ha molta construcció de personatge a partir de la veu, d’anar-se despullant metafòricament a mesura que passa el conte, d’anar entenent qui parla i què és el que passa. Parlant d’això, m’agrada citar el conte 'Els últims onze dies' perquè, a diferència d’altres que són contes més aviat de “desballestar el meu jo”, com diu la cita de Pere Calders que hi ha al principi del llibre, aquest és de construcció total. És sobre la construcció d’una nova Remei, una senyora de vuitanta anys, que té el marit en un llit d’hospital i que no sap si quan li parla ella la sent o no. Els metges diuen que ho faci perquè, en el fons, ella tregui tot el que necessita treure. El conte narra com el personatge es construeix a si mateixa al llarg dels anys que li poden quedar de vida. Em semblava molt maco que, enmig de tant de dol, de caos i de pèrdua, hi hagués un conte que parlés de regeneració. Fer-ho amb una persona gran tenia el seu interès.
- Si per a cada cançó hi ha una melodia, per a cada història hi ha una manera concreta d’explicar-la?Doncs he descobert que sí. La mateixa història explicada des d’un punt de vista o des d’un altre fa que no funcioni. És molt curiós és perquè és una cosa que et vas trobant. No sempre el primer enfocament que fas a nivell de narrador o de la informació que vols donar de bon principi és el bo. I parlo més enllà d’allò que passa al conte que, per a mi, de vegades, acaba sent superficial. Si t’hi fixes, 'Morir sabent poques coses' són històries molt petites i tracten més que res de trobar aquesta veu, de dibuixar el personatge, de veure què el mou... Com dius, he descobert que si tot això ho agafava d’una manera o d’una altra, el conte canviava moltíssim. I també passa una altra cosa, que és tot el contrari, i és que ets esclau d’aquesta forma. Al principi, quan jugues amb la forma d’un conte ets molt lliure. Per exemple, en el cas del conte dels correus electrònics que s’envien una dona i el d’atenció al client d’una empresa, que em donava molt de joc de bon començament, però després em trobava que si volia mantenir-ne l’homogeneïtat, havia de casar amb la forma. En aquest cas, em trobava que, quan volia fer avançar l’acció més ràpid era molt complicat fer-ho a través de correus. La forma en cada conte és una aposta, et dona unes coses però en perds d’altres, i era interessant jugar-les totes a fons.
- Deies que a l’Aula d’Escriptura de Girona vas tenir de tutor l’escriptor Vicenç Pagès Jordà. Què vas aprendre d’ell, que va deixar un llegat literari important, entre el qual, també el recull de contes ‘En companyia de l’altre’?No només vaig aprendre gairebé tot el que hi ha en aquest llibre, sinó que va ser un privilegi gaudir-lo com a professor i, més tard, com a amic. Va tenir la generositat de no cenyir-se a les tres sessions que teníem com a alumne i professor, sinó que em va donar un cop de mà. Ens ens vam anar enviant versions diverses del manuscrit des del 2016 o 2017 fins al 2021, vam estar en contacte i vam anar fent coses junts. Amb ell, he après a llegir d’una altra manera, a afrontar la creació sense por. Recordo aquella etapa, i més després que morís l’any passat, amb molta estima i nostàlgia. Tenir-lo a prop i que un dels millors escriptors del país fos el meu espàrring a l’hora de comentar els teus contes ha estat un privilegi.
Foto: Joan Morejón | Edicions del Periscopi- I per què la mort, el dol i tot el que l’envolta com a eix central de totes aquestes històries?Precisament perquè, en els moments en què estem més propers a la mort, és quan hi ha més vida al nostre voltant. Si et diuen que et queda poc temps, segurament serà quan més ganes tindràs de viure i quan et replantejaràs més coses. Utilitzar el recurs de la mort i parlar de la pèrdua donava peu a unes situacions molt vives. Al final, t’adones que tots els contes parlen una mica d’aquesta mort que, en molts casos, és metafòrica. Per exemple, el primer conte explica la mort del Llorenç tal com el coneixíem. L’home que sempre s’havia dedicat a ser una persona amable amb tothom, amic dels seus amics, el millor pare, però que és capaç de carregar-se tot aquest llegat en qüestió de minuts a causa d’aquesta sorpresa que li organitzen però que ell ja no espera. M’agrada més investigar la mort des del punt de vista dels que es queden. La mort en si, és un final, un fos a negre, potser per això m’agradava més pensar en tot el que passa al seu voltant, però hi havia moltes més coses que justificaven posar la paraula morir en el títol del llibre.
- En aquests contes també converteixes situacions preocupants en hilarants, desconcertats i potser, fins i tot, ridícules, com ara la festa d’homenatge que mai no arriba que comentaves ara o la colla que no sap com participar en el funeral de l’amic que acaba de morir... És així com ens enfrontem a la mort, que de vegades no sabem com gestionar-la i ens porta a situacions inesperades?A la vida, en general, com que ens passen poques coses, quan ens en passa una de greu sembla que tot es desmunti. La nostra rutina està organitzada a través d’uns horaris, d’uns calendaris, sobretot els que tenim fills, que marca com funciona l’any. Per això, quan alguna cosa ho trasbalsa, és interessant treure a la llum personatges com en Llorenç, que espera un homenatge que no li acaben de fer, una cosa tan petita i tan miserable vista des de fora. La meva intenció era que tu poguessis arribar a entendre perquè aquest senyor esperava això. Ara, s’enfronta a una cosa per a la qual no està preparat, perquè tenia aquest desig que li muntessin una festa. Això és el que he anat a buscar en cada conte, posar els personatges en una situació per a la qual no estiguessin preparats i haguessin de xipollejar, d’intentar no ofegar-se en aquell moment. Això porta a molts personatges a tenir actituds, comentaris i accions patètiques vistes des de fora, i està bé. Evidentment, hi ha molt de mi en aquests contes, en com afronto les coses. Són notes autobiogràfiques, però estan repartides perquè no es noti tant.
- Però, intrínsicament, també parles de la solitud de les persones grans i del bullying, entre altres temes, que també són dols tot i que no s’associen directament a la mort com a tal...Sí, he descobert que la millor manera de deixar anar contra el bullying és posar-lo allà al mig. Al llibre, l’escena que hi apareix és totalment còmica. I és que si vols parlar del bullying i muntes un relat que es vertebri sobre aquesta idea, potser el faràs més bé o més malament, però no trobaràs l’impacte que busques perquè la frase pesi. Llavors, al conte We End vaig trobar que si explicava que les companyes de colònies d’una nena li fan el buit, portava el lector per un camí on pogués arribar a riure de l’escena, que al conte és aquell joc en què t’has de posar una targeta enganxada al front i els altres han d’endevinar qui són per les paraules que hi ha escrites. Doncs al conte hi ha un moment que ho trenco tot perquè faig que un personatge digui “recorda’ls-hi cada matí abans de sortir de casa que també es pot matar algú a pessigades”. Segurament, funciona més bé anar inserint aquests aforismes, aquestes píndoles que val la pena dir, però dins d’un altre relat. Cada conte et permet col·locar un seguit de coses que no tenen, forçosament, a veure amb el conte. Que li facin bullying a aquest personatge en concret és una cosa molt petita dins del conte, però en el moment en què està posat i el pes que agafa la frase de cop, fa que tingui més entitat i s’entengui millor el missatge.
- I al final, una oda a les flors, que acoloreixen els moments més durs...Si vas en cotxe per la carretera, et fixaràs que són plens de rams de flors a dreta i a esquerra. Em semblava maco tancar amb això, amb aquestes flors que s’han col·locat dos relats enrere. A 'Els últims onze dies' hi ha aquestes flors, que en Berni posa a l’estaca amb la Remei, i ara explico aquesta mateixa escena però des del punt de vista de les flors. Volia que fossin elles mateixes les que parlessin i reivindiquessin que quan algú mor de cop en un lloc, com és aquest accident de cotxe que ressona en tot el llibre, de la mateixa manera que mor allà, també viu allà, perquè el que sigui ha quedat atrapat allà per sempre, però no ho veiem. M’agrada aquesta imatge per acabar el llibre, perquè dona certa homogeneïtat al relat. De fet, la mort del mosso del magatzem surt a la primera pàgina del llibre. El fet que les dues parts involucrades, en Berni, els seus amics i la dona del senyor que conduïa l’altre cotxe fessin això i col·loquessin les flors em semblava que era maco. Ningú deixa escrit què vol quan tot passa de cop, però no hi ha ningú que no vulgui una casa bonica. En el fons, el que fem quan posem aquestes flors a les carreteres és embellir una casa que no podem veure.
- A títol personal, quina valoració fas del resultat final d’aquesta primera incursió en el món literari? Amb ganes que n’hi hagi una altra?Ha sigut molt maco. Ho estic gaudint molt. Les presentacions que hem fet amb públic han sigut fantàstiques, però m’he trobat que en algunes hi havia gent que encara no havia llegit el llibre perquè es van fer just els primers dies després que es publiqués. Ara en faré tres a l’octubre i dues al novembre. Intueixo que la gent que vindrà ja se l’haurà pogut llegir i, plegats, podrem trobar coses del meu propi llibre que jo no veig. Sobre el fet de repetir l’experiència, sí, evidentment. Jo em dedico a escriure des de sempre. Amb Els Amics de les Arts faig lletres i aquí faig contes. M’agradaria seguir-ho fent, però el meu projecte vital són Els Amics de les Arts. Això ha estat una excursió que he fet ben acompanyat. M’agradaria seguir escrivint les coses que veig i que penso que val la pena explicar, però requereix un temps que ara mateix no tinc.
- Abans d’acabar, voldria dir-te que, personalment, en llegir el primer conte, ‘Homenatge’, notava que destil·lava a cançó de Els Amics de les Arts. Suposo que és lògic perquè tu n’ets l’autor, però has practicat l’exercici invers? És a dir, que alguna història que hagués pogut aparèixer en aquest llibre l’hagis descartat per explicar-la en forma de cançó?L’has clavat bastant [riu]. No és el cas d’'Homenatge', però quan presento el manuscrit a Edicions del Periscopi, el primer relat que envio és un que es diu Deixar-nos, que penso que és dels millors i que em diran que els agrada. El dia que quedem perquè em donin feedback sobre el recull i tot plegat, em diuen que aquest primer l’han descartat perquè és una cançó, tot i que jo encara no ho he vist. El més fort és que en Vicenç Pagès Jordà em va dir el mateix i em va suggerir que no el posés al manuscrit que havia d’enviar a l’editorial. [riu] Suposo que si tot surt d’allà mateix és molt complicat i jo tampoc vull deixar de ser jo mateix explicant les històries. Ho faig i ja està. 'Deixar-nos' era un conte molt curt i explicava la història d’una parella que tenia tanta por a deixar-se que es deixava molt a poc a poc. Primer es deixaven de mirar, de parlar, de fer més coses junts. Per tant, no sé què faré. M’agradaria pensar que és un conte, però potser sí que és una cançó. Però és normal, són vasos comunicants i, en el fons, les idees venen d’allà mateix i dins dels errors que et pots permetre un és aquest, que col·loquis una cosa en el lloc on n’hi va una altra. Però que em diguis que 'Homenatge' et recorda Els Amics de les Arts, em sembla perfecte!
- Sí, suposo que és per aquests girs de guió que et trobes al llarg del relat, que llegeixes i estàs preocupada per en Llorenç, però de cop et fa riure molt per la situació en què es col·loca ell mateix...M’agrada molt que m’ho diguis. En aquest conte volia que riguessis i, alhora, que tinguessis empatia amb aquest personatge, però també que anessis veient com es transforma cada cop més en un monstre i que al final ja no sàpigues amb qui vas... De vegades, a la vida, no tot arriba en el moment en què ha d’arribar, com li passa al Llorenç.
Twitter Joan Enric Barceló Web Edicions del Periscopi
