Goretti Martínez
,
02/01/2020
Llibres

Carme Montserrat: "Les dones han lluitat tota la vida"

La novel·la 'Ella, la noia', ópera prima de Montserrat, explica la història de la Mundeta, una dona pagesa de finals del segle XIX
Carme Montserrat

Foto: 

Cedida
Carme Montserrat en una imatge promocional
L’escriptora i llicenciada en Dret Carme Montserrat ha publicat recentment 'Ella, la noia' (Editorial Trípode, 2019), un relat històric ambientat a una zona vitivinícola que discorre entre els darrers anys del segle XIX i les primeres dècades del XX, abans de l’esclat de la Guerra Civil. En un context de polaritats i grans canvis socials, la Mundeta, pubilla d’una família dedicada al conreu de la vinya, es veurà pressionada per no desviar-se de les normes socials preestablertes. Però ella, la noia, és una dona que vol prendre part, vol decidir i vol actuar com creu que ho ha de fer. Amb un estil directe, àgil i amb bons diàlegs, la novel·la ens permet ser testimonis de l’evolució del personatge i les adversitats a les quals ha d’enfrontar-se. Amb aquesta història i aquesta protagonista, l’autora pretén posar sobre la taula la lluita que les dones han mantingut al llarg de la història. Com ella mateixa diu, “el feminisme no ve de la cantonada”.
“El personatge, un dia, se te’n va cap a una altra banda i veus que no el pots fer anar cap a on tu havies pensat”

- Com ha sorgit aquesta història que narres a ‘Ella la noia’?
No ha sorgit de cap manera. És una història de pura ficció. Sí que és cert que hi ha uns anys - la trentena última del segle XIX i les dues primeres dècades del segle XX- en què succeeixen una colla de coses. De fet, en succeeixen moltíssimes més, si ens posem en l’àmbit de la Història. Però jo no sóc historiadora, ni faig un llibre d’Història. El que sí és cert és que aquests fets que succeeixen en aquella època en la que se sitúa la novel·la fan que la gent es comenci a preocupar per saber una mica més, les dones comencen a tenir un accés a la cultura que fins llavors no s’havia produït, a les ciutats hi ha problemes perquè comença l’era industrial, hi ha malestar per arreu… Són coses que jo les introdueixo a la novel·la d’una manera molt insignificant. També llavors, a les zones vitivinícoles de Catalunya, Espanya, França, Suïssa… apareix la fil·loxera. I la fil·loxera és un flagell: s’ho menja tot i arruïna moltes famílies, tot i que hi ha gent que és capaç de remuntar a través de la innovació. D’altra banda, a principis del segle XX hi ha la I Guerra Mundial. Espanya era un país neutral i molta gent es va enriquir, sobretot a Catalunya, però la guerra també va tenir les seves seqüeles. Jo he sumat totes aquestes coses, les he posat en el si d’una família i hi he barrejat un problema sentimental, afectiu - amorós. I ja està. Res més que això.

- T’interessava especialment aquesta època de canvis?
No particularment però és una època molt interessant. I és molt interessant per a aquesta zona vinícola nostra. Ara bé, ho havia de vestir d’alguna manera. No podia explicar el problema de la fil·loxera -qualsevol biòleg l’explicaria molt millor que jo-. Jo havia d’explicar els maldecaps d’una família.

- La protagonista és una dona d’una família pagesa, la Mundeta. Parla’m d’ella.
Sí, és la pubilla de la família. La pubilla ha de portar tot el pes de la família, tant si li ve de gust com si no. Aquesta noia ha estat en un internat, ha après a llegir i a escriure, ha après matemàtiques, és una persona molt intel·ligent i és una dona que se n’adona que, si ella ha de ser allà al capdavant de la família i les terres, no s’hi pot estar de braços plegats esperant les decisions del pare o del marit, el dia que es casi. No vol que els altres decideixin per ella. Ella vol decidir. Sense proposar-m’ho, el que dic a la novel·la, és que el feminisme no ve de la cantonada, sinó que les dones han lluitat tota la vida. Ara ens assabentem que hi hagut dones que eren grans músics o grans artistes, tot i que sempre havíem cregut que els grans músics o grans artistes eren els seus marits o els seus germans. La protagonista de la novel·la es rebela. No deixa que li facin tot perquè ella també vol prendre part. I això costa, és complicat. Vol deixar la tutela del pare, es vol casar amb qui ella vol. Tot això representa una lluita que ella porta fins al final. Actua sempre com creu que ha d’actuar. És una dona que podria ser del segle XXI, encara que sigui del segle XIX.

- La novel·la està ambientada al Penedès?
No necessàriament. Sí que és veritat que jo el que conec més és l’Alt Penedès: hi vaig venir a viure amb vuit anys. Però també podria ser el Baix Penedès o l’Alt Camp. Per descomptat és una zona vinícola. És aquesta terra nostra més secallosa, habitada per una gent potser una mica més tancada, propera a Barcelona… Et diré allò que surt a les pel·lícules: “Cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia”.
 

Ceps al capvespre d'aquest passat 26 de desembre a Torrelles de Foix | Foto: Àngela Llop

- Aquesta és la teva primera novel·la. Sempre havies tingut ganes d’escriure?
Quan tenia disset, divuit, vint anys... escrivia. Jo havia col·laborat amb un diari que hi havia als anys seixanta, que era del Movimiento i que es deia El Panadés. Era el que hi havia. Hi escrivia textos petitons però hi col·laborava. Sempre m’havia agradat escriure. Després, la meva feina era treballar en una oficina, més tard em vaig casar, vaig portar el negoci de la família. Vaig acabar tornant a treballar a l’administració, vaig estudiar Dret… És clar, tinc molts anys i molts anys donen per molt. Però escriure sempre m’havia agradat i, a més, sempre he escrit. Molts dels meus textos són al calaix; d’altres els he estripat. Quan em vaig jubilar, vaig pensar que llavors sí que em podia dedicar a escriure. I aleshores m’hi vaig posar. Vaig fer uns cursos de narrativa i en vaig aprendre una mica. Perquè també n’has d’aprendre, d’escriure: algú te n’ha d’ensenyar. A mi me’n van ensenyar i, mira, va sortir aquesta novel·la. Vés! No m’ho pensava pas i, a més, crec que ha sortit bastant rodona.

- Enfrontar-se a les pàgines en blanc...
Això mateix!

- I, a més a més, amb una novel·la.
Sí, però saps què passa? Tinc 75 anys i, com que he viscut molt, he llegit molt, he escoltat a molta gent… conec moltes coses i penso “Jo, això, ho podria explicar”. Aleshores, quan ho vas explicant, els personatges prenen vida. Això ho havia escoltat d’escriptors d’aquests que són de veritat i que surten als diaris i pensava “Sí, home… El senyor aquest sap molt bé el que li vol fer fer al personatge”. Però resulta que és veritat. El personatge, un dia, se te’n va cap a una altra banda i veus que no el pots fer anar cap a on tu havies pensat.

- T’han arribat a sorprendre, els personatges?
Sí que m’ha passat. Quan et poses a escriure és interessant. Potser estic preparant el sopar perquè venen a casa els nets i vaig pensant en allò que explicaré a la novel·la. Però llavors em desperto a mitjanit amb una idea -sempre tinc una llibreta i un boli a la tauleta de nit- i l’apunto. I llavors penso: “Anirà a parar on vulgui, mira”.
 

Carme Montserrat amb Jordi Llavina durnat la presentació a Vilafranca | Foto: Cedida

- Estàs satisfeta amb la novel·la?
Estic molt contenta. Avui he anat a comprar la carn i la carnissera m’ha dit que havia vist la notícia de la presentació del llibre a la televisió local.

- Tens altres projectes entre mans?
Estic escrivint una altra novel·la. No sé fins a on arribaré ni si seré capaç de fer-la, perquè potser ja no hi seré a temps. Em faria molta il·lusió fer la segona novel·la. Ahir llegia que en Borges va escriure i publicar fins als 87 anys. I després encara corregia i, quan li va fallar la vista, dictava. Així que em dic “Tira, tu!”.

Més informació: 

També et pot interessar