Jump to navigation
- Com has viscut l'experiència d'escriure un poemari?El projecte poètic m'ha vitalitzat, m'ha ajudat a realitzar la trobada interior i la trobada interpersonal, com ho fa tot l'art. Ha contribuït a fer més denses i més significatives les relacions amb els altres. Puc afirmar que els dies silenciats que han esclatat en paraules han estat per a mi més viscuts, més pensats, més sentits i més compartits.
- Quina sensació t'envaeix quan veus, per primera vegada, el teu llibre publicat? La publicació del llibre no ha estat en el meu pensament fins aproximadament un any abans de la seva aparició, en haver seguit els cursos de poesia a l'Ateneu Barcelonès i, posteriorment, continuar escrivint fins a trobar-me amb una centena de poemes revisats i reescrits. Va ser llavors quan vaig abrigar el projecte d'elaborar un llibre que arribés principalment als meus familiars, amics i companys.
- El primer treball de qualsevol poeta és, en el fons, un recull de tot el que ha viscut fins al moment? Evidentment, els poemes són sempre referencials, ens diuen de les vivències de cada un, tenen un significat i són un manifest personal. I estan lligats a experiències de la vida. Amb el pas del temps, passat i present es fonen en l'ara i, des del silenci, hi bolco les paraules regades pels sentiments viscuts. Malgrat no he volgut donar alè a esdeveniments biogràfics, el poemari conté una part íntima de mi, però crec que les vivències es poden referir a realitats i sentiments universals que no ens són aliens als humans.
- És un poemari intimista? Sí, a 'Dol i sol' predomina un caràcter íntim i reflexiu. És un llibre escrit des de les entranyes de la ment i de les emocions. Intento transmetre i expressar els sentiments guardats que m'han anat travessant i transformant, a mesura que la veu poètica ha pogut acollir i recollir la remor que hi vagarejava: absència, fred, solitud... Per a temperar la inclemència de la intempèrie, dono veu a allò recòndit i callat, arraconat o sepultat.
- 'Dol i sol' ens presenta diversos estats d'ànim i perspectives vitals? La veu poètica té un sentit i una intenció; porta cavil·lacions, flamarades reflexives pròpies i les que m'arriben dels altres. Aquest alçar la veu i posar paraules m'ha permès vehicular temença, anhels i afanys, i el sofriment que sovint acompanya el goig. He desgranat aspectes de mi: el dolor, la solitud, la incertesa, les preguntes inacabables, la inquietud, les lluites, l'esperança, la vida i la mort en continu moviment. Els versos reflecteixen estats d'ànim i circumstàncies vivenciades. I puc afirmar -en veu del poeta J. Margarit-, el que diu que ha de confirmar l'autor d'un poemari: "aquest/a sóc jo"; ho sóc, entre ombra i llum, fred i escalf, dolor i goig.
- La solitud és un dels ingredients predominants del poemari. Creus que estem preparats per sentir-nos sols? Com tractes aquesta qüestió? L'ésser humà és "un-ser-per-a la relació", i no per a viure en solitari, aïllat. Però el sentiment de solitud, quan hi és, no el podem foragitar i ens és bo tenir la capacitat de viure i mostrar el dolor de solitud. No estem preparats, no, en general; més aviat els mitjans actuals de la tecnologia ens distrauen i no ens deixen espais per tastar, de manera positiva, la possibilitat d'estar sols sense sentir-nos sols. En el meu poemari, tracto d'escalfar el fred de solitud d'alguns hiverns íntims i l'afany de fer néixer primaveres al bell mig de qualsevol solstici, a l'abric d'un sol humà -l'afecte- que amoroseix el viure. Quan la veu poètica ha pogut rescatar el sentiment que prové de l'abric de les paraules, és un alleujament, una ajuda a recuperar l'equilibri amenaçat. Llavors, la solitud, igual que el silenci, és un ingredient bàsic per acollir pors, tristeses, inquietuds, aspiracions, fantasmes, fragilitats, il·lusions, pèrdues, etc. elements que poblen 'Dol i sol'. La perspectiva de la solitud, però, va canviant de tonalitat a mesura que transcorren els versos, dels més tristos, grisos o desolats fins als blaus verd, en retrobar un estat de llum i claror, l'esclat de sol, que transforma les llavors en promesa de flors. Com diu el pròleg de la Laura López Granell, que guia la lectura: "en l'autora, al final del llibre, les temperatures i els paisatges esdevenen mirall d'esperança i de bellesa".
- Per què has decidit editar-lo amb Edicions Tremendes? Què et va agradar de la seva editorial? Vaig tenir notícia de l'existència de l'Editorial, indirectament, arran de la presentació d'un llibre a Terrassa. Era un equip jove, inquiet i engrescat a realitzar projectes amb algun element diferencial fresc, amb ganes de créixer en el sector dels amants de la lírica que contenen els llibres. La proposta que els vaig enviar va ser acceptada inicialment, després treballada i tractada amb molta cura, fins a l'edició que va sortir per a la diada de Sant Jordi d'enguany. Ara, no m'hi puc estar d'expressar el meu més sincer agraïment al grup d'Edicions Tremendes.
- A banda de poeta i professora, ets llicenciada en psicologia. Com creus que els teus estudis afecten la teva poesia? Intento explorar l'aventura d'escriure poesia des del vessant de la psicologia i constato que la gènesi i el poder de la paraula són primordials en ambdues disciplines i oficis. Reflexiono sovint sobre els motius que duen el poeta a escriure i al terapeuta a entregar-se a la tasca de tenir cura dels que demanen ajuda professional. M'aturo a pensar sobre les influències personals i literàries que ens estimulen a formar-nos i a treballar en aquests dos camps, i sobre la necessitat d'adquirir i dominar les eines específiques que requereix tot procés creatiu-constructiu, tant des del vèrtex específic de la lírica -llenguatge poètic- com des de la perspectiva psicològica i psicoterapèutica. Fruit de la meva experiència, trobo alguns lligams i semblances, interconnexions entre l'ofici d'escriure i l'acció psicoterapèutica: la poesia, de manera semblant al treball psicoterapèutic, escodrinya els contenidors del nostre interior i hi troba pulsions reprimides, sentiments i pensaments, imatges, ritmes i silencis que se succeeixen en l'intent de recuperar o extreure la paraula adequada, la paraula creadora, alliberadora i sanadora.
- Què és poesia? Escriure poesia és un viatge, una aventura. I una feina imparable, recrear el sentit de les paraules. "Com més paraules tenim, més humans som" (Emili Teixidor). Això reclama dels poetes un profund reconeixement del lèxic, "puix que els mots han de viure per salvar" (S. Espriu). Però la poesia és sobretot emoció en el procés de recerca de la realitat humana interna i externa. És una forma de coneixement i autoconeixement, inclosa la realitat silenciosa, una possibilitat de connectar amb trets coneguts i aspectes desconeguts. Més d'un cop he pensat i sentit que la creativitat, sigui del color o gènere que sigui, i la poesia en concret, és aixopluc que ajuda a sobreviure i dóna una bona sortida a les emocions més íntimes. I el que fa és emparar, sanar, calmar, alleugerir la solitud -enfront del dolor, a la ferida, a l'infortuni i la intempèrie-, i recollir també descobertes, motius de goig que, en definitiva, tot és vida.
- Per què hauríem de llegir-ne més? El fet creatiu-poètic s'esvaeix si no es dóna la conjunció de poeta i lector a través del poema. L'interès de la poesia és dir quelcom que arribi als lectors, els sacsegi i els commogui, de manera que se sentin reconeguts en els seus sentiments i emocions, perquè el miracle o la sorpresa de la poesia és que, quan llegim, cadascú ens podem reconèixer en la pròpia experiència, doncs sabem que, en tot l'art -es diu que quasi tot és forma-, els continguts els posa cada lector, com a contemplador, espectador i oient que és; cadascú s'acosta des de la seva sensibilitat, la seva cultura, els seus sentiments, el seu estat anímic, les seves frustracions i pors, el seu passat, les seves il·lusions... I és això que fa productiva cada lectura i diferent cada lector. Per consegüent, el que ens podria estimular a llegir-ne més. A través del llibre ens llegim o descobrim nosaltres mateixos. Com diu 'Trèmolo', de Biel Mesquida, "un poema ens diu de nosaltres", ens obre fronteres, espais nous. A vegades, ens diu i ens recorda fins a quin punt tenim necessitat dels altres per revelar-nos a nosaltres mateixos. "Estrangers com som de nosaltres mateixos, si tenim alguna noció de qui som, és gràcies a la visió que tenim dels ulls dels altres".
Les 8 preguntes ràpides a Lluïsa Etxeberria
1. Un poeta per descobrir?
Tomas Tranströmer, poeta suec
2. Un poeta infravalorat?
Montserrat Abelló
3. Una paraula desconeguda?
Gaubança
4. La teva paraula preferida?
Tendresa
5. Un Déjà vu?
Banalitats grolleres
6. El dia que vas enamorar-te de les lletres?
Quan era una nena
7. El dia més lluminós?
Trobar un filó de paraules que em diguin
8. El teu remei contra la solitud?
Acompanyar-me a cercar companyia; la poesia, amb el desig de viure poèticament
