Anna Gual: "Intento crear espais de trobada entre la quotidianitat i la meravella"

La poeta explora les emocions de la maternitat a 'Ameba' i tots els seus poemaris han estat recollits a l'antologia bilingüe 'Innombrable'

Goretti Martínez

01/06/2020

Llibres

Els poemes del darrer poemari d’Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986), 'Ameba' (Llibres del Segle), versen sobre la maternitat en el seu concepte més ampli i complex. El llibre, que va obtenir el premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019, intenta plasmar les "múltiples contradiccions" i les "emocions fortíssimes" que es plantegen i es viuen durant l'embaràs, el part i el postpart. Sempre des del misticisme i el cripticisme que caracteritza l'obra de la poeta. Pocs mesos després de la publicació del poemari, fa tot just unes setmanes, ha sortit a la llum l'antologia bilingüe català-castellà 'Innombrable' (Stendhal Books), que recull tots els llibres publicats de Gual, un centenar de poemes, en una bonica edició de tapa dura.

"Les paraules són molt valentes, com nosaltres quan les usem per lluitar contra l’impossible de dir"

- Com i quan vas escriure 'Ameba'?
El poemari 'Ameba' va ser escrit en un període molt concret de la meva vida: la gestació i postpart immediat de la meva filla. El conjunt de poemes s'ha conjurat en una etapa molt concreta, que comprèn uns nou mesos: d'ençà que vaig començar a sentir que tenia un ésser viu a dins, que va ser al cap de tres mesos d'embaràs, fins que aquest ésser humà havia complert tres mesos al món exterior. El llibre el vaig escriure des de la serenitat que em va aportar l'embaràs però també des de les múltiples contradiccions que se'm plantejaven. El volum també inclou tot el sacseig del postpart, que va ser elevat, ja que les emocions eren fortíssimes i vaig intentar plasmar-les als poemes.

- Quina estructura li has donat al poemari?
El poemari té dues parts. La primera es titula 'L'enigma del microbi' i va sobre la gestació. És una part molt íntima, introspectiva, que versa sobre l'astorament de gestar i del cos que es multiplica. Ho faig des del misticisme i des del cripticisme perquè m'agrada més insinuar que dir. La segona part, que porta com a títol 'Proliferació multicel·lular', parla de la divisió de cossos i del missatge que transmeto a l'ésser viu que tinc als palmells de les mans. L'astorament segueix, però ara amb més convulsions i intensitats que mai. Els simbolismes són molt presents, a les dues parts. El poemari s'inscriu en la tradició de l'escriptura com a forma de maternitat rebel, com l'obra de Maria-Mercè Marçal, lectura que ha estat fonamental per a 'Ameba' però també per a mi en aquest nou període.

- A 'Ameba' abordes la maternitat com a concepte amplíssim i complex però, què diries que t'ha fet descobrir ser mare?
Ser mare m'ha permès conèixer-me més a mi mateixa i veure moltes facetes que desconeixia. M'ha donat molta paciència i molt amor que no sabia que tenia. L'amor incondicional cap a un fill és inenarrable, s'ha de viure. Ser mare ha estat un descobriment cap enfora però també cap endins, cap a les vísceres. M'he conegut les misèries, les pors i les febleses. Ha estat un despullament total: contemplar-me al mirall del poema, nua, i trobar-me l'esquelet i l'esperit com mai abans.

L'Anna amb la seva filla | FOTO: Sílvia Servat
- Tu que crees i construeixes amb les paraules, creus que tot és "expressable"?
En absolut, les paraules no ho abasten tot, de fet les paraules són limitades i ens limiten perquè el llenguatge és com una gàbia. Això ja ho va deixar constatat Samuel Beckett, un dels meus referents, a través de la seva obra. I, tanmateix, les paraules són l'instrument d'expressió que tenim, l'eina que més estimo. Però clar, les paraules no poden transmetre al 100% com les mans d'una àvia amassen la massa d'un pa, però ho intenten. Les paraules intenten expressar-ho tot, fins i tot l'inexpressable, i justament per això les paraules són molt valentes, com nosaltres quan les usem per lluitar contra l'impossible de dir.

- L'epíleg de Caterina Riba diu "Amb la poesia d'Anna Gual basculem entre la concreció màxima dels elements de la taula periòdica i els secrets essencials", que em sembla una definició súper precisa. Com es construeix aquesta relació?
La poesia, al meu entendre, gira justament entre aquests dos conceptes. Per això els versos "Cal viure entre el verb i l'acció. Entre el misteri latent i el pa a la taula". Cal viure entre allò més concret i allò més inabastable, només així ens coneixerem, només així aconseguirem crear art, vida i bellesa. Amb la meva poesia sempre he intentat invocar el misteri que ens envolta. Amb 'Ameba' aquesta recerca arriba a un punt destacat. Però el misteri sense el més proper del nostre dia a dia és un perill, ja que pot caure en l'abstracció. Per aquest motiu amb els meus poemes intento crear espais de trobada entre la quotidianitat i la meravella. Les veus en català que m'interessen precisament juguen també amb aquesta conjunció: Màrius Sampere, Francesc Garriga, Antònia Vicens, Lluís Calvo...

- Fa no gaire, s'ha publicat un altre llibre dels teus poemes. Una antologia, ni més ni menys. Ens en parles?
Sí! Just acaba de sortir a la llum. És un llibre molt important, per a mi. Es diu 'Innombrable' i és una antologia bilingüe, en català i castellà, de tots els meus poemaris. En total hi ha un centenar de poemes, dels meus set llibres publicats ('Implosions', 'L'ésser solar', 'Símbol 47', 'Molsa', 'El tubercle', 'Altres semideus' i 'Ameba'). La traducció és increïble, l'ha fet la poeta Miriam Reyes, i l'edició també és preciosa. És un llibre de tapa dura, editat deliciosament per Stendhal Books, tot el que fan és meravellós. Fa un any que hi treballem de valent i ara ja es pot comprar a la seva web.

- "Ens creixeran plantes | entre els dits, a la nova normalitat. | Ens riurem de les distàncies | i estarà prohibit no tocar-nos, | a la nova normalitat." Mira que genera temor, aquesta expressió, i, en canvi, aquí, sona bonica i salvatge...
Espero que la nova normalitat sigui justament ben salvatge. Que hàgim après el que és valuós. Evidentment que ens podrem tocar. Però el més important no serà això, el més important seran les decisions que prenguem: si fem consum de proximitat, si reduïm l'ús del cotxe, si passem més temps amb la família... Seran aquestes decisions les que ens enlairaran cap a nous models de vida i ens projectaran, tant de bo, cap a un futur millor. Si no és així, lamentablement aquesta pandèmia no haurà servit de res.