Jump to navigation
La Mireia Calafell (Barcelona, 1980) és una poeta que (m'/ens) agrada.
Els seus poemes magnifiquen els petits detalls de la vida quotidiana, i els sublima fins a conduïr-nos a una revelació final. L'heu llegit? Escrivint és talentosa, i recitant és dolça i pausada, alhora que contundent.
Ha publicat Poètiques del cos (Galerada, 2006), Costures (Viena Edicions, 2010) i Tantes mudes (Perifèric Edicions, en premsa) obres per les quals ha rebut els premis de poesia Amadeu Oller (2006), el VIII Memorial Anna Dodas (2008), el Josep M. López Picó de Poesia (2009) i el Benvingut Oliver (2013). I alguns dels seus poemes formen part d’antologies publicades a l’Argentina, Brasil, Holanda, Regne Unit, Emirats Àrabs i Espanya.
Si voleu escoltar-la recitant els seus poemes, el proper dijous 27 de novembre serà a Bau_bafarades de poesia, on presentarà el seu darrer llibre, Tantes mudes (Perifèric Edicions).
A les 20:00 al Bau House de Terrassa (Av.Jacquard nº 1).
Un poema de Poètiques del cos (Galerada, 2006)
La pell, els teus dits, un contorn. Perdre's en el cim del teu cos, desdibuixar-se en el descens de l'esquena, fer-se escultura de Rodin: un llac, un respirar al compàs, un sol, un 'devorar-se' amb tanta llum.
Les cames, el sexe, una carícia. Menjar-se els llavis quan la boca és un pou, i empassar-se l'alè, i ser més nosaltres mentre es deformen les formes i els límits són aigua.
La mà com una heura, l'orella, el calfred. Buidar-se amb les presses d'un ritme ancestral, desconegut, i navegar entre el foc d'un infern excitant, escalar el purgatori del teu coll i llavors, només llavors, al paradís, besar-nos la mirada.
Dos poemes de Costures (Viena edicions, 2010)
LASCIATE OGNI SPERANZASurts de la dutxa amb el cabell mullati unes ulleres que revelen més del que voldries.Baixes d’un cinquè i com que encara fas tempset mires d’aprop al mirall de l’ascensor.Et pintes els llavis i, en acabat, fas aquell soque feia la mare: un petó cap endinsque t’ha agradat rebre, i seductora somriusmentre t’assalten arrugues que no vols veure:et tapes la boca amb urgència.Llavors entre els dits, deixes anar l’alèi la boira al vidre suavitza expressionsi et tens al davant com en una foto antigaque amb l’índex redibuixes per tenir els ulls més grans.Però el viatge s’acaba i abans d’obrir la porta,poses ordre a les solapes com agafant impuls,un gest cinematogràfic que accentuesomplint els pulmons, i et dius:això és el dejà vu de cada matí, i penses:si visqués al desè tindria el doble de tempsper reinventar-me i preparar el veritabledescens, el que comença aquí, just ara.
PISTESSempre s’estima igual però diferent, em deies.I ara entre el cafè i jo provem d’endevinarsi ens condemnava allò que era igualo bé la diferència és la culpable.L’amargor com una pista em porta a tu,que ets a la cuina i amb la cullera dissolsel sucre que ja no em despertarà.Del teu gest no es desprèn una resposta,tan sols l’indici d’una pèrdua. Fixa’t:Jo no tinc ales perquè els omòplatstornen a ser omòplats si tu no els mires.I tu que no tens esma per volar.De tan a prop del terra, ja no caurem.I estimar és caure.
Tres poemes de Tantes mudes (Perifèric Edicions)Vaig menjar amb la honestedat de qui no enganya allò que menja:vaig menjar aquell menjar i no el seu nom.
Clarice Lispector
POÈTICAMenjar com qui no menja el nom:no la maduixa quasi impúdicadamunt del blanc de la ceràmica,sinó l’ombra muda de l’hivernque en el silenci acull l’esclatper no ser allà esperant-ne el fruit.Menjar el que no diu cap paraulai així, amb la boca plena, escriure.
NAUFRAGIPel canal obert que deixen les esquenesbaixa com l’aigua el temps de les promeses.Dormiu i no veieu desfilar els verbs–còdols que desemboquen a altres mars–:veureu, fareu, tindreu, viureu, sereu.No us ho pensàveu, no ho esperàveu,però el cabal del desencís ha anat pujanti al llit, sou el que éreu: una parellaque ja no es mulla i va al revés, en desacord,desfent l’amor, apassionadament.
LITERATURANo t’ha besat i ha marxat amb pressa,i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador,i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la bocai ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis.En fa literatura. Només literatura.
Si en voleu saber més:
http://mireiacalafell.com/
Patricia Fornés (1980)
Psicòloga de formació, educadora i dinamitzadora juvenil de professió, i amant de la poesia i altres formes d'expressió artística. Impulsora i coordinadora del cicle de recitals Bau_bafarades de poesia (juntament amb Bau House i l'(h)o.r.i.n.a.l.) i membre de l'organització del festival poètic Elixir com ajudant de direcció artística.
L'insomni dels peixos és un espai on hi cap tot allò que alimenta plaentment l'esperit i alleuja les tempestes de l'ànima. Hi trobareu poesia, i altres passions.
