Jump to navigation
Tothom té coses a dir, però hi ha éssers humans que han tingut una trajectòria vital que els fa tenir més coses a dir que altres, i que, a més, les saben dir molt bé.
Aquest és el cas de l'Amal Kassir, una jove poeta de 19 anys de mare nord americana i pare siri. Es va criar a Denver (on viu actualment), però durant molts anys va viure a Síria. Allà va conèixer de prop el patiment, l'horror i l'injustícia, però ben aviat va confiar en el poder transformador de la paraula, des d'on practica el seu activisme.
Divendres 5 de juny tindrem la oportunitat de veure-la i escoltar-la recitar en directe al festival poètic Elixir de Terrassa, on també actuaran els poetes Luca Leonardi, Eduard Escoffet, Laia Martínez i López i Diego Mattarucco, i els músics Guim Garcia-Balasch (saxo) i Mercè Martínez (veu).
Descobriu aquests dos poemes de l'Amal Kassir, en anglès i la seva versió en català (traduïts pel poeta badaloní Marçal Font Espí).
La joventut i força de les seves paraules no us deixarà indiferent, perquè no tots els 19 anys són viscuts de la mateixa manera ni són expressats tan bé.
Grandmother’s Farm
My Grandmother always had dinner on the table.
Even when the tyrant put checkpoints outside her door,
her defiance made mealtimes a battle her family would always win.
As long as she could keep chopping,
she would get that Tabouleh to the table fresh.
Families sit together to eat,
they don’t await the funeral prayer,
so she would send my cousins down the stairs to get her parsley
and they ate like Kings amidst the warzone.
Recipes the tyrant has never tasted.
My Grandmother knows Syria better than anyone.
It is the arthritis living in her knees.
She had a farm whose dust she knew by name;
She knew the day the peaches would be ripe
and how sour a lemon was based on the rain.
My grandmother spoke the language of the land that fed her.
She housed families on her farm that would help till the soil;
their hands colored by dirt,
her hands bruised from hollowing out the zucchini.
They built Syria with a prayer, with a meal, blistered hands and enough food the feed the neighbors.
The fala7, the farmer,
is the one who knows his country best.
It was him to take the first bullets
and it was him to stay behind.
He knows what Syria needs when she is thirsty.
Knows what she will do to his body when he is buried.
A farmer knows what his grave will smell like.
And when the war started, even the rivers ran away.
For the hands of a militant aren’t like the hands of a farmer;
bullet and Earth can’t speak to each other.
Blood will never make the crops grow
And so Syria stopped growing.
Spent all her times counting casualties.
It’s hard to trust the footsteps when everyone is running.
When bombs disguise themselves as clouds.
When Militants talk dirty about a country whose Parsley they have never even tasted.
Only a farmer could convince this soil to grow again.
He is water in time of drought,
His street dialect is the language the dirt prays in.
And when he cooks for Syria’s people,
He uses my Grandmother’s recipes.
They cut down the trees in my Grandmother’s farm.
They ripped the pomegranate from the Earth
and the lemons do not grow here any more;
and the Syrian people wonder,
Does the tyrant not remember who fed him?
My grandmother will write down every single recipe when this war is over.
She knows what Syria needs.
We all know what everyone needs.
We will rebuild this country with a prayer,
with a meal,
blistered hands
and enough food to feed each and every one of the neighbors.
And the Tyrant?
The dirt is waiting for him.
Like the rest of his,
He will feel the entire country on his chest
And when the soil asks him,
“Did you not spill blood in my name?
Then why do you fear me so?
Let the Earth give your body back to me, President”
And the presidents, the militants, the war lords will not know how to respond.
They don’t speak the language of their country.
They will struggle against the dirt that fed them.
La Granja de l'àvia
La meva Àvia va sopar sempre a taula.
Fins i tot quan el tirà va posar controls just a la porta,
el seu desafiament feia dels àpats una batalla que la seva família sempre havia de vèncer.
Mentre pogués seguir picant les verdures
duria aquell tabouleh fresc a la taula.
Les famílies s’asseuen juntes per menjar,
no s’esperen a l’oració funeral,
ella enviava els cosins escales avall a buscar el julivert
i menjaven com reis enmig de la zona de guerra.
Receptes que el tirà mai ha tastat.
La meva Àvia coneix Síria millor que ningú.
És l’artrítis que viu als seus genolls.
Tenia una granja de la qual coneixia fins el nom de la pols;
coneixia el dia que els préssecs serien madurs
i com d’amarg un llimoner s’estava a la pluja.
La meva Àvia parlava la llengua de la terra que la va nodrir.
Va allotjar famílies a la granja que ajudarien fins al llaurat;
les seves mans tenyides de fang,
les de l’Àvia curtides de solcar els carbassons.
Ells van construir Síria amb una oració, un àpat, les mans embutllofades i suficient menjar per alimentar els veïns.
El falah, el granjer,
és qui coneix millor el seu país.
Fou ell qui va rebre les primeres bales
i fou ell qui va romandre.
Ell sap què necessita Síria quan té set.
Sap què farà amb el seu cos quan sigui enterrat.
Un granjer sap quina aroma tindrà la seva tomba.
I quan la guerra va començar, fins els rius van fugir.
I és que les mans d’un militant no són com les mans d’un granjer;
bales i Terra no poden parlar l’una amb l’altra.
La sang mai farà créixer el blat de moro
i així Síria va parar de créixer.
Passant tota l’estona en recomptes de víctimes.
És difícil fiar-se de les petjades quan tothom corre.
Quan les bombes es disfressen de núvol.
Quan els Militants parlen brut sobre un país, el Julivert del qual no han ni tan sols tastat.
Només un granjer podria convèncer aquest camp de créixer de nou.
Ell és aigua en temps de sequera,
la parla del seu carrer és la llengua amb que resa la terra.
I quan cuina per la gent de Síria,
fa servir les receptes de la meva Àvia.
Van tallar els arbres de la granja de l’Àvia.
Van arrencar el magraner de la Terra
i les llimones ja no creixen aquí;
i la gent de Síria es pregunta,
és que el tirà no recorda qui l’alimenta?
La meva Àvia escriurà totes les receptes quan acabi aquesta guerra.
Ella sap el que Síria necessita.
Tots sabem el que tothom necessita.
Reconstruirem aquest país amb una oració,
un àpat,
les mans embutllofades
i suficient menjar per alimentar tots i cadascun dels veïns.
I el tirà?
La terra l’està esperant.
Com a la resta dels seus,
ell sentirà el país senser sobre el seu pit
i quan el sòl li pregunti,
“No vas vessar sang en el meu nom?
Aleshores perquè em tems tant?
Deixa a la Terra retornar-me el teu cos, President.”
I els presidents, els milicians, els senyors de la guerra no sabran què contestar.
Ells no parlen la llengua del seu país.
Ells bregaran contra la terra
que els va alimentar.
* * *
War Poet
1. Originally, it was the colored pencil.
But all I could draw was circle-faced cats with triangle ears, so I resorted to O’s and A’s instead. When I was seven, I had to come to terms with my talent. With tears in my eyes, I placed my yellow sketchbook in the trash, Saying goodbye to the only thing I wanted from my fingers.
loud enough for us to hear, he said, “Look how the nice the terrorist’s lawn is”. We didn’t have flowers like his though.
I will not read the obituaries.
I am referred to as Towel Head
addressed with “Go Back To Your Country”
I am familiar with every airport interrogation room,
But,
It’s peace.
I chose O's and A's instead of circles and triangles,
So I can write this planet out of disaster.
When I’m done with this world,
Judges won’t stop little girls from picking flowers.
Schools won’t be threatened with bombs.
Bombs will be threatened by schools
But for now,
The battles need to be broadcasted.
The struggle spoken,
This isn’t what I wanted for my fingers,
But there aren’t daisies left to pick right now.
So, they call me War Poet.
Cause war poets have dirt beneath their fingernails,
Bruises instead of lips,
Still they keep talking,
Rewriting gardens,
His-tory, her-story,
War poet will revive daisies for girls like me to pick.
Poeta de guerra
1. Al principi, hi havia el llapis de color.
Però tot el que podia dibuixar eren gats amb cara de cercle i triangles per orelles,
així que vaig recórrer a les O i les A en comptes seu.
Quan tenia set anys, vaig haver d’arribar a un pacte amb el meu talent.
Amb llàgrimes als ulls, vaig llançar la llibreta d’esboços a les escombraries,
Dient adéu a l’única cosa que volia dels meus dits.
2. Hi ha un jutge que viu al meu barri.
La seva paraula és llei, envia els criminals allí on pertanyen.
Als tres anys, passava les tardes collint flors.
Va trucar a la porta i va dir als meus pares que em mantinguessin allunyada de casa seva,
No para de collir les seves margarides grogues.
Vaig ser castigada per primer cop,
una criminal enviada a la seva habitació, allí on pertany.
10 anys més tard, el jutge i la seva dona van passar per davant de casa,
i just a tocar de la nostra finestra,
prou alt perquè ho sentíssim, va dir,
“Mira com de bonica és la gespa dels terroristes”.
Nosaltres no teniem flors com les seves de tota manera.
3. L’11 de setembre de 2001,
la meva escola privada islàmica va ser evacuada degut a diverses amenaces de bomba.
200 nens menors de 12 anys.
El meu test d’ortografia de 1er va haver de ser posposat,
La paraula “terrorista” no era a la llista;
Lletrejàvem paraules com “escola”, “aprendre”, “nen”.
Llàpissos vermells com banderes vermelles als aeroports,
No voliem ser això quan vam créixer,
4. A la meva mare una vegada, a una botiga d’aliments, li van dir que tornés al seu país.
No crec que aquell home blanc volgués dir Iowa quan va dir això.
5. “Ets a Amèrica. Saps que te’n pots anar, oi?”
6. El primer cop que vaig dur hijab va ser a un aeroport,
tenia 11 anys.
Abans amb trenes i bufona,
Les mirades de disgust cap a qui era jo
Em van fer sentir guapa.
He vestit aquest avís per sempre més.
7. Vesteixo més com la Verge Maria que molts dels cristians que he conegut.
8. La millor amiga de la meva germana tenia 11 anys quan va tastar per primer cop el gas lacrimogen. Soldats que temen jovenentes, punts de control, a punta de pistola, trets de pistola, a boca de canó. El jutge no va enviar el soldat allí on pertany.
9. El nord-americà de 16 anys Abdul Rahman al Awlaki va ser assassinat pel Govern dels Estats Units
després que el seu pare, pretesament terrorista, fos bombardejat amb un dron al Iemen.
Abdul va néixer i créixer en aquest país.
Com jo mateixa.
10. La meva escola elemental de Síria és en runes.
Igual que totes les cases que la rodegen.
Coneixia nens d’aquelles cases.
No llegiré les esqueles.
Es refereixen a mi com a Cap de Tovallola
se’m dirigeixen amb un “Torna al teu país”
m’és familiar cada sala d’interrogatori dels aeroports,
Però,
és la pau.
Vaig triar O i A en lloc de cercles i triangles,
i ara puc escriure detalladament del desastre.
Quan hagi acabat amb aquest món,
Els jutges no impediran collir flors a les nenes petites.
No hi haurà amenaces de bomba a les escoles.
No hi haurà amenaces d’escola en les bombes.
Però per ara,
Les batalles han de ser retransmeses.
Parlar de la lluita,
No era això el que volia pels meus dits,
Però no queden margarides per collir ara mateix.
Així que em diuen poeta de guerra.
Perquè els poetes de guerra tenen terra a les ungles,
Butllofes en comptes de llavis,
I continuen parlant,
Reescrivint jardins,
His-tory, her-story
Els poetes de guerra reviuran margarides perquè les collin nenes com jo
* Divendres 5 de juny, a les 21:00, ens trobarem al Teatre Principal de Terrassa per traçar la 3era ruta poètica per la ciutat.
Música, llum, poemes... Més informació a la web de l'Elixir:
www.elixir.cat
Patricia Fornés (1980)
Psicòloga de formació, educadora i dinamitzadora juvenil de professió, i amant de la poesia i altres formes d'expressió artística. Impulsora i coordinadora del cicle de recitals Bau_bafarades de poesia (juntament amb Bau House i l'(h)o.r.i.n.a.l.) i membre de l'organització del festival poètic Elixir com ajudant de direcció artística.
L'insomni dels peixos és un espai on hi cap tot allò que alimenta plaentment l'esperit i alleuja les tempestes de l'ànima. Hi trobareu poesia, i altres passions.
