,
31/01/2015
Poesia
Sylvia Plath

Tres poemes de Sylvia Plath (traduïts per Montserrat Abelló) i tres fotomuntatges surrealistes de Grete Stern

Sylvia Plath va néixer a Boston l'any 1932 i va morir a Londres 1963. Només tenia 31 anys quan es va suicidar. Els seus poemes exploren la seva angoixa, els seus conflictes, la pròpia visió de si mateixa i la fascinació pel suïcidi. La major part de la seva obra ha estat traduïda al català per Montserrat Abelló, que d'ella va dir: "Crec que els poemes de Plath tenen una força i un estil basat en el ritme intern i el significat profund de les paraules, i en les meves traduccions he intentat de ser molt fidel a l’original (que no vol dir de cap manera ser literal), i he traduït, sempre que m’ha estat possible, el poema vers a vers, basant-me en el significat intrínsec i en el so de les paraules que més s’acosten a l’original, feina que m’és facilitada per les moltes similituds fonètiques que hi ha entre el català i l’anglès, tan importants en la poesia. I perque crec, com Sylvia Plath, que la poesia és per ser dita en veu alta." Grete Stern. Somni 35, 1949. LA LLUNA I EL TEIX És aquesta la llum de la ment, freda i planetària. Els arbres de la ment són negres. La llum és blava. Les herbes descarreguen les penes als meus peus, com si fos Déu, em punxen els turmells i em xiuxiuegen la seva humilitat. Boires humides i esperitoses poblen aquest indret separat de casa meva per un rengle de làpides. Senzillament, no veig cap a on va anar. La lluna no és cap porta. De fet, és una cara, blanca com un artell, molt trasbalsada. Arrossega la mar com un crim tèrbol; ara reposa, amb una O que es bada d’absolut desesper. Jo visc aquí. Dos cops cada diumenge, les campanes somouen el cel: vuit grans llengües que afirmen la Resurrecció. A la fi, escandeixen sòbriament els seus noms. El teix apunta amunt. Té un perfil gòtic. Resseguint-lo amb els ulls trobem la lluna. La lluna és la meva mare. No és tan dolça com Maria. Els seus blaus embolcalls desfermen òlibes i petits ratpenats. Com m’agradaria de creure en la tendresa: el rostre de l’efígie, assuaujat pels ciris, que decanta cap a mi, en particular, els ulls benignes. Que llarga la meva caiguda. Floreixen núvols blaus i místics per la volta d’estrelles. Dins l’església, els sants deuen ser ben blaus, floten amb peus alats damunt els bancs fredíssims, amb mans i cares rígides de tanta santedat. La lluna no veu res de tot això. És nua i salvatge. I el missatge del teix és la foscor: la foscor i el silenci Traducció de Montserrat Abelló, Sóc vertical, editat l'any 2006 per l'editorial Proa THE MOON AND THE YEW TREE This is the light of the mind, cold and planetary The trees of the mind are black. The light is blue. The grasses unload their griefs on my feet as if I were God Prickling my ankles and murmuring of their humility Fumy, spiritous mists inhabit this place. Separated from my house by a row of headstones. I simply cannot see where there is to get to. The moon is no door. It is a face in its own right, White as a knuckle and terribly upset. It drags the sea after it like a dark crime; it is quiet With the O-gape of complete despair. I live here. Twice on Sunday, the bells startle the sky -- Eight great tongues affirming the Resurrection At the end, they soberly bong out their names. The yew tree points up, it has a Gothic shape. The eyes lift after it and find the moon. The moon is my mother. She is not sweet like Mary. Her blue garments unloose small bats and owls. How I would like to believe in tenderness - The face of the effigy, gentled by candles, Bending, on me in particular, its mild eyes. I have fallen a long way. Clouds are flowering Blue and mystical over the face of the stars Inside the church, the saints will all be blue, Floating on their delicate feet over the cold pews, Their hands and faces stiff with holiness. The moon sees nothing of this. She is bald and wild. And the message of the yew tree is blackness - blackness and silence. Grete Stern. Tot el pes del món, 1949. SÓC VERTICAL Però m’estimaria més ser horitzontal. No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra xuclant minerals i amor matern perquè cada març esponerosa brosti, ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin ignorant que aviat m’esfullaré. Comparat amb mi, un arbre és immortal i una tija en flor no és alta, però és més vistosa, i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra. Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles, els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor. Em passejo entre ells però cap no se n’adona. De vegades penso que quan dormo dec assemblar-m’hi a la perfecció –els pensaments abaltits. Per a mi és més natural, ajaguda. Aleshores el cel i jo conversem obertament, i seré útil quan definitivament m’ajegui; llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps per a mi. Traducció de Montserrat Abelló, Sóc vertical, editat l'any 2006 per l'editorial Proa I AM VERTICAL But I would rather be horizontal. I am not a tree with my root in the soil Sucking up minerals and motherly love So that each March I may gleam a new leaf, Nor am I the beauty of a garden bed Attracting my share of Ahs and spectacularly painted, Unknowing I must soon unpetal. Compared with me, a tree is immortal And a flower-head not tall, but more startling, And I want the one's longevity and the other's daring. Tonight, in the infinitesimal light of the stars, The trees and flowers have been strewing their cool odors. I walk among them, but none of them are noticing. Sometimes I think that when I am sleeping I must most perfectly resemble them -- Thoughts gone dim. It is more natural to me, lying down. Then the sky and I are in open conversation, And I shall be useful when I lie down finally: Then the trees may touch me for once, and the flowers have time for me. Grete Stern. Ampolla del mar, 1950. PER UN FILL SENSE PARE Te n'adonaràs d'una absència, tot seguit, que creix vora teu, com un arbre, un arbre de mort, sense color, un eucaliptus d'Austràlia que s'esclarissa, capat pel llampec -una il.lusió, i un cel com les anques d'un porc, una manca total d'atenció. Però ara mateix estàs mut. I m'agrada la teva estupidesa, el seu mirall cec. Hi miro dins i no trobo d'altre rostre que el meu, i et sembla divertit. És bo per a mi que m'agafis el nas, un esglaó. Un dia potser palaparàs el que és injust, els petits cranis, els cims blaus desfets, el terrible silenci. Fins aleshores els teus somriures són moneda fàcil. Traducció de Montserrat Abelló, Arbres d'hivern, editat l'any 1985 per l'editorial Llibres de Mall FOR A FATHERLESS SON You will be aware of an absence, presently, Growing beside you, like a tree, A death tree, color gone, an Australian gum tree --- Balding, gelded by lightning--an illusion, And a sky like a pig's backside, an utter lack of attention. But right now you are dumb. And I love your stupidity, The blind mirror of it. I look in And find no face but my own, and you think that's funny. It is good for me To have you grab my nose, a ladder rung. One day you may touch what's wrong --- The small skulls, the smashed blue hills, the godawful hush. Till then your smiles are found money.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Patricia Fornés (1980)

Psicòloga de formació, educadora i dinamitzadora juvenil de professió, i amant de la poesia i altres formes d'expressió artística. Impulsora i coordinadora del cicle de recitals Bau_bafarades de poesia (juntament amb Bau House i l'(h)o.r.i.n.a.l.) i membre de l'organització del festival poètic Elixir com ajudant de direcció artística.

L'insomni dels peixos és un espai on hi cap tot allò que alimenta plaentment l'esperit i alleuja les tempestes de l'ànima. Hi trobareu poesia, i altres passions.

02/06/2015
Tothom té coses a dir, però hi ha éssers humans que han tingut una trajectòria vital que els fa tenir més coses a dir que altres, i que, a més, les saben dir molt bé.
07/04/2015
La poeta Nika Turbinà (Yalta, URRS 1974 - Moscú, Rússia 2002) va ser una nena prodigi, tocada per la genialitat, però també travessada pel dolor.
31/01/2015
Sylvia Plath va néixer a Boston l'any 1932 i va morir a Londres 1963. Només tenia 31 anys quan es va suicidar. Els seus poemes exploren la seva angoixa, els seus conflictes, la pròpia visió de si mateixa i la fascinació pel suïcidi.
09/01/2015
“De prop, ningú no és normal” Il·lustració: Zhan Ni Li
25/12/2014
YO EN EL FONDO DEL MAR En el fondo del mar hay una casa de cristal. A una avenida de madréporas da. Un gran pez de oro, a las cinco, me viene a saludar.
25/11/2014
La Mireia Calafell (Barcelona, 1980) és una poeta que (m'/ens) agrada.