Antibiografia, la resistència múltiple al jo

A partir del 20 d'abril, la Casa Canals acollirà l'exposició col·lectiva 'Antibiografia' comissariada per Alexandra Laudo

Anna Zaera

11/04/2024

Arts

El proper 20 d'abril, el Mèdol obre les portes de l’exposició col·lectiva 'Antibiografia', una selecció d’obres d’artistes contemporanis que reflexionen sobre les relacions entre imatge, identitat, memòria i mirada mitjançant estratègies de supressió, ocultació i evasió. La mostra, comissariada per l’Alexandra Laudo, presenta obres d’artistes contemporanis, nacionals i internacionals com Martínez Bellido, Francele Cocco, Estampa, Juan David Galindo, Mateo Maté, Pere Noguera, Daniela Ortiz, Lurdes R. Basolí, Mercè Soler i Diana Tamane. Els projectes d’'Antibiografia' qüestionen els fonaments de l’autoretrat i les convencions del gènere autobiogràfic a través de posicions iconoclastes i evasives, per reflexionar críticament sobre la construcció de la individualitat i la sobreexposició pública del jo en l’era digital. Hem parlat amb Alexandra Laudo.

La biografia ha esdevingut des de sempre una forma artística que es relaciona amb la vida, a través d'una tensió. Perquè una cosa és viure i l'altra testimoniar o registrar aquest viure

- Aquesta exposició arriba en un moment en què el nostre jo està més exposat que mai?
Sí. Vivim en un moment en què hi ha manifestacions constants del jo. Manifestacions testimonials de la manera com ens sentim; d'on vivim; on anem i amb quines persones ens relacionem. Totes aquestes manifestacions del jo es fan, en moltes ocasions, a través de les xarxes socials mitjançant textos i articulades sovint a partir d'imatges. En certa manera, aquesta manera de parlar de nosaltres defineix molt la nostra contemporaneïtat. Vaig pensar que era interessant identificar discursos que actuessin com a possibles resistències. Dissidències a aquest testimoniatge.

- I el títol?
'Antibiografia' és un joc que juga evidentment amb la negació. Però si ho dius ràpidament pot semblar que dius autobiografia. Per això penso que l'al·ludeix i la nega d'una manera radical i provocadora. Em semblava pertinent, justament per aquesta cultura autobiogràfica que tenim, plantejar des del títol una mena de reacció.

- L'autobiografia també ha estat al llarg de la història un gènere artístic, literari o pictòric?
En el fons, com treballem amb artistes visuals, la major part de les propostes tenen a veure amb plantejar formes dissidents d'aquelles fotografies que documenten la vida. Sí que és cert que la biografia ha esdevingut des de sempre una forma artística que es relaciona amb la vida, a través d'una tensió. Perquè una cosa és viure i l'altra testimoniar o registrar aquest viure a través de formes artístiques. Precisament crec que és una tensió que pot ser molt rica.

- En l'era de les noves tecnologies s'ha facilitat l'accés a les biografies?
En el text que acompanya l'exposició faig una revisió històrica d'aquesta idea de biografia o d'autobiografia. Ara és quelcom que tothom té les eines per fer. Eines immediates o accessibles, però això és relativament modern i recent. El gran gruix de la humanitat ha viscut anònima. El testimoni no transcendia a una dimensió pública, no arribava informació d'un mateix a persones que fossin desconegudes o llunyanes.

- Pots explicar aquest canvi històric?
A l’Edat Mitjana, per exemple, dominava el principi del grup, hi havia una tendència a subordinar la individualitat al que és comú, a destacar la identitat col·lectiva per sobre de la singular. El retrat i el relat biogràfic no s’entenien tant com una representació de la personalitat d’aquell individu, sinó com una adscripció de la persona a un conjunt de tipificacions. Per això en la literatura medieval, fins i tot en els textos autobiogràfics o confessionals que suposadament parteixen d’un desig d’expressar la individualitat i singularitat de l’autor, abunden els personatges arquetípics i estereotipats. És sobretot en el context europeu de l’Època Moderna, amb el Renaixement i el seu foment d’una visió antropocentrista del món, quan el subjecte es diferencia de les limitacions estamentals, se sobreposa a l’essència grupal i s’individualitza. Durant el Postmodernisme, es produeix un desplaçament de l’èmfasi en el que és polític cap al que és personal.

Obra 'L’Altre d’Ells i el Jo' de Juan David Galindo | Foto: Eva Carasol
- Ara s'ha popularitzat, però abans era només cosa dels més privilegiats?
El dret a la biografia l'han tingut tradicionalment les persones que són privilegiades. Els autoretrats que ens queden són els de les persones riques o poderoses que tenien algú que les documentés. Ha costat molt més que proliferessin els subjectes menys vinculats al poder. Em sembla curiós revisar com durant gran part del temps la humanitat hem viscut en una dimensió anònima.

- Quin canvi més fort.
Sí, ara impera la cultura del selfie. La mateixa imatge. Durant molt temps fer-se un retrat fotogràfic també era un esdeveniment al qual no tothom tenia accés. Em sembla fascinant pensar que durant molt temps, molta gent no tenia clar quin era el seu aspecte, perquè els miralls, fins a la Revolució Industrial, van ser objectes molt preuats als que només tenien accés certes persones. En aquell moment, a més, el reflex d'un mateix era molt imprecís. Ara vivim en l'era de la imatge d'alta definició.

- Entre els artistes que participen en l'exposició, hi ha alguna idea dissident que vulguis destacar.
Costa dir-ho perquè precisament el que m'ha interessat d'agrupar artistes i propostes diferents és que cadascuna treballa en una direcció concreta. El conjunt és molt ric. No és una exposició dogmàtica en contra de la testificació biogràfica. Volem obrir un debat. Per exemple, el col·lectiu Estampa té una obra que té una petita manifestació que és performativa.

- Què fan?
Han treballat amb uns algoritmes, que el que fan és detectar rostres i imatges de persones a les fotografies i les eliminen. Els he demanat que l'exposició en si mateixa sigui antibiogràfica. Així doncs, hem establert un acord amb els directors dels centres, per la qual cosa totes les imatges que es mostraran de l'exposició -inauguració, activitats, etc- seran antibiogràfiques, no hi apareixeran rostres de persones. De les fotografies que es fan, Estampa les rep i les retorna al centre amb les persones esborrades. Així, amb aquestes modificacions, es produeixen imatges fantasmagòriques, persones que són espectres. El dia de la inauguració, Estampa processarà les imatges en directe. Crec que és un gest polític però també poètic, perquè ens fa pensar en la condició de mortalitat que tenim. En el fet que els llocs continuaran estant, ens sobreviuran, quan nosaltres morim. L'espectre ens fa pensar en aquesta desaparició del nostre cos.

- També apuntes al control de les nostres imatges?
Aquesta mateixa tecnologia que esborra es basa, primer, en la detecció. I això ens remet a la cultura de la vigilància. La imatge serveix per identificar-nos, per controlar-nos. Les nostres imatges són dades quantificables i rastrejables. La nostra activitat en línia és monitoritzable i també monetitzable. En alguns casos pels mateixos usuaris, però el que és més greu, per les grans companyies, que fan ús de les nostres dades. Ara bé, la resistència a la cultura de la imatge també es pot entendre un dret a la pròpia imatge. Negar-ho és una manera d'invisibilitzar forces de treball. L'artista Daniela Ortiz a la seva obra mostra una sèrie d'empleades domèstiques invisibilitzades. A partir de retrats familiars, festes d'aniversari, celebracions de grups d'amics, veus que hi apareix en algun extrem una treballadora domèstica. Es fa evident que no s'ha volgut que aquesta persona formés part del conjunt. Que només posa el braç, sosté, o fa una tasca assistencial. Això és també una forma de discriminació.