Jump to navigation
No Res és una història sobre el sentit de l’existència humana. Se l’ha comparat amb El Vigilant en el camp de sègol o El Senyor de les Mosques, obres que per la seva força han trascendit el públic adolescent al qui anaven dirigides i s’han guanyat la categoria de clàssics. En Pep Pla la va llegir i va veure clar que la història de Pierre Anthon havia de pujar als escenaris. I que ho havia de fer a la seva manera, a la manera “tenetera”, és a dir, explorant nous llenguatges escènics, confiant en la intel·ligència de l’espectador per desxifrar el codi, apostant pel minimalisme. I li ha sortit rodó.
Pierre Anthon és un nen que s’adona que l’existència humana no té sentit, i com féu en Còsim fa tants anys, s’enfila dalt d’un arbre. “Res té sentit, això fa molt temps que ho sé. Així que no val la pena fer res, això ho acabo de descobrir”. Els seus companys d’escola, atemorits per la revel·lació, provaran de fer-li veure que sí, que hi ha coses que tenen sentit. I ho faran a través d’objectes importants per a cada un d’ells, que amuntegaran en una “pila de significació”, primer de forma voluntària i després exigint-se els uns als altres sacrificis cada vegada més grans, en un espiral de xantatge i barbàrie.
Rosa Cadafalch és Agnes, una de les companyes de classe de Pierre Anthon que, anys després, gira els ulls al passat i es passeja (literalment) pels records d’aquell turbulent episodi per fer-nos-en partíceps. I ho fa resseguint el text d’una manera despullada, gairebé orfe. Com altres novel·les del gènere, la força de les idees predomina davant l’estètica del text, que oblida el registre literari per arribar directament i sense filtres allà on fa més mal.
Com si veiéssim un pintor treballant en directe, cal donar temps a la narradora per a què ens dibuixi l’escenari i els personatges. Si bé al principi tot queda una mica borrós, poc a poc Agnes ens convida al seu món i, com un magnífic conta-contes, retrata una desena de personatges amb els seus trets de caràcter, i ho fa només amb la veu, quatre gestos i un parell d’expressions. El ballarí, Jaume Sangrà, és ara Pierre Anthon, ara Hans; ara Rosa, ara Kai; ara víctima i ara botxí; ara l’acció, ara el record. Entre els dos van desgranant una història crua i sense floritures, com l’escenari on es desenvolupa. Tot plegat sembla un camp de batalla després d’una mudança, ple de caixes de cartró. Però ja fa temps que sabem que dins una caixa de cartró s’hi amaga allò que vulguem veure. Amb cada un dels objectes, els ‘tendres infantons’ (noti’s la ironia) qüestionen els grans temes de l’existència fins a fregar el fanatisme. Religiós, patriòtic, polític, material. Qüestionen el valor de l’art, de la vida, de la mort, de la família.
No Res és un in crescendo. Comença fresc i distant, però la intensitat augmenta a cada frase. Poc a poc la Rosa i en Jaume agafen pistonada, dos cossos i una veu que fan que l’espectador s’agafi fort al seient, que no respiri, que acabi amb la pell de gallina. Poc a poc la història de fora es barreja amb les històries que tots tenim a dins. Poc a poc la pila de significació es fa més i més gran, i va cobrant realitat dins el cap dels espectadors.
Perquè això és el més interessant de No Res: tot ha passat dins el teu cap. Tot el que has sentit, percebut, patit… no ha passat dalt de l’escenari. Actors i escenografia només donen les pistes necessàries per fer que l’espectador imagini. Cada un dels assistents sortirà del teatre amb una història diferent, i si es dóna el temps suficient abans de tornar al “món dels adults”, al món dels qui no volen saber res de la significació de la vida perquè no tenen temps, l’espectador també sortirà del teatre amb una pila de caixes que caldrà revisar i tornar a omplir, pacientment.
