Jump to navigation
El parlar de l'Empordà s'inscriu dins la denominada varietat central. Algunes de les seves particularitats, però, ens permeten parlar, alhora, d’una subvarietat gironina. Molts defensem que a Barcelona poc que es parla pas igual que aquí. Almenys no pas del tot, i això que, en els darrers decennis, la influència dels mitjans de comunicació (amb el seu ús habitual de l'estàndard) i el creixement del turisme han contribuït, en bona mesura, a l'homogeneïtzació de la llengua. Tot i això, seguim trobant alguns trets i mots curiosament distintius. En aquest article, us en presentem un reguitzell.
Començant pels de manual, un dels trets més destacats, segurament perquè és fàcilment apreciable, és la t que sovint col·loquem al darrere de les primeres persones del present d'indicatiu. truco(t), parlo(t) o menjo(t). Una mica més difícil d'escoltar, però no pas per això menys propi ni comú, són les neutres que se'ns poden escapar al darrere d'alguns infinitius concrets de la segona conjugació (aquells acabats en -er). conèixer(ə) o néixer(ə)
Una altra tendència prou peculiar és mantenir el masculí en alguns possessius que acompanyen mots femenins. Sobretot ho sentireu quan parlem de les nostres respectives mares. La meu mare diu que...
En darrer lloc, també resulten curioses les realitzacions que fem de la vocal e en contextos tònics. A Girona, i per extensió a l'Empordà, hi ha una tendència a alterar-ne la pronúncia. Així doncs, si afineu bé l'orella, ens sentireu dir paci(é)ncia, ll(è)ngua o (è)s
A banda de les característiques recollides fins ara, com a tot arreu, també tenim el nostre vocabulari propi. Cal tenir en compte, però, que en aquest tema la variació entre allò que diu un parlant i un altre és encara més accentuada. Així doncs, sabent que estem molt lluny de fer un repàs exhaustiu, ens aventurem a fer-vos un tastet d’allò que hem sentit per la comarca. Començant pels topònims, a segons qui li sentireu dir coses com Colonge però, en canvi, i no sé ben bé per quin tipus de dissemblança, escoltareu Tarroella. De Púbol, encara que potser una mica menys sovint, n'hem sentit dir Púgul. També hem escoltat Bullastret i molt puntualment Urpellac, que és Vulpellac per als que necessitin la traducció. Més similar n'és la variant més comuna: Vurpellac. Ben a la vora, hi trobem Pertallda. Seguint alguna lògica desconeguda, hi ha qui diu Matremanya però manté Pedrinyà. També Palafurgell o Funalleres, aquestes dues les hem escoltades fins i tot entre els més joves.
Pel que fa al lèxic, i només per citar algun mot que enriqueixi el camp semàntic dels forans que només ens coneixen pel què cardes, tenim picar algú, tenir un piló de gana, papibou, escalipatxo, garoina, fer fressa, tancar-se amb llisquet, lleixa, carrotes o estafanòria, tenir caprodo, malmenar alguna cosa, patates viues, ventar una bufetada, flequer, jugar a bistric i un llarg etcètera.
També és bona marca de la casa el fort accent català de molts convilatans a l'hora de parlar en castellà. Això, però, ja són figues d'un altre paner.
