Mark O'Neill: "Estats Units, veure per creure"

Sóc en Mark O'Neill Compte, vaig néixer a Figueres fa 22 anys, he viscut, estudiat, m’he relacionat, treballat i un llarg etcètera, en aquesta ciutat. Ara mateix, i durant tot aquest curs acadèmic em trobo aprofitant un conveni específic per acabar els meus estudis de Psicologia a l’estat Nord-Americà de Texas. Bé, després de passar-me molts anys mirant pel·lícules on sembla que tot allò emocionant passa als Estats Units la idea d’anar-hi va començar a rondar més pel meu cap. Volia comprovar si tot allò era cert. No va ser fins quan la meva universitat catalana em va proposar aquest destí que ho vaig començar a veure més proper. Així que vaig fer tots els processos legals pertinents, no pas pocs, i aquí em trobo, a la ciutat amb el clima més boig que havia vist mai, Laredo TX, no confondre amb Laredo Cantàbria.

Mentre que el país dels Estats Units és conegut com la terra de les oportunitats, dels rasca-cels, del cinema, de la llibertat, del consumisme, del menjar ràpid, de l’educació de qualitat, de l’obesitat i un llarg etc, Texas ho és per les armes, pels Cowboys, pels paisatges desèrtics, per la pena de mort, pels rodeos... Com és prou obvi les informacions que recorren milers de quilòmetres, tot canviant de continent i travessant un oceà és molt difícil que siguin completament certes i molts cops només són mites o ens arriben de manera esbiaixada. Davant la oportunitat que tinc de parlar-vos de la meva experiència tinc dos objectius: en primer lloc, explicar amb el màxim de fidelitat el que estic vivint aquí per tal de transferir-vos tant bé com pugui el màxim d’emocions possibles i en segon lloc, explicar-vos fets que contradiuen o bé donen suport aquests missatges que arriben a casa nostra i que es poden haver deformat tant. Vull fer-vos saber que em resulta molt difícil reduir tot el que estic vivint aquí en unes pàgines ja que multitud d’anècdotes i pensaments em ronden pel cap quan instrospecciono sobre aquests mesos. Així que em mostro obert a qualsevol mena de pregunta o d’aclariment.

Everything is bigger in Texas
La idea de marxar a estudiar a un altre país combinada amb la il·lusió que sempre havia tingut de visitar els Estats Units sonava molt bé així que les expectatives eren altes. Per tant, a mitjans d’agost, després de passar per Nova York i Dallas, vaig aterrar a Laredo. Una ciutat d’uns 200.000 habitants, dels quals més del 90 % són d’origen llatinoamericà i que està situada al sud de Texas; tant al sud que l’únic que la separa amb Mèxic i la ciutat Mexicana de Nuevo Laredo és el rio grande, milers de Border Patrols (Patrulles de fronteres), controls de seguretat estratosfèrics, militars, cues, i molts documents a ensenyar. Només d’arribar m’esperava el meu mentor el qual s’encarregava d’ajudar-me a situar per aquí, però no m’esperava sol no, a fora m’esperava una calor sufocant d’uns 40 graus Celsius (uns noranta pocs Farenheit segons l’escala que un Polàc va inventar i que segueix essent emprada només aquí als Estats Units). Només de sortir de l’aeroport varen portar-me a visitar el campus universitari, on viuria. Aquest és molt acollidor: esta ple de fauna( cérvols, mofetes, ossos rentadors, porcs senglars, ...) però té el gran defecte de trobar-se allunyada de tot el que és la ciutat en sí. Però com a persona acostumada a viatjar per Europa vaig pensar que això no seria cap problema per a mi, poc a poc vaig anar canviant la meva opinió al respecte.

El transport públic en aquesta ciutat és nefast, es redueix a un autobús tercermundista anomenat El metro, nom que encara em fa gràcia i que fa estirar dels cabells a tota persona que sap que és un metro... Aquest para en els lloc més amagats i inimaginables de la ciutat, sempre que aquell dia es digni a funcionar, fent així del teu viatge una aventura que pot ser molt llarga si el teu objectiu és arribar a la teva destinació. Pel que he vist, el transport públic als Estats Units d’Amèrica és així en gran quantitat de llocs. Aquí la gent utilitza el cotxe o truck (4x4 estil pick-up) per anar a tot arreu, excepte en algunes ciutats grans on si que pots trobar transports públics que de veritat t’ajudin. Suposo que construir un transport públic decent en unes ciutats tant extenses, si no et preocupa massa la contaminació i el galó de combustible val uns 3 dollars ( menys d’un euro al litre), és llançar els diners.
En arribar vaig conèixer altres estudiants internacionals provinents de tot arreu del món (Holanda, Hong Kong, Àustria, Espanya, Itàlia, etc.) també vaig conèixer als mentors dels altres nois. Una cosa que em va sorprendre és les ganes que tenien aquests nois de fer-nos , als de fora, sentir-nos com a casa. Després de conèixer-nos i estar un dia per el campus arribava l’hora de la veritat, l’orientació. Dos dies que realment em varen fer tocar de peus a terra i així permetre donar-me compte d’on estava realment. Només d’arribar menjar. Poc després ens varen fer voltar per la Universitat, a continuació el més important de tot, saber com reaccionar en el cas que alguna persona amb una arma corri per la universitat amb la intenció de començar a disparar a tort i a dret. A més a més, varen fer una brillant tasca educativa al ensenyar-nos a tots que violar no és bo. També varen venir les forces de la llei, Border Patrols i Policies de Laredo. En aquests dos dies, molta confusió, incredulitat ,inseguretat, control, exageració, absència de sentit comú recorria el meu cos.

És “La guerra la manera que té Deu d’ensenyar geografia als nord-americans”?
Un cop situat, i amb la idea d’on era jo dibuixant-se ja en els meus esquemes tocava començar amb les classes. La meva predisposició era bona, vaig començar espantat, tenia por del nivell educatiu Nord-Americà el qual tot el món envejava. Així que davant lo desconegut vaig posar tot l’esforç que hi havia en les meves mans per tal de no veure els meus resultats reduïts. Maleeixo els moments en que tot això em passa pel cap. Al cap de poc vaig adonar-me que tots aquells esforços havien sigut en va; em trobo en una universitat on els esforços no són valorats, on els professors no pensen en ensenyar, on el sistema educatiu no ajuda, un lloc on involuciono i em trobo profundament limitat . Espero que això no sigui representatiu d’aquest país, però aquesta és la meva realitat i com funciona la meva universitat aquí. En certs moments em dona la impressió que he tornat a l’educació secundària, o pitjor encara a l’educació primària davant preguntes com : Digues els continents del món o 5 Països de sud Amèrica. Recordo que estic a punt d’acabar el meu grau en Psicologia.
Així que he de donar gràcies als cursos Online, a les pel·lícules, als llibres, que m’han permès seguir enganxat com bonament he pogut amb el que era un dels meus objectiu, progressar acadèmicament. No obstant, el meu escàs desenvolupament acadèmic m’ha permès també desenvolupar un sentit crític latent en mi i envejar la meva Universitat Catalana.

U.S. Citizen?
Com he dit, un dels motius per venir a estudiar a Nord-Amèrica era per viatjar per aquest país, així que sempre que he pogut he intentat fer-ho. Tots els llocs que he anat m’han aportat quelcom diferent però tant el Gran Canyó com Mèxic són els que més m’han sorprès.

Després de voltar un temps per aquí, ja ens vam adonar que la millor manera de desplaçar-se per aquest país és en cotxe, així que per anar al Gran Canyó vam optar per fer un Roadtrip. Vam llogar tres cotxes i els vam carregar amb 13 estudiants internacionals, la qual cosa no té preu a Nord-Amèrica. Perquè? Entre altres perquè quan passes unes 25-75 milles (70-120 quilòmetres) al Nord de la frontera Mexicana hi ha una sèrie de check points (punts de control d’aduanes) on la pregunta que et fa l’agent és: U.S. Citizen? Llavors que tres cotxes seguits amb només una de les persones tingui el passaport Nord-Americà causa un terrible pànic a l’agent encarregat de revisar tots i cada un dels passaports. Fins al punt de fer-nos baixar dels cotxes individualment per tal de interrogar-nos i comprovar si estàvem autoritzats en el seu país o per contra érem il·legals o qui sap. Deixant de banda aquests problemes legals bastant comuns aquí vam ser capaços de creuar Texas i Nou Mèxic per arribar a Arizona i allà visitar part de l’espectacular gran Canyó i sens dubte una de les vistes més impressionants que he vist en la meva vida el Horseshoe Bend.

Deixant de banda el roadtrip, Laredo és una ciutat fronterera, amb molta importació i exportació, i gran quantitat d’estudiants que creuen la frontera per venir a estudiar aquí amb un desig inconscient d’emular el somni americà. Vist això ràpidament vaig interessar-me per creuar la frontera. Així que vaig ser capaç de fer-ho i a més a més, el més important de tot vaig ser capaç de tornar. Dic això perquè per uns instants vaig sentir paraules de la meva mare sortint de la boca d’un Border Patrol (estàs estudiant, t’has saltat alguna classe?, t’han fet fora ) tot això perquè la meva documentació no estava dins del seu sistema. Com es tradueix això en hores, doncs 3 hores d’una matinada d’un dissabte responent preguntes per tal de poder tornar a entrar als Estats Units .

També he tingut la oportunitat de visitar Nova York, una immensa ciutat, que des del meu punt de vista compleix sobradament totes les expectatives que m’havia generat fins al punt de superar-les transportant-te al vell mig d’una pel·lícula.

És bo? imagina’t fregit
Si Espanya és dels països amb més bars del món, els Estats Units és dels països amb una proporció més alta de fast foods. Tant sols desplaçant-te en cotxe d’un lloc a l’altre el teu camp de visió queda col·lapsat amb la multitud de cartells. Tot i això he de dir que no tots els fast foods són els que podem trobar a casa nostra, aquí n’hi ha de molt més elaborats, saludables, bons, i també barats. Ja que aquí pots menjar bé sense gastar-te molts diners.

Per sort, al trobar-me al costat del país veí puc menjar en gran varietat de restaurant Mexicans els quals, a part de l’exagerat us de picant, t’ofereixen un menjar molt més equilibrat que el d’Amèrica del Nord.

Carros mecanitzats per gent de dimensions considerables, sacs de núvols, garrafes immenses de begudes, fast food’s a l’entrada de tots ells, armes, salses salses i salses, menjars precuinats, Black Friday, etc. L’alimentació no només et sorprèn als restaurants no, anar al supermercats també és una aventura. Apart dels convencionals, hi ha uns supermercats que venen absolutament de tot on veus gent amb pijama 24 hora del dia, cosa que contrasta amb l’hora que s’acaba la vida nocturna, 2am ( aquí s’utilitza el sistema horari de 12 hores). Tot i que aquest país és dels que té una taxa d’obesitat més alta del món estic profundament convençut que si vols pots menjar d’una manera saludable tot i que potser això suposa anar a contracorrent i per tal requereix la necessitat de molta força de voluntat per a portar-ho a terme.

Si no surts d’una ciutat l’objectiu de la teva càmera només enfoca aquells matisos, aquella llum, aquelles diferències d’aquell lloc, en canvi a mesura que vas viatjant i coneixent altres indrets vas obrint aquest objectiu i essent capaç de descobrir altres realitats, altres colors, més opcions, matisos. Això et permet crear un judici més global i objectiu respecte molts temes i crec que en el meu cas m’ha permès diferenciar més el que valoro i el que no d’on he viscut sempre.

Per una banda, marxar m’ha fet adonar que sóc un privilegiat havent nascut on he nascut: tenim una llibertat excepcional, tenim un clima envejable, tenim una gastronomia exquisida, tenim paisatges espectaculars, tenim gran varietat d’activitats a fer, tenim unes tradicions i una cultura única, tenim una educació de qualitat, etc. Però tot això per a mi no és suficient per tal de buscar-hi un futur, així que tot i ser difícil prendre certes decisions, jo penso que fins que moltes coses no canviïn a casa nostra és molt difícil estar-s’hi sense pensar en marxar per trist que sigui.
Per l’altre banda, vivint en un país amb el qual ja fa temps que he deixat de sentir-m'hi identificat, on tot el que passa supera la ficció: on tenim una família real, cosa que és un aspecte digne d’altres segles, on aquesta família a sobre ens roba, on el partit polític que governa roba, on treballar és quelcom gairebé impossible, on s’intenta reprimir la cultura d’un territori, on no hi ha oportunitats, on patim una crisi de confiança immensa vers els nostres representants on qualsevol riota cap al poble aquí es fa efectiva, on es limiten les aspiracions dels joves.

Així que ja fa anys que vaig veure que construir la meva vida fora d’aquest circ era una idea digne de contemplar, a més considero que cada dia que passa els esdeveniments ajuden a que es reafirmi la meva idea i que vegi molt més clar que no tinc ganes de formar part d’aquest espectacle dantesc i per tant buscar-me un futur fora d’Espanya. Aquesta ha estat la meva primera cerca d’un futur fora del país on vaig néixer i he sentit coses que no havia sentit mai a l’altre costat de l’oceà, per exemple, he vist interès per els estudiants, s’han interessat per si tenia intenció de tornar a Laredo ja que m’oferirien una feina del que estic estudiant, sentir això se’m va fer molt estrany i això és molt trist. Malgrat no complir-se les expectatives acadèmiques, gràcies a les vivències abans mencionades està essent un any de gran creixement personal la qual cosa m'ha generat unes enormes ganes de tornar a marxar a un altre lloc del món per continuar part de la meva vida, o qui sap.